Els nois vinguts de Supra havien aportat moltes idees noves a la República, tan en Tarm com la Mirtela els tenien com a assessors, en Valac aquell vespre també volia contrastar opinions i els va convidar a tots a sopar a casa seva.

Cap dels nois no havia vist mai un apartament tan espectacular com el d'en Valac i la Veilà. Totes les parets estaven cobertes de quadres, de prestatges plens de llibres i d'objectes de decoració, la major part molt antics. L'arxiu cinematogràfic de la Veilà ocupava una habitació complerta.

L'arxiu s'havia començat feia més de quatre-cents anys i cadascun dels investigadors responsables l'havia fet créixer. Més de seixanta mil fitxes de pel·lícules dividides en tres categories: les de dibuixos, les que no passen al Món i les que passen al Món; quinze mil fitxes d'actors; vuit mil d'objectes i decorats i el més important: el fitxer d'anomalies, més de quaranta mil fitxes molt ben classificades.

Algunes anomalies eren purament errades de guió o d'interpretació, però el gruix eren provocades per una censura, fonamentalment talls i redoblatge de les veus. Alguns talls estaven tan mal fets que passant la pel·lícula quadre a quadre, una opció del sistema de visualització dels terminals, es podia veure la darrera o la primera imatge del fragment tallat, com si amb les presses el censor hagués fet la tallada sense aturar la projecció. Molts d'aquests quadres eren clarament de contingut sexual, en altres no hi havia manera d'imaginar què era el que havien tallat, però en alguns casos era una qüestió de la localització de l'escena.

La Veilà els va explicar que a les pel·lícules que passaven al Món havien tallat escenes que passaven en zones desconegudes. En dos cassos es podia veure un quadre d'una escena tallada que passava clarament al canal que havia descobert en Ziol i en un d'ells hi apareixia un vehicle amb rodes situat a l'andana. En algun cas hi sortia algú entrant o sortint d'una porta molt similar a les que van a parar al gran pou, que semblava obrir-se automàticament. Era molt clar que totes les escenes on sortia un sistema de transport havien estat suprimides.

A pel·lícules que no passaven al Món, el que sovint havien tallat, eren escenes de dues menes: les de vehicles i les sense fons. A les primeres hi sortien uns corredors immensos plens d'objectes mòbils, vehicles amb tota seguretat, quan restava més d'un quadre de l'escena, era fàcil de comprovar el seu moviment. Les escenes sense fons mostraven uns llocs sense límits clars, ni parets ni sostre, amb terres irregulars, enormes construccions o una estranya vegetació.

Era evident que el Món anterior al Món era molt diferent en alguns aspectes i que ho havien volgut amagar. Cap dels qui venien de Supra havia sospitat mai res del que estava amagat a les pel·lícules.

La Veilà havia calculat, basant-se en el sistema d'índex, que l'aplicació dels terminals que permetia veure pel·lícules estava dissenyada per a uns vuitanta milions de pel·lícules de les quals el censor sols permetia veure'n menys d'una de cada dos mil de les que no passaven al Món i una de cada tres-centes de les que hi passaven.

En Valac va fer un senyal a la Veilà que va posar una determinada pel·lícula. Era una escena on un personatge estranyament vestit s'acomiadava d'uns altres com si ja no s'haguessin de veure mai més. La Veilà va avançar quadre a quadre fins l'escena posterior. Entre les dues seqüències, dues imatges que el censor havia oblidat. En Ziol recordava la pel·lícula, el protagonista era una autoritat molt important del Món, el personatge que s'acomiadava era una autoritat igual o més important però desapareixia i no se'n tornava a fer esment.

Cap dels nois no sabia què era el que hi havia a la pantalla: en primer pla un estrany objecte d'aparença metàl·lica amb una superfície complicadíssima; en segon terme una mena de disc de superfície llisa, amb unes grans lletres que formaven dos cops la paraula SAGITTARIUS; el fons de la imatge era negre amb multitud de puntets lluminosos de diversa lluor. En Valac va treure un dibuix on es veia l'objecte que hi havia en primer terme.

—Sabeu que és això?

—Una còpia del que hi ha al terminal…?

