Dilluns al matí, molt a contracor, la Marla va continuar fent veure que no era amiga d'en Ziol. A l'hora de dinar va seure al costat de la Xandra en una taula una mica apartada d'on hi havia la major part dels nois. La Claira, una noia de catorze anys prima, espantadissa i molt reservada que a l'escola mai cridava l'atenció va anar a seure amb elles.

—Us he demanat de parlar amb vosaltres perquè no puc confiar en ningú més.

—No serà tant, Claira, què és això tan greu que et passa? —preguntà la Xandra.

—És molt greu —mirà al voltant com assegurant-se que ningú no les escoltava— el superior Cràdec m'ha violat, i ha amenaçat de matar-me si el denuncio.

—Mal parit… Com ha estat? —preguntà la Marla.

—Va començar ara fa un mes, el dia que em va castigar per no tenir un treball fet, me l'havien robat. Em va fer anar al seu despatx i em va lligar a la taula dels càstigs, ja sabeu, tota nua. No hi havia ningú més al despatx. Aleshores em va començar a pegar, al cul, molt fort, i quan en duia una dotzena es va aturar, me'l va començar a acariciar i va dir que l'endemà continuaria, i que jo podria escollir si amb els cops o amb el que m'estava fent ara.

—L'endemà li vaig dir que no volia més assots. Ell em va portar a la taula, em va fer despullar, em va lligar, però panxa amunt, i em va violar. Aleshores va dir que si xerrava, diria que havia estat tot un muntatge meu, que provava de seduir-lo per evitar un càstig —la Claira es va posar a plorar.

—Calla, que et sentiran. Ja mirarem de fer alguna cosa —digué la Xandra, que no s'ho podia creure.

—I ara hi he d'anar cada vegada que vol. I ni tan sols m'ha servit per evitar que em pegui. Ara ho fa sense motiu, i si protesto diu que m'acusarà de seducció, que em faran fora de l'escola i que m'assotaran públicament per delinqüent.

—L'únic de dalt que ens pot ajudar és en Vadís —intervingué la Marla, que sí que s'ho podia creure— confia en nosaltres t'ajudarem tant com podrem.

Aquell vespre en sortir d'estudi les dues noies van aturar en Vadís i li van exposar els fets. No s'ho va fer repetir.

—No digueu res a ningú. I aneu immediatament a casa —digué amb sequedat. I se'n va anar a cercar en Cràdec.

A mitja nit, el superior Vadís es va despertar quan la Guàrdia Social va penetrar al seu apartament de la coberta 69. Era a terra de la cambra de dormir, estava molt marejat, al seu llit hi jeia la Claira, nua, emmordassada i lligada de mans i peus. Era morta.

Aquell mateix dia, a tres quilòmetres d'allí, lluny de Supra segons eren les distàncies al Món, la directora Utàlia no havia vist mai tanta expectació per una assemblea extraordinària en els trenta-cinc anys que duia en el càrrec.

Feia molts anys que una assemblea no tenia un grau de participació tan elevat: sols mancaven vint dels mil cinc-cents vint-i-tres ciutadans de més de tretze anys de la República. Es va fer el silenci a l'hemicicle i la directora va començar a parlar.

—Estimats companys, com ja sabeu, durant els darrers sis mesos un equip encapçalat per en Valac ha estat avaluant les conseqüències del descobriment d'un aparell que va trobar la darrera expedició als pous de llot. Un aparell que duu gravat el nom de Nova i que ha acabat donant nom al grup. Nova es va trobar intacte, pensem que té un recobriment de la mateixa ceràmica que les parets del Món que com es sabut, no poden atacar els bacteris del pou.

»Nova, com ja es va fer públic, va resultar que era un terminal portàtil i en posar-lo en una posició concreta, prop d'un terminal fix, d'alguna manera va recarregar l'energia i va entrar novament en funcionament.

