—… però jo crec que és possible aturar a Jami emprant mitjans no gaire violents. Ara tenim gairebé un mes de coll, com amablement ens han assenyalat els propis jamians, per evitar l'atac, sigui a nosaltres o el que és més probable, a Supra —anava dient la Mirtela al Consell del dilluns al matí—. El fet de poder-los espiar amb els terminals ens ha de donar una avantatge decisiva. Els dos espies talians també poden ser molt valuosos. En el nostre cas, la millor defensa no serà un atac violent, d'altra banda totalment en contra dels nostres principis, vull dir dels principis de la majoria dels ciutadans i del Consell. La defensa passa per canviar totalment les regles de Jami, per alliberar els esclaus i abolir la selecció racial. Si hi ha d'haver un atac, ha de ser incruent, sense que nosaltres emprem armes i sense dona'ls-hi oportunitat d'emprar-les. El conseller Tarm ja ha donat el vist i plau a la meva idea bàsica i ara sols ens cal l'autorització del Consell per formar el comitè executiu especial que com a primera tasca elaborarà un pla detallat.

—Crec que podem confiar plenament en la consellera —digué la directora Utàlia—, no obstant també crec que el programa d'armes defensives del conseller Vilmet s'ha de mantenir. D'aquí a dos dies ens tornarem a reunir per avaluar el pla.

Just quan s'aixecaven va trucar a la porta un dels membres de l'equip de comunicacions exteriors.

—Els dirigents de Pom volen parlar amb el Consell. Són davant del terminal 131/34/0021.

La Mirtela va establir comunicació des de la mateixa sala del Consell, a l'altra banda una dotzena de pomús, homes i dones, drets i vestits de cerimònia. Exactament el contrari que al Consell republicà, on aquell dia sols duia túnica la directora, una túnica blanca decorada amb un dibuix que li havia fet la classe de sis anys de l'escola.

—Sóc en Sucral, el president de Pom d'aquest mes —parlava pausadament, amb una certa cantarella i amb la seguretat de qui ha parlat en públic tota la vida—. El nostre poble és el més antic del Món i guarda la tradició del seu destí. Ja fa sis anys, el rellotge amb números vermells que a la Sala del Comptador del Temps anava comptant els temps a l'inrevés, va arribar a zero. Gairebé tots pensàvem que es produïria algun gran esdeveniment, però no va passar res d'extraordinari.

»Alguns esperàvem que s'aturés o que comencés a comptar en negatiu. No va ser així. Els números descendents vermells van ser substituïts per uns números descendents verds. Arribaran a zero d'aquí a tres mesos.

»A part dels números verds sí que va passar una cosa. A la paret, sota el comptador, on abans sols s'hi veia el gris llis de la ceràmica, s'hi va engegar una pantalla molt més gran que la d'un terminal. És plena de signes, xifres i diagrames que van canviant. No hem desxifrat encara el seu significat, però creiem que és molt important, que el destí de tot el Món en pot dependre.

»Avui ens hem assabentat de la prodigiosa capacitat de càlcul que té el terminal mòbil Nova, capacitat que també l'adquireixen els terminals fixos on es transfereix —en Sucral seguia parlant exactament amb el mateix to, sense indici d'emoció.

»Us demanem d'establir un contacte per portar Nova al nostre país. Volem fer un darrer intent de desxifrar la paret abans no arribi a zero el comptador verd. Una antiga història del nostre poble diu que passats 6.500 anys de la creació, el Món arribaria al seu destí i aleshores hi hauria un curt termini perquè els homes l'acomplissin. Creiem que aquest termini expira d'aquí a tres mesos, quan el comptador verd arribi a zero.

»Si esteu disposats a ajudar-nos, tenim una idea de com poder establir contacte físic. Ens caldrà però que ens ensenyeu a fabricar explosius per poder obrir una porta.

»Sabem del valor i la intel·ligència del vostre poble i pensem que de la mateixa manera que pels dipòsits d'aigua vareu poder passar als sectors 9 i 79, es podria arribar també al 131. Si el vostre Consell no hi té inconvenient, obrirem amb els explosius una de les portes del pou que passa pel nostre sector i cercarem un camí fins a vosaltres pels dipòsits. Potser caldrà enretirar grans quantitats de llots als dipòsits per forçar el pas per sota tretze sectors. Estem disposats a dedicar cinc mil persones a aquesta tasca.