—No Ziol, és una de les coses que surten a la pantalla dels pomús. Aquest paper és una còpia d'una còpia, però evidentment és la mateixa cosa. I ara una altra, mireu aquest altre dibuix —hi sortia un conjunt de punts irregularment disposats i més o menys grans, va girar el paper—, mireu aquests set punts i aquí a la pantalla, aquesta mena de rectangle amb tres punts en línia recta al centre.

—Fan la mateixa figura, en negatiu, i fins i tot alguns punts més petits coincideixen… un moment, hi alguns punts més petits que varien —digué la Marla.

—Sí, però la majoria coincideixen, no pot ser casualitat, representen la mateixa cosa —afegí en Ziol.

—Ara us diré el que jo crec —intervingué en Valac—, el disc llis SAGITTARIUS és el nostre Món o un de molt similar vist des de fora, l'objecte a primer terme és un sistema de transport que porta als protagonistes de la pel·lícula al Món i els punts que surten al fons son altres mons llunyans. I també crec que els mons on es van fer les pel·lícules que no són d'aquest, eren molt més grans i possiblement no construïts per l'home com aquest, ja sabeu que aquesta és la meva opinió.

—Hi ha una cosa que no entenc —preguntà la Xandra—. Pel que sabem i també per TNIREBAL el Món té forma d'anell i el que tu dius és com un disc.

—De la mateixa manera que existeixen cobertes com la del canal per sota la 1, n'hi poden haver per sobre de la 140 i fins al centre. Com que la gravetat aniria baixant és possible que no siguin habitables si més no a llarg termini i que en elles hi hagi el sistema d'energia o reserves de material del nostre Món. La història del destí del Món dels pomús crec que té sentit, penseu que el nostre Món no pot ser etern, si les cobertes es desgasten i els equips de llum, aire i aigua fallen al ritme actual, d'aquí a deu mil anys començarà a patir problemes que seran molt greus d'aquí a vint-i-cinc mil. És coherent pensar que el Món té una missió que no ha de durar més de quinze mil anys.

Aquell vespre molts esquemes d'immutabilitat es van trencar per a en Ziol i la Marla, ara ja es veien com viatgers a un altre Món gran i desconegut. Van decidir reunir tots els indicis possibles sobre el destí del Món i sobre com assolir-lo.

En Tresc i en Toeni sols sortien l'imprescindible del seu amagatall del sector 79. Havien calculat que a Jami només hi havia uns cent cinquanta oficials i que segurament es coneixien tots entre ells. Afortunadament tots s'assemblaven molt, tant per la gorra i el bigoti que duien i que deixaven veure poc la fesomia com pel fet que tots els jamians descendien de molt pocs "fundadors", eren família, i realment ho semblaven. En Toeni tenia trenta anys d'experiència en maquillatge i abans de sortir sempre feia una bona feina.

Aquell vespre tornaven a l'amagatall després d'anar a les cobertes baixes del sector 41. Havien fet un mapa que indicava quines portes eren tancades i quines no, una informació que necessitaven a la República, ja que a TNIREBAL totes apareixien obertes. Aquella zona del sector 79 era deserta. Jami, de moment, sols explotava uns pocs centenars de cambres agrícoles a prop del sector 78. Sobtadament hi van topar, literalment, una noia demacrada, quasi nua i amb sang per tot el cos va sortir corrent d'una cantonada, va fer un xiscle en ensopegar amb els dos espies i va caure desmaiada. Lluny es sentien els xiulets dels soldats.

En Tresc no va dubtar un moment, va arrossegar la noia a la primera cambra que va trobar, no tenia porta i el llum era apagat, un rastre ensangonat marcava el seu camí, si els soldats el veien els trobarien. D'una estrebada va arrencar els pocs parracs que la noia duia i li va eixugar una mica la sang. En sortir al corredor va esborrar amb la part més seca de la roba el rastre que duia a l'habitació i amb la part més ensangonada en va dibuixar un altre cap a una altra direcció. Prop d'allí hi havia un embornal dels grossos, on figurava que s'havien suïcidat els talians. Amb la roba va embrutar una mica la seva vora, en va deixar un tros penjant i hi va llençar la resta a dins.

—Aquí, aquí —cridà just en el moment que un escamots de soldats arribava a la cantonada—, s'ha llençat per aquí.

El sergent que comandava el grup va caure al parany.