»Vam triar per formar l'equip Nova, un grup molt jove, eren estudiants que s'estaven encara formant i que podien acceptar amb més facilitat que la major part de nosaltres uns coneixements que poden fer canviar la nostra visió del Món. Els seus resultats han estat òptims.

»Com a científics que som, no podem acceptar una revelació com a font de coneixement, la font de tot coneixement científic és l'experiència repetible i ara no farem una excepció.

»Els coneixements, la font dels quals és el terminal portàtil Nova, no són una revelació, són el fruit del treball d'uns altres científics molt anteriors a nosaltres. A la mesura de les nostres possibilitats, hem confirmat molts dels resultats que hi apareixen i hem verificat la coherència de molts que no tenim manera de comprovar.

»Des d'avui, tots els resultats seran públics i us animo a tots i cadascun de vosaltres a continuar en aquesta línia de comprovar experimentalment o teòrica tots els resultats que us mostrarem. Haureu de fer un esforç per bandejar algunes idees establertes que aquests resultats infirmaran, no hauria de representar-vos això cap dificultat ja que la confirmació i la infirmació de resultats, ha estat sempre la base de la nostra feina.

»El terminal Nova era l'eina d'un estudiant de química de l'any 2600 aproximadament, una època en la qual molts pensem que el Món estava unificat i en la que uns materials com els metalls o el vidre eren absolutament corrents —es va sentir un murmuri d'admiració o d'incredulitat—, i conté coneixements molt profunds sobre la ciència de l'època, absolutament més avançada que la nostra. A tall d'exemple us puc dir que explica amb precisió els fonaments de la tecnologia dels terminals o que descriu una força universal que anomena gravetat entre tots els cossos materials que depèn exclusivament de les masses i la seva separació. Ja hem comprovat la realitat d'aquesta força.

»L'equip Nova està treballant en la confirmació de l'existència de l'univers exterior al Món. Segons es dedueix dels enunciats dels problemes que proposa Nova, existeix un univers absolutament immens, ple de cossos enormes anomenats estrelles o planetes, i totes les coses, inclòs el Món, hi són dins —algunes cares manifestaven escepticisme, era prou coneguda la postura de la directora, compartida amb en Valac, en el sentit de creure que el Món era obra d'humans i que els nivells de transcendència s'havien de cercar molt més lluny.

»Demà mateix, els membres de l'equip Nova començaran a impartir sis cursos diferents sobre els nous coneixements, espero que tothom en faci, un com a mínim, el que més s'avingui amb els seus interessos.

»Desitjo de tot cor que tots aquests coneixements es tradueixin en creixement per a la nostra societat i que ens permetin de progressar en la línia de pau i igualtat que s'ha marcat la nostra República.

La directora Utàlia, que ja havia anunciat que no tornaria a presentar-se a les eleccions va escoltar amb emoció els aplaudiments dels ciutadans que l'estimaven com una mare. Quan van començar a cantar la cançó que li havien escrit com a regal per al seu vuitantè aniversari, no va poder aguantar les llàgrimes i es va posar a plorar sorollosament.

L'endemà, a l'hora que en Rómec va tornar de la feina carregat de rodamina, el seu fill Joèdic estava tocant la seva nova flauta. En preguntar-li d'on havia sortit li va respondre que l'especialista Quiel li havia regalat a la mare. La cara li va canviar, es va girar i va entrar a la segona cambra on hi havia la Namàlia fent ganxet. Sense dir-li ni una paraula, d'un cop la va fer caure a terra. Allí, continuà pegant-li puntades de peu tot dient: adúltera, puta i un reguitzell d'improperis incomprensibles. En Joèdic hi va entrar i va saltar al damunt el seu pare intentant aturar-lo. Un cop de puny, però, el va deixar mig estabornit.

La Namàlia va notar com dues mans li estrenyien el coll. No podia respirar, al seu camp de visió hi van començar a aparèixer taques negres. Amb la mà va trobar una cosa dura, era el ganxet. Amb les últimes forces el va agafar ben fort. La pressió al seu coll es va relaxar i aleshores va perdre el sentit.