El Consell de la República va escoltar tota la declaració en silenci. Quan el pomú va acabar, la directora Utàlia va prendre la paraula.

—Us agraïm la mostra de confiança, estudiarem la vostra proposta i us trucarem tan bon punt tinguem la resposta —i va tallar la comunicació.

El Consell va tornar a la taula i com a primeres mesures va aprovar augmentar l'espionatge clandestí sobre Pom i també intensificar els contactes persona a persona amb l'objectiu d'avaluar el grau de confiança que mereixien els pomús.

S'enviaria immediatament una expedició al canal descobert per en Ziol per confirmar si arribava fins a sota Pom. De moment no se'ls comunicaria aquesta descoberta.

Ara hi havia moltes feines a fer. La primera, comunicar als ciutadans la demanda dels pomús.

La tarda del dilluns i el matí del dimarts la Mirtela i la Marla no donaven l'abast per coordinar tots els contactes personals que demanaven els pomús. La Xandra rebia constants demandes de càlculs. El seu interlocutor, en Xerqui, estava tan atrafegat que durant tot un dia ni tan sols li havia fet un cop d'ull, quan poc abans se la menjava amb la mirada.

En Tarm que havia posat part del seu equip d'espionatge apuntant a Pom, va establir comunicacions sense que els destinataris se n'adonessin. Les seves conclusions ratificaven el que havia esbrinat la Mirtela en contactes anteriors: o els pomús obraven de bona fe o eren uns actors increïbles.

En Valac i en Fosmein estaven d'allò més excitats. Tota la història dels pomús concordava amb les seves teories, les dates lligaven. Segons els pomús, el Món havia estat construït feia 6.500 anys i ara ja era al seu destí. Hi hauria alguna relació entre la fi del termini i les masses que apareixien als càlculs de la Xandra? L'excitació va augmentar encara més quan des de Pom els van començar a mostrar alguns esquemes dels que sortien a la pantalla de la Sala del Comptador del Temps que malauradament no era a la vista de cap terminal.

Alguns dels dibuixos eren diagrames molt similars als que va fer la Xandra quan resolia el problema de les tres masses, altres representaven esferes amb marques o conjunts irregulars de punts. Un dels dibuixos que els pomús no sabien que era, ells el van reconèixer immediatament: eren uns controls exactament iguals als que sortien a Nova a les aplicacions de simulació. En Fosmein tenia molt present un model de conducció de calor a través d'una peça que es manipulava amb aquells controls: es podia fer avançar o retrocedir el temps a qualsevol velocitat, mostrar diverses zones de la peça a diverses escales, fer aparèixer sistemes de coordinades o mostrar numèricament els valors de les magnituds físiques, com la temperatura, a diversos punts del model. Alguns altres experiments que es podien simular a Nova es controlaven exactament amb els mateixos comandaments.

D'altra banda, el descobriment per part d'en Ziol del canal i de la seva andana, podia simplificar molt el viatge a Pom. Si es confirmava que donava la volta al Món i que comunicava de la mateixa manera amb els dipòsits de reciclatge, sota de cadascun dels sectors baixos, el camí podria ser molt més fàcil que si s'haguessin de buidar tretze dipòsits de llot i construir centenars de passeres, tal com era en el projecte dels pomús. Una expedició ho comprovaria molt aviat.

En Ziol va ser el primer a tornar a passar per camí subaquàtic, aquesta vegada la corda era més llarga, va poder pujar a l'andana, encendre els llums i deixar-la fixa amb facilitat. Van seguir en Tarm, en Quèstic, en Valac i la Troimà. Portaven contenidors estancs amb roba seca, aliments, cordes i material d'emergència. Es van posar a caminar cap a l'oest. Passats uns cinc-cents metres s'acabava la il·luminació, eren sota un nou sector i hi van encendre els llums. En Valac controlava la distància, era imprescindible trobar els accessos als diversos dipòsits. Havien entrat al canal per sota el sector 12, ara eren al punt corresponent sota el 13. En Ziol lligat amb una corda es va ficar a l'aigua. Es va haver de capbussar unes quantes vegades però ho va trobar: un forat. El va passar. A l'altra banda un dipòsit d'aigua neta, exactament igual al que ja coneixia. Més enllà, el pas a un dipòsit de llot tan ple que no es podia ni accedir al pou ni al pas que en sec hagués conduït als dipòsits de sota el sector 12. Al mateix temps, des de la República establien comunicació amb el terminal més proper a aquell punt, es confirmava que era exactament com els que ja coneixien i que tenien números de codi consecutius. Ara, des de dalt, podrien anar trucant a un terminal sota cada sector a mida que anessin passant per mantenir la comunicació amb el grup.