—És com si el suïcidi s'encomanés, senyor, ens duia massa avantatge, no ha estat culpa nostra…

—Cert sergent, ho faré constar així. Es poden retirar i avisar els altres escamots que s'ha acabat la persecució. Endugui's la prova —i li va donar el tros de roba ensangonada.

En Toeni ho sentia tot des de la cambra i se li va posar la pell de gallina quan la noia es va mig despertar i va començar a gemegar, li va haver de posar la mà a la boca, ella es va debatre una mica i es va tornar a desmaiar.

El rellotge marcava DIJO 29:04:9075 05:57 quan la Marla es va despertar. Sovint li passava a qualsevol hora de la nit, i a en Ziol, que aleshores també es despertava ràpidament. Li agradava. Ella normalment tenia ganes de parlar però ell ja sabia com acabaven aquelles xerrades nocturnes.

—Ziol, hi ha una cosa que no surt a les fitxes de la Veilà i que podria ser significativa, t'has fixat en els trossos que ens ha ensenyat, on han canviat el que deia un actor?

—Sí, no m'hi havia fixat mai, però quan la Veilà ens ho ha mostrat he vist que es nota molt, realment es nota molt que la veu és d'un altre, però no veig de què ens pot servir saber que han canviat alguna frase.

—I si sabéssim el que deia la veu original?

—Seria molt interessant, però m'he fixat que no es sent cap veu de fons, ni cap altre soroll. Quan ho van canviar van esborrar totalment el so anterior. És impossible saber què deien… o no? Tens una idea?

—No ho van pas esborrar tot. Recordes la Nesoa, a Supra?

—No, no sé de qui em parles, ni què hi pot tenir a veure.

—Sí, és una amiga de la Trema, de la cuinera de la residència, potser no l'havies vista mai. Resulta que de petita es va quedar sorda, però pot mantenir una conversa normal…

—Per escrit?

—No, sap llegir als llavis les paraules que dius.

—És impossible això, com pot…?

—Jo tampoc m'ho creia però ho vaig comprovar, no ho sap gaire gent perquè la van declarar deficient i viu a l'asil, però és una persona culta que ha llegit molt. Demà vull anar a Supra a cercar-la per veure si m'ajuda a esbrinar unes quantes coses de les modificades a les pel·lícules.

—Tens cada idea —va dir Ziol amb una veu plena d'admiració, mentre la feia rodar pel llit tot estirant-li la part de dalt del pijama—, cada dia t'estimo més.

La Marla va apagar el llum, es podia fer des del llit, i va constatar la velocitat amb que en Ziol s'havia tret la part de baix del seu pijama, no, no podia ser, segur que se l'havia tret quan parlaven. Mentre ella feia el mateix va pensar que demanaria consell a la Cídia, que en sabia molt, sobre què més poder fer al llit amb en Ziol.

Quan la fugitiva es va despertar a l'amagatall del sector 79, va tornar a xisclar, els dos espies encara duien l'uniforme jamià. Van trigar uns minuts a fer-li entendre la situació. Tenien dos problemes a resoldre, l'estat físic i l'estat mental. Pel terminal es van posar en contacte amb la doctora Siènia que els va recomanar que li donessin aigua amb glucosa, un concentrat d'aminoàcids i un preparat vegetal amb notables propietats ansiolítiques i sedants, ho trobarien tot a la farmaciola que ella mateixa els havia preparat. Les ferides que tenia no eren tan greus com per l'estat de la roba semblava que haurien de ser. Encara que pels jamians la vida d'un esclau no tenia gaire valor, els castigaven de manera que no restessin incapacitats per a la feina, tenia els canells segats dels lligams i tot el cos, dels turmells al coll, ple de ferides de fuet no gaire fondes però sí molt nombroses.

També van parlar amb en Tarm. Les investigacions anaven pel bon camí, les onze cobertes més baixes del sector 41 sols tenien cinc accessos oberts, tots ells escales, serien el lloc perfecte per concentrar els jamians. En Tarm també va ser informat que els fulls d'ordres falsos que havien vingut de la República funcionaven a la perfecció. Per fer la prova en Tresc havia manat a un soldat que va trobar sol a un corredor que portés l'ordre a determinat destacament. L'ordre per ella maiteixa era una total trivialitat, però en Toeni va poder constatar que s'executava immediatament i sense cap mena de comprovació.