Quan la Guàrdia Social es va endur la Namàlia, en Joèdic va fugir corrent amb la seva flauta. En arribar una zona fosca el van perdre, allí tenia un gran avantatge sobre els que hi veien bé.

El dimecres, a l'escola van començar a córrer rumors que la Claira, potser, era morta. El dijous, es van confirmar. El divendres, els rumors deien que l'havien violada i assassinada. I el dissabte, que l'acusat del crim era en Vadís a qui, per cert, no havien vist des de dilluns. Era quasi segur que el condemnarien a mort.

La Xandra i la Marla van arribar immediatament i independent a la conclusió que tot allò havia de ser un muntatge d'en Cràdec. Calia fer alguna cosa. Van fer arribar una tauleta a en Ziol on el citaven a l'escala fosca en acabar les classes del vespre. No creien pas que els enxampessin, aquells dies els superiors havien relaxat molt la vigilància.

Quan les noies van explicar les seves sospites a en Ziol, el noi els va demanar que l'esperessin deu minuts, que anava a fer una comprovació al terminal de l'aula.

—Tinc un pla per alliberar en Vadís —digué tot just tornar— on creieu vosaltres que el deuen tenir?

—Segur que a les masmorres de la coberta 37, les que estan mig inundades, és el lloc més sinistre de tot Supra —contestà la Xandra.

—Jo també penso que deu ser allà. Doncs, sé com treure'l.

Les noies van obrir els ulls amb escepticisme, especialment la Xandra que no sabia res de TNIREBAL, la Marla n'hi va haver de fer cinc cèntims.

—Saps l'accés a la part tancada de la coberta 37 que vas descobrir. Ja l'he passat.

—Ets boig —digué la Marla amb veu angoixada, encara que sabia que en Ziol podia nedar més d'un minut per sota l'aigua.

—I es pot arribar per passadissos secs i il·luminats just fins al costat de la presó. Un altre cabussada i podré arribar a les masmorres.

—No creus que si fos tan fàcil algú ja s'hauria escapat de les cel·les i els superiors ho sabrien? —intervingué la Xandra.

—No necessàriament, la part submergida és laberíntica i qui no conegui el plànol, i ni tan sols els superiors no el tenen, no té cap possibilitat de sortir-se'n. Jo sí que me'n sortiré. Aquest mateix vespre.

En Ziol, tan prudent, des que s'havia fet amic de la Marla s'havia tornat agosarat, especialment al seu davant. Ella l'hagués volgut aturar. No, de fet no. L'admirava, no el volia pas aturar.

—On l'amagarem si el traiem? —preguntà la Xandra.

—No ho sé, ell és prou intel·ligent i sabrà què fer. En tot cas me'n refio totalment, si no ens ha passat res, és que no ha xerrat que nosaltres li vam explicar la història de la Claira —contestà la Marla.

En Ziol es va proposar fermament de no pensar en el perill. Faria el que havia decidit i prou. A les 05:00 la il·luminació dels passadissos encara estaria al deu per cent, no tornaria a ser forta fins les 06:00 quan s'accionessin els commutadors i els més matiners dels habitants de Supra comencessin a circular pels corredors. Va arribar al Forat Gran amb facilitat, era desert, va amagar la seva túnica i va entrar a l'aigua, li semblava bastant més freda que la darrera vegada, no podia ser, la temperatura era sempre constant.

Nedant sense fer soroll va trobar la referència. Va respirar profundament deu vegades, coneixia els problemes d'hiperventilar, i seguidament es capbussà. Baixar dos metres, el passadís, deu metres endins, girar a la dreta, cinc metres, passar una porta oberta, escala de cargol amunt i sortir a respirar. Afortunadament no hi havia en tot el recorregut cap punt completament fosc.