En Ziol va tornar i el grup va continuar. Un camí d'uns deu quilòmetres. Cada vuit-cents metres, un sector, hi trobaven un terminal que els trucava des de la República i parlaven uns moments. La paret de la banda de l'andana era relativament llisa, sols interrompuda pels rectangles dels terminals, els commutadors dels llums i uns quants tubs de poc diàmetre. La paret que quedava damunt l'aigua en canvi era molt complexa, hi desembocaven tubs de diverses mides i també s'hi veia el que semblaven portes tancades i plafons de moltes menes. A alguns llocs, petits prestatges i balcons facilitaven el pas d'una porta a una altra o als plafons per damunt de l'aigua.

Finalment l'expedició va arribar sota el sector 26 que és on desemboca el pou de Pom. En Ziol es va submergir i va trobar el pas immediatament. A l'altra banda no hi havia tan llot com sota el sector 13, l'accés fins al pou era lliure.

El Consell de dimecres va autoritzar, amb més facilitat de la que la Mirtela preveia, dur Nova a Pom i revela'los el procediment per a la fabricació d'explosius. Els pomús amb la seva moral, a primera vista més estricta que la republicana, queien bé als conservadors. Els d'Enginyeria estaven construint uns tubs de fusta calafatada que es podrien acoblar als passos subaquàtics per deixar-los buits d'aigua i facilitar l'accés al canal, en pocs dies estarien instal·lats al pas de sota la República i preparats per al pas sota Pom.

Els pomús encara trigarien una setmana a poder preparar prou explosius per volar la porta, mentrestant també fabricarien un sistema de cordes, de plataformes intermèdies i de corrioles per pujar els gairebé quatre-cents metres de pou vertical que hi havia entre el seu país i els dipòsits. Enginyeria de la República col·laboraria tot el possible amb la seva experiència recent en equipar pous d'aquesta mena.

La idea de la Mirtela contra Jami va merèixer també el vist i plau del Consell. Era un pla complex i caldria una curosa organització i nombroses col·laboracions, començant pel rei Manigres III de Talis que sempre havia manifestat el seu desig de revenja. En Tarm se'n va fer càrrec amb el compromís de no canviar la filosofia de violència mínima de la consellera.

La idea bàsica, consistia en explotar la feblesa del sistema jamià, esclavista i estratificat. Per cada jamià d'ulls blaus hi havia tres esclaus que eren els que feien tota la feina, un de cada cinc jamians era soldat, quinze esclaus per soldat. Als esclaus els sotmetien mitjançant un control ferri i la repressió brutal de qualsevol anomalia. En cas de rebel·lió generalitzada els soldats tindrien les de perdre, però els esclaus estaven aïllats i les rebel·lions d'uns pocs es podien esclafar.

A Jami com a quasi totes les cultures del Món, el menjar no es cuinava individualment tot i l'existència de forns a un cert percentatge de les cambres. Els esclaus eren els encarregats de cuinar, i de tastar, gairebé tot el que els jamians menjaven. En total hi havia una quarantena de grans cuines que feien menjar per a fins a dues mil persones cadascuna.

La jerarquització del sistema social els portava també a obeir cegament les ordres del Líder, un Líder al que sols accedien els oficials superiors. La resta de la població el coneixia tan sols pels omnipresents cartells dibuixats. Els avisos i bans eren freqüents, els jamians sempre els obeïen.

Es van formar una sèrie d'equips per dur a terme l'operació.

• L'equip dels espies, uns trenta, es vestirien d'oficials jamians i penetrarien per la trampeta. Prèviament espiarien Jami pels terminals per tal de conèixer la manera de fer dels oficials. Es van cercar entre els republicans i els talians d'ulls blaus.