L'accés a les tres cobertes superiors del sector 41, on vivien el Líder i els seus alts càrrecs, sí que era un problema, demanaven identificació i la comprovaven. L'única entrada a la zona era passant per una caserna on hi havia dia i nit uns dos-cents soldats. Afortunadament aquesta guàrdia menjava d'una cuina exterior al recinte prohibit, quatre vegades cada dia els duien el menjar preparat.

Tot i que va dormir sola, la Xandra va dormir poc aquell vespre. L'amoïnava la responsabilitat, que uns càlculs que havia fet tinguessin tanta importància per a la comprensió del què era realment el Món.

Es va llevar molt d'hora i va cercar uns papers que li havia donat en Fosmein. Era el quadern d'observacions d'un físic mort feia uns set anys i que havia fet mesures molt curoses de l'acceleració dels cossos i del moviment del pèndol. La pertorbació, de cent vuitanta dies aproximadament deguda a la massa taronja, estava segura que hauria afectat els experiments. Amb les mesures antigues podria esbrinar amb més precisió el període i comprovar si corresponia realment a cent vuitanta-nou dies i tres hores.

Va trobar una sèrie de mesures del pèndol que abastaven un període de més d'un any i va començar a comprovar els resultats amb els que resultarien, segons una simulació a Nova, si no existissin les masses externes. Dins dels errors raonables de l'experiment no hi havia discrepància. No ho entenia, o les dates eren falses i l'experiment no havia durat un any o les masses pertorbadores no existien en aquells moments o hi havia algun error sistemàtic. No ho semblava això darrer, comprovaria un parell més d'experiències antigues amb simulacions de Nova.

El primer dels experiments, un pèndol oscil·lant en direcció est-oest concordava fins el cinquè decimal amb la simulació, l'experimentador era realment molt curós. El segon experiment, la caiguda d'una massa concordava perfectament en les mesures de temps i de posició est-oest però no en la posició nord-sud. Una nota al marge remetia a un altre paper que afortunadament en Fosmein també li havia passat. Era una memòria sobre el fet que el camp radial de força centrífuga a què estava sotmès el Món tenia una component axial de l'ordre d'una mil·lèsima de la radial, en altres paraules: a part de l'acceleració dels cossos cap avall, més ben dit cap a l'exterior del Món, hi havia una acceleració unes mil vegades més feble en direcció nord-sud. Era molt estrany, l'equip Nova no havia trobat res d'això.

La Veilà no es podia creure que algú pogués llegir els llavis. La sordesa, tan l'adquirida com la congènita, era molt rara a la República, i els únics casos que recordava eren de gent molt gran. A la biblioteca hi van trobar alguna referència sobre el tema i finalment va començar a creure que era possible. Va decidir anar amb la Marla a veure la Nesoa el més aviat possible. Des que s'havia obert el pas a la coberta 70 de la selva, anar a Supra sols tenia el problema del pas pels tubs, problema que Enginyeria estava a punt de solucionar obrint amb explosius una de les portes encallades de la zona dels túnels i substituint-la per una altra de mòbil.

La Nesoa era una dona grassa i amable, però molt desconfiada, es notava que l'havien menyspreada moltes vegades. Recordava la Marla, que per algun motiu, segurament una immensa caixa de bombons, li va caure molt bé. Parlava correctament i entenia perfectament tot el que li deien, no calia parlar fort, no hi sentia gens, calia senzillament posar-se on ella veiés la boca de qui parlava i no fer-ho mai dues persones alhora.

Va resultar ser una experta en literatura i en cinema. En ser declarada deficient, la van recloure a l'asil on no tenia res a fer. La seva distracció eren el terminals, on hi havia milers d'obres literàries i cinematogràfiques. I el que era millor, les pel·lícules, talls a part, les havia vistes en versió original.

La Veilà va voler començar per la seqüència que havien vist la nit anterior, la del comiat dels personatges que eren clarament doblats, especialment a la darrera frase que el protagonista deia de cara a la càmera. A més l'escena posterior tallada, semblava tenir relació amb el misteri de Pom i qui sap si amb el destí del Món. Tal com ella la sentia el personatge deia:

Adéu conseller, el teu ajut ha estat molt important per poder-me fer càrrec de la presidència del sector. Desitjo que al teu sector puguis continuar fent tasques tan positives com les que has fet aquí. Ets la darrera persona que torna al seu sector, ara viurem sense el vostre ajut durant sis anys abans d'acabar la presidència. Gràcies per la confiança que vosaltres heu posat en tots nosaltres, serem els garants de l'honor de tots els homes —la frase lapidària era un pèl estranya, anar a un altre sector en un època que les portes eren totes obertes no era com una separació definitiva.

La Nesoa es va fer passar la frase un parell de vegades per estar-ne ben segura finalment va traduir:

Adéu president, el teu ajut ha estat molt important per poder-me fer càrrec de la presidència de Sagittarius. Desitjo que al planeta Terra puguis continuar fent tasques tan positives com les que has fet aquí. Ets la darrera persona que abandona la nau, ara viurem aquí tot sols durant sis mil anys abans d'arribar al primer planeta. Gràcies per la confiança que la Terra ha posat en tots nosaltres, serem els garants del futur de la humanitat

—El viatge de sis mil anys, Sagittarius, planeta Terra, el primer planeta, què vol dir planeta? —preguntà la Marla.

—No ho sé, una mena de Món potser…

—Jo sé on expliquen el que és un planeta, hi ha una pel·lícula per a nens on la mare explica al fill el que és —interrompé la Nesoa.

Les notícies que duien la Veilà i la Marla van causar un petit terrabastall, seria possible saltar-se una petita part de la censura. En Ziol que estava treballant amb els terminalistes, estava orgullós de la Marla, cinc-cents anys de civilització republicana i no se'ls hi havia acudit. Era clar que essent tan pocs no havien tingut gaire sords. Ara, ell mirava d'aixecar una censura molt més gran, la de CENSOR. Segur que existia, com a Nova, un codi de reinicialització que permetia accedir a totes les funcions del sistema. De fet, CENSOR no deixava de ser una aplicació com qualsevol altre, i el que feia era autoritzar el pas a algunes altres aplicacions que hi havia al sistema dels terminals, a molt poques.

Va ser el contacte d'en Tomen a Pom qui va trobar la pista bona. Els pomús sols coneixien el codi de reinicialització CENSOR, però havien observat que si un terminal penjat es mantenia encès durant més de quaranta-vuit hores seguides, acabava sortint una pantalla amb el missatge:

SUPRAVISOR era un nom que sonava a en Tomen, li va estar donant voltes durant hores fins que ho va recordar, en un Nova transferit a un terminal fix hi havia una secció anomenada directori remot. Contenia un sol nom: SUPRAVISOR. No era una aplicació, no es podia executar, era un catàleg, i en obrir-lo va sortir una llista que va passar tan de pressa per la pantalla que no es podia llegir. Realment no sabia el que era i estava a punt de deixar-ho quan li va cridar l'atenció un dels noms que van quedar visibles quan la llista va acabar de desfilar: PORNOPORNO.

Després de nombrosos assajos, canviant el mètode d'accés al catàleg, finalment van aconseguir llegir el seu contingut. Era evident, eren els noms de totes les aplicacions disponibles en aquells moments. Hi havia la vintena que ja coneixien, entre elles TNIREBAL i CENSOR, i moltes més. SUPRAVISOR no era a la llista, no era una aplicació, era una cosa a un nivell més alt. Era la primera vegada que es trobava quelcom a un nivell de seguretat per damunt de CENSOR. Entrant-hi segurament es podria desactivar.

Tots els terminalistes es van repartir la feina d'esbrinar què eren les cent vuitanta-sis noves aplicacions de les que ara coneixien els noms.

Com en les vint que ja coneixien, moltes no tenien cap interès. Dues van centrar l'interès del grup. Una era un sistema molt complex de disseny gràfic en tres dimensions anomenat SUMMACAD, es podia accedir a tot el codi font, més de vint milions de línies, i a un sistema d'ajut absolutament espectacular, amb pel·lícules d'aprenentatge i milers de models d'exemple. Un dels models tenia un nom significatiu: Sagittarius.

L'altra aplicació era un llenguatge de programació anomenat TURING. L'autor explicava a les pantalles de presentació que el llenguatge era totalment operatiu, però sense el mòdul d'interactivitat oral que encara estava en desenvolupament.