Per segon cop entrava a la zona inaccessible, ara ja caminava per un corredor sec però encara tremolava. Del recorregut de la segona cabussada no n'estava tan segur, li va entrar pànic, no es recordava del recorregut exacte, si ho intentava i s'equivocava es moriria, la por va fer que les cames li fessin figa. Però els canvis sobtats d'estat d'ànim eren normals en ell, va cercar un terminal, va entrar a TNIREBAL i va tornar a veure el camí claríssim. L'únic problema és que hi havia dues cel·les i no sabia quina seria la bona, hauria de confiar en la sort.

Respirar, baixar per l'escala inundada, passadís endavant, una cambra a la dreta, una altra cambra al fons, una porta a la dreta, la sala està a les fosques, no veu per on seguir! Mitja volta! Calma, calma, anar a la primera cambra, sortir al passadís, girar a l'esquerra, endavant, escala amunt i respirar!

Va tornar al terminal, encara hi havia l'aplicació posada. Es va fixar atentament en la disposició de les obertures del sostre de la sala i el més important, en la de les sis portes de la mateixa sala. Si al tornar s'equivocava ja no podria rectificar.

Hi va tornar, va passar la porta de la sala, era a les fosques, ara a quaranta-cinc graus a l'esquerra i amunt, quasi hi era, una mica de claror, el forat, amunt i superfície. Ja hi era!

La cambra era petita i bastant fosca, sols hi arribava una mica de llum per una obertura del sostre, per la que hi entraven el presos. Una persona gemegava, no era en Vadís, era una dona. Els gemecs deien:

—Em mataran, em mataran i el meu fill quedarà sol. On és el meu fill?

—No ploris, sóc un amic, no facis soroll que miraré d'ajudar-te —la dona ni es va espantar, com si l'aparició d'en Ziol fos el més normal del món— torno d'aquí uns minuts.

En Ziol no sabia perquè havia dit allò, però encertadament, havia classificat la dona de víctima i no pas de criminal. Es va tornar a ficar a l'aigua i va baixar verticalment fins a terra de la sala, ara amb els ulls acostumats a la foscor veié les dues obertures al sostre de la sala. Es va ficar per l'altra.

En Vadís dormia i va fer un bot en despertar-lo en Ziol. En uns instants va copsar el pla del noi, i encara que no estava gens segur de poder fer un recorregut tan gran sota l'aigua, l'alternativa era l'execució.

Van decidir d'anar a la cel·la de la Namàlia, en Vadís coneixia la història de la dona i va estar d'acord en salvar-la.

No va ser gens fàcil, en Ziol va haver d'ajudar en Vadís a trobar l'altre forat, no s'orientava gens sota l'aigua.

La dona va resultar molt més valenta del que semblava. Quan va veure la possibilitat d'escapar, i per damunt de tot, de retrobar al seu fill, es van acabar els gemecs i va col·laborar a la perfecció.

En aquells moments qui flaquejava era en Vadís.

—Si no tinc una corda per anar-la seguint no ho podré fer, crec que m'estimo més que m'executin, a morir ofegat.

—No diguis ximpleries, ho has de provar —aquell era un problema imprevist per a en Ziol— us ensenyaré una tècnica que és perillosa però que avui us pot salvar la vida: respireu a fons a màxima velocitat fins que us comenceu a marejar, aleshores és el moment de submergir-se

En Vadís ho va provar, i en fer una capbussada de prova, va veure que aguantava molt més del que creia sense respirar. Però continuava dient que no s'orientava, que necessitava una corda.

—Tenim una corda —digué la Namàlia. Es va treure la túnica que era feta a ganxet d'un fil molt bast i gruixut, com cordill, i va començar a desfer-la. Probablement n'hi hauria prou.

Van trenar el fil i en va resultar una cordeta bastant llarga i forta, van lligar l'extrem a un tub de la cel·la i en Ziol i la Namàlia es van capbussar. El noi desenrotllava el cabdell i la dona el seguia. Va ser fàcil, més fàcil del que pensaven.

