El descens del pou de Pom va ser una mica més ràpid que la pujada, els pomús havien aprés de pressa les nocions de física dels republicans que afegides a la seva enginyeria i al seu enginy els havien permès de posar en funcionament un eficient sistema de transport vertical. Amb les cordes ja instal·lades, el grup ja no depenia d'en Ziol per travessar al pas subaquàtic i tan ell com la Marla, la Xandra i en Xerqui que havien fet el primer viatge de la corriola, van començar la tornada per l'andana del canal sense esperar els adults.

En Xerqui era el més jove dels pomús que anaven a la República al primer viatge. Va costar una mica fer-li passar el tub subaquàtic però quan va veure que les noies passaven primer no va tenir més remei que fer veure que no tenia por. A l'alta banda, la Marla el va ajudar a sortir de l'aigua i el primer que va veure en pujar a l'andana va ser la Xandra posant-se roba seca.

La seva reacció davant les noies nues va ser diferent a la que havia tingut en Ziol, més que d'excitació, estava mort de vergonya, que encara va augmentar més quan va sortir la Marla i també es va canviar, a Pom les noies no s'haguessin deixat veure mai així davant d'ell i aquelles dues ho feien amb tota la naturalitat. Naturalment, no admetria mai que ja les havia vistes així abans…

Mentre caminaven, ja secs i vestits, per la vora del canal van sortir a la conversa alguns detalls sobre la vida a Pom. Al contrari que a Supra, les relacions entre adolescents no estaven prohibides, senzillament estaven molt mal vistes, especialment per la banda de les noies. Si alguna hi accedia, s'exposava a quedar marcada i molt poques s'hi arriscaven. Existien professionals del sexe, i en Xerqui va acabar admetent, vermell com un tomàquet, que hi havia acudit algunes vegades. Les experiències semblava que no havien estat gaire bones.

Quan es va adonar que la Marla i en Ziol no eren germans va tornar a enrogir i a partir d'aquell moment, la Xandra que tenia una tarda molt inspirada, es va dedicar a anar-lo curant d'espants, explicat-li com era la vida a la República.

Passada una hora, la conversa va anar derivant a temes menys personals.

—Seria magnífic disposar d'alguna mena de vehicle com els que es veuen a les seqüències censurades de les pel·lícules —digué en Ziol.

—I amb font d'energia interna, no com els carretons a pedals dels tubs —afegí la Xandra—. Segurament per aquesta mateixa andana n'hi circulaven, és massa ampla per creure que fos feta per anar a peu. Els d'enginyeria em van ensenyar alguns projectes que tenen i que fan servir bateries elèctriques o motors tèrmics d'alcohol. Potser al Món no n'hi ha hagut mai de vehicles, potser sols hi havia les cabines dels pous i algun altre sistema equivalent horitzontal que no se pas per on podia passar.

—Jo no em puc creure que els homes que van fer el Món no en tinguessin de vehicles o que tots es perdessin en el primer caos —analitzà la Marla—. És clar que els pous eren sistemes de transport verticals, el que no veig tan clar són els de transport horitzontal, fins fa molt poc els únics passos llargs horitzontals que coneixíem eren els tubs d'aire i aquesta andana del canal. Al model de SUMMACAD hi surten uns camins horitzontals que fan la volta la Món ran dels grans murs verticals, jo no ho hagués sospitat mai ja que no hi recordo cap porta, es deuen confondre amb els dissenys de les pròpies parets i ser pràcticament invisibles a hores d'ara. I encara que els vehicles no es destruïssin, ara segur que no funcionen. Totes les coses primitives que encara rutllen, com per exemple Nova, els terminals, els llums i els seus commutadors, els forns o el sistema d'aigua o són biològiques o no tenen cap peça mòbil, però un sistema de transport…

—El problema —contestà en Ziol— és que qualsevol cosa amb parts mòbils s'acaba espatllant amb el pas dels segles. Penseu en les portes, no n'hi ha cap que funcioni, les que separen els sectors han quedat tant soldades a la ceràmica de les parets que quan n'hem esbotzat alguna amb explosius s'ha trencat el metall i no pas la unió metall ceràmica. I això em fa pensar en un problema greu, com es podrà accedir als vehicles de descens si fa sis mil cinc-cents anys que no es mou cap de les seves peces? Han de tenir alguna part mòbil, portes com a mínim. No les podrem pas obrir amb explosius, es farien malbé. I perquè les naus puguin sortir del Món hi ha d'haver alguna mena de sistema de grans portes que s'obrin i es tanquin per impedir que fugi l'aire, no veig gens clar res d'això encara…

Us havíeu fixat en aquell forat? —interrompé la Xandra— allà, a l'altra banda del canal…

—No, no és pas un forat, deu ser una tros negre de la paret, o una ombra —contestà en Ziol.

—T'equivoques, la Xandra té raó —digué la Marla—, l'ombra no podria anar en aquesta direcció i a més es veu una mica de paret interna il·luminada. Prop del lloc per on vam entrar al canal sortint de la República, sota el sector 12, hi ha una altra zona similar i no hi recordo cap forat, això deu ser una porta oberta. Creus que hi podríem pujar?

El forat era com una petita porta sobre un balcó a uns tres metres per damunt de l'aigua del canal i a uns deu de l'andana. La paret en aquella zona era molt complexa, amb tot un sistema de tubs i una mena de plafons de control.

—Si m'enfilo dins l'aigua sobre les espatlles d'en Xerqui, podria provar d'agafar-me als tubs i pujar al balcó.

En Xerqui no va tenir més remei, tal com ho havia fet en Ziol, que despullar-se davant les noies, que afortunadament per a ell, feien veure que no miraven. Tots dos van entrar a l'aigua. Després de diversos intents van veure que mancava una mica d'alçada per poder arribar als tubs que sobresortien de la paret.

—Si fem una pila de tres, sí que s'hi podrà agafar. Espereu-me un moment que vinc —digué la Xandra tot traient-se la roba.

La Xandra va provar d'enfilar-se al coll d'en Xerqui, que d'entrada no es deixava, i quan ho va aconseguir, el noi gairebé no tenia forces per treure el cap fora l'aigua i respirar. En Ziol no tenia aleshores manera de posar-se dret a les espatlles de la Xandra, calia cercar un altre mètode. La Xandra va baixar, va trobar un punt de suport a la paret, sota l'aigua, suficient per donar-se impuls i sortir a respirar i va fer que en Ziol se li enfilés. Encara