El que sí que tenia era interactivitat, per escrit, i una intel·ligència increïble. Admetia entrades de la mena: "Fes un programa que representi en tres dimensions la intersecció de dues superfícies donades les equacions". Instantàniament generava un programa de milers de línies profusament comentades que feia exactament aquella feina. Si no entenia la demanda o no quedava ben definida, formulava les preguntes adients per poder realitzar el programa. Moltes vegades donava respostes com: "No disposo d'algorisme adequat per a això. Quant temps puc dedicar a cercar-ne un?"

Termes com planeta o sol entraven al seu vocabulari, contràriament no sabia el que era Sagittarius.

Els quatre dies que van seguir al descobriment de TURING, la Xandra no parava d'emprar-lo. Era una aplicació dels terminals fixos i en conseqüència des de Pom la podien fer servir sense necessitat de tenir Nova. A darrera hora d'aquell dilluns va trucar en Xerqui, a veure si havia fet algun descobriment nou. Ja era a la seva cambra. Havia passat tota la tarda a la Sala del Comptador del Temps provant d'activar els controls de temps i posició als diagrames que des de la República es consideraven més prometedors, no ho aconseguien, semblava com si sols actuessin sobre una pantalla plena de fórmules de química inorgànica, que no era pas una de les especialitats dels pomús.

La Xandra va veure que en Xerqui continuava com sempre, sols pensava en les matemàtiques i continuava menjant-se-la amb els ulls pel terminal. Havia de fer alguna cosa. Va fer un lleu suggeriment sobre el tema femení i en Xerqui es va posat tan vermell que no va gosar dir-li res més. Amb algú tan tímid o tan reprimit, més valia un altre estratègia. Quan va tallar la comunicació va anar a parlar amb la Marla i en Ziol a l'habitació del costat, sempre tenien idees.

Una estona més tard, la Xandra tornava a trucar en Xerqui que ja era al llit per demanar-li un aclariment.

—Moltes gràcies, Xerqui, és que m'havia quedat el dubte —digué la Xandra mentre la Marla passava en barnús per darrera seu entrant al bany— me'n vaig a dormir, bona nit.

La Xandra va fer com si apagués el terminal però en realitat va posar un programa que mantenia l'imatge de l'altre terminal però li tallava el so. Des del seu terminal continuava veient i sentint en Xerqui.

—Ei!, Xandra, que no has apagat.

La Xandra el sentia però mirava en una altra direcció, concretament a un petit mirall per on veia el terminal.

—Que no em sents, t'estic veient.

—Apaga tu, si vols —digué la Xandra que sabia que l'altre no el podia sentir.

No va apagar, va fer el que havien calculat, continuar mirant.

La Marla va sortir del bany embolicada amb una tovallola molt més petita del normal i va seure des d'on ella podia veure la pantalla però fora de l'abast de la càmera. Els ulls d'en Xerqui quasi penetren la pantalla. La Xandra continuava traginant per l'habitació sense mirar el terminal.

—No el facis patir més, pobre noi —digué la Marla— ja duu un quart d'hora provant de veure alguna cosa.

—D'acord —digué la Xandra— em sembla que ho necessita.

I es va començar a treure la roba amb una lentitud calculada. Quan va quedar nua es va aturar a l'armari, just al mig del camp de visió i va fer com si busqués el pijama. El va treure i el va posar damunt del llit. Va entrar al lavabo i no es va poder aguantar més el riure. A la Marla i en Ziol se'ls hi va encomanar tant que una mica més i cauen dins el camp de la càmera.

En Xerqui continuava mirant, segurament s'hi hagués passat tota la nit. La Marla, tot fent l'ullet a en Ziol, es va treure la tovallola i es va passejar per l'habitació com buscant alguna cosa. Passat un minut va tornar a sortir de càmera.

La Xandra encara ho va retardar un parell de minuts més mentre s'acabava de dutxar i finalment va obrir la porta lentament. Pel so del terminal s'escoltava el cor d'en Xerqui. Va sortir embolicada en una tovallola però no el va fer esperar gaire, se la va treure i es va començar a eixugar lentament just davant la càmera. Cinc minuts. Finalment va saltar damunt el llit, va fer com si anés a cercar el pijama amb una mà i amb l'altra va deixar l'habitació a les fosques. En Ziol va tapar la càmera sense tallar la comunicació.

En Xerqui va començar a fer el que tots tres ja sabien que faria. Van tallar definitivament la comunicació i se'n van anar a dormir.