Encara sobrava més de la meitat de la corda, millor, la posaria doble. La Namàlia es va quedar aguantant-lo i en Ziol va tornar a fer el recorregut per sota l'aigua.

—Mira, aquí tens els dos extrems de la corda. Fica't a l'aigua i respira fort, fort i fort. Jo començo a sortir, faig una petita estrebada i la dona des de l'altra banda començarà a estirar el cordill, no el deixis anar per cap motiu.

Quan en Vadís va sortir, s'havia empassat aigua però era viu, perfectament viu. En Ziol confiava que el segon pas submarí fos més fàcil però en Vadís va intervenir.

—Si sortim a fora estarem tots en perill, segur que aviat organitzaran una batuda monstruosa per tot el sector i també pel sector glaçat. Aquí de moment estem segurs, tenim aigua i de set no ens morirem. La Namàlia i jo podem sobreviure molts dies, encara que no mengem res. Més val que tu, Ziol, tornis a casa i ja pensarem alguna sortida.

Hi ha una cosa que us pot ajudar —en Ziol va assenyalar el terminal on encara hi havia TNIREBAL posat— és possible que tinguis alguna idea.

Quan en Vadís va comprendre el que era aquella aplicació el cap li va rodar. Era evident que cap superior no la coneixia i que possiblement la sola memòria que una cosa similar hagués existit mai havia generat tots els tabús sobre els terminals i les penjades.

En un altre ordre de coses, la Namàlia va explicar totes les idees que tenia sobre on podia amagar-se el seu fill. Mentre ho feia, en Ziol es va adonar que la Namàlia només duia posades unes calces i a més mullades. Encara era jove, molt bonica i també molt prima. Feia esforços per no mirar-li directament els pits que eren bastant més grans que els de la Marla, però no ho aconseguia. En aquelles circumstàncies, no funcionaven ni la vergonya ni els anys de condicionament. Quan van acabar els suggeriments era l'hora de tornar a fer el camí subaquàtic. Al fons del Forat Gran tornaria a ser vulnerable, qualsevol que el veiés podria donar l'alerta. Sense fer soroll va tornar on havia amagat la túnica.

Tornant a la seva cambra, a la paret del tauler d'avisos de la coberta 40 hi va fer una petita marca. Era per la Marla: tot ha sortit bé. Va tornar a la seva cambra quan el rellotge marcava DIUM 21:02:9075 05:59, i es va adormir instantàniament.

Al mig dia va ser despertat violentament, era la Guàrdia Social. L'havien enxampat. Encara no ben despert, va fer un crit de por. Ràpidament se'n va adonar: no l'havien enxampat, és que estaven cercant els fugitius. Quan els guàrdies van comprovar que no hi havia ningú més a la cambra, se'n van anar a la del costat sense donar cap explicació. En Ziol es va vestir, va sortir al passadís principal i va veure el desplegament de la Guàrdia. Estaven pentinat el sector començant per les cobertes més baixes. Al ritme actual va calcular que si tota la Guàrdia Social estava participant a la recerca i ho fessin d'una manera eficient, trigarien unes vint hores en completar la feina. De fet trigarien més; tot i la rodamina els guàrdies necessiten descansar i a més els seus mètodes de recerca sempre han estat força barroers.

Quan la situació es calmés, va pensar, baixaria menjar a en Vadís i a la Namàlia, ara frisava per explicar l'escapada a la Marla. Just en aquell moment la va veure, li venia de cara acompanyada de la Xandra.

—Vine, anem a dinar a casa de la Xandra —digué.

En Ziol no va poder explicar res fins que van acabar de dinar i els pares de la Xandra se'n van anar. Van veure que hi havia molta feina i se la van repartir: la Xandra reuniria conserves, dolços, una mica de roba, uns quants estris personals, menjar i una bossa de tela el més impermeable possible. La Marla aniria a esbrinar alguna cosa d'en Joèdic, en primer lloc si l'havien enxampat, i si era que no, l'intentaria trobar als llocs que havia suggerit la seva mare. En Ziol analitzaria la situació de les recerques de la Guàrdia Social i a les 18:00 baixaria al Forat Gran, a aquella hora era piscina per a nois, amb la tovallola més grossa que tenia i la bossa que li hauria passat la Xandra.

Es van acomiadar. La Xandra els va mirar amb un somriure còmplice i va sortir al passadís. La Marla va abraçar en Ziol i li va dir:

—T'estimo. Et mereixes una sorpresa, vine a les 19:00 a la cambra on vam ser el diumenge passat. Tindré una estona per a tu —li va fer un petó suau però suggerent i es va allunyar.

A l'hora convinguda en Ziol es va trobar amb la Xandra que duia un paquet bastant gran. Ell tenia por que surés massa, però era molt compacte, havia fet una bona feina. El va embolicar amb la tovallola i se'n va anar a l'aigua del Forat Gran. De la Guàrdia Social ni rastre, eren tots als pisos alts.

Li va ser molt fàcil passar a la zona oculta, feia veure que jugava a capbussar-se el màxim de temps possible i sortia a un altre lloc de la piscina, ningú no se n'adonaria si desapareixia. Va buscar el passadís inundat i en un moment era a l'altra banda. En Vadís i la Namàlia eren adormits a terra, arraulits l'un contra l'altre, la temperatura d'aquella zona era més aviat baixa i la humitat alta. La Namàlia duia la túnica de superior d'en Vadís encara una mica humida.

Els va despertar i van obrir el paquet. Hi havia menjar per a tres dies com a mínim. Van quedar que dimecres, en sortir d'estudi —hi havia un altre cop piscina de nois—, en Ziol hi tornaria.

Quan va tornar al Forat Gran ningú no s'havia adonat de la seva desaparició. Va sortir de l'aigua i es va posar a prop d'una sortida d'aire calent. En cinc minuts va ser eixut, es va vestir i va dirigir-se lentament a la coberta 39, cambra M-331. Els passadissos eren deserts, ningú no el va veure entrar.

La Marla el va abraçar amb tendresa, sabia que en Ziol estaria esgotat i fet un sac de nervis. Havia previst obrar en conseqüència. Quan ell ja començava a parlar li va posar els dits als llavis. No havien anat allà a parlar. En Ziol va fer el gest de seure però els braços de la Marla el van mantenir dret. Aleshores, molt lentament, li va anar descordant la túnica i la hi va treure, ell no gosava bellugar-se. La inexperiència i anys de condicionament van fer que sofrís un atac de vergonya i es va posar vermell. El va conduir sobre el llit, el va posar bocaterrosa i li va començar a acariciar l'esquena. En Ziol va tancar els ulls, el massatge el relaxava i ella continuava. Es deixava fer, la vermellor va començar a desaparèixer, en aquells moments la volia veure nua, la volia tocar. El massatge l'excitava molt. I no s'acabava mai.

La Marla finalment el va acabar de despullar i el va continuar acariciant. Passada una estona amb molta delicadesa el va tombar, les mirades es van creuar, es van somriure. Ara la confiança havia bandejat del tot la vergonya. Volia que fos una experiència inoblidable, volia tenir moltes experiències inoblidables amb en Ziol, calia avançar poc a poc. Amb les mans li va recórrer lentament la panxa, les cuixes i el ventre tot apropant-se al sexe en espiral. Hi arribà. A veure que passaria, no volia que la seva inexperiència el fes acabar massa de pressa. No va poder ser. Sobtadament, en Ziol es va començar a buidar, però en aquell moment ella va experimentar una sensació de goig quasi tan gran com la d'ell.

Quan va tornar a la residència en Ziol se'n va anar a dormir sense ni sopar, va dormir deu hores seguides.