• L'equip de drogues, prepararia una gran quantitat d'un producte innocu i insípid que a petites dosis crea una abúlia de més de quatre hores de durada.

• L'equip d'actors, a part d'assessorar els espies, cercaria el millor per disfressar-se com el Líder de Jami i per imitar la seva veu.

• L'equip del pou, equiparia novament el pou del sector 79 amb un sistema que permetés pujar els cinc-cents membres de l'exèrcit talià des del sector 9.

• L'equip del fum, desenvoluparia uns pots que en encendre's provocarien una fumera irritant, filtres per poder passar pel fum sense gaire molèsties i cortines per confinar el fum a zones concretes.

• L'equip de material, construïria tota la resta de l'equipament necessari.

Tot el projecte es duria a terme en el termini de quinze dies, abans de l'atac previst dels jamians.

Durant aquells darrers dies, el grup dels terminalistes encapçalats per en Tomen, va aconseguir un important avenç en videocomunicació: un mètode per enviar imatges i so a molts terminals simultàniament, era un mètode de direcció única i no es podia veure ni escoltar el que passava davant de qualsevol dels terminals receptors, però podria ser de molta ajuda en el conflicte amb Jami ja que es podria enviar un mateix missatge a milers de terminals alhora.

La Mirtela va decidir explotar el sistema per retransmetre a Pom diversos aspectes de la vida de la República. Recíprocament, fent servir els terminals enfrontats i el sistema òptic que s'havien emprat amb Talis, seria possible des de qualsevol terminal de la República rebre un programa realitzat a Pom.

Al mateix temps en Valac, en Fosmein i la Xandra analitzaven les dades rebudes de la pantalla de la Sala del Comptador del Temps. Es van adonar ràpidament que seria difícil esbrinar el seu funcionament sense ser-hi. El terminal més proper era a cent metres i encara que els pomús col·laboraven tot el possible es perdia tota la interactivitat. Cada pregunta trigava més d'un minut a ser contestada i sovint les descripcions eren massa inconcretes. Amb els dibuixos anava una mica millor: uns pomús dibuixaven una zona de la pantalla i duien el paper davant la càmera d'un terminal. A la República es copiava per segona vegada, el procés era lent però més fiable que les descripcions de paraula.

La zona amb el gràfic similar al diagrama que havia fet la Xandra va ser la primera en ser estudiada ja que tenien una idea prou clara del que representava.

—És evident que el gràfic no és fix, fixeu-vos en el quadre del mig, és diferent al primer esquema que ens van enviar, també és fàcil veure que cada quadre és ampliació d'una zona del que té a l'esquerra —analitzà en Valac.

—Jo tinc molt clar que això són les tres masses que vaig postular que hi havia per explicar els experiments sobre la gravetat, el primer número de cada quadre deu ser el període de revolució, vaig calcular sis mesos per a la massa gran, la que aquí està en taronja, i el número en segons correspon a cent vuitanta-nou dies i tres hores. Per a la segona massa, la rosa, vaig calcular quaranta-vuit hores i al diagrama hi diu en segons l'equivalent a dos dies i uns trenta-dos minuts. De la tercera massa, la verda al diagrama, ja us vaig avisar que sense referències externes no es podria calcular el període, segons aquest diagrama seria d'una hora, trenta-cinc minuts i trenta-cinc segons.

—Creieu, al cent per cent, que aquest gràfic representa la posició del Món respecte a tres masses exteriors? —preguntà en Valac.

—Jo ho tinc claríssim, la Xandra també. És una confirmació independent dels nostres experiments sobre la gravetat —digué en Fosmein.

—Hi ha un altre indici —afegí la Xandra— a Nova hi ha tot ple de simulacions de problemes d'aquesta mena, amb moltes masses, com si fos una situació real en la que els antics s'hi torbessin sovint.

—Segons això el Món i les tres masses són a un mateix pla?

—No, hi ha una anomalia als resultats de la Xandra que sols es pot explicar si la trajectòria del Món a l'entorn de la massa verda és molt el·líptica o si el pla del moviment és inclinat respecte al que fan les altres masses. Si el dibuix és correcte la trajectòria és circular cosa que vol dir que la descriu sobre un pla inclinat —contestà en Fosmein—, jo crec que el quart número, el zero coma vint-i-nou, és la inclinació en radians, uns disset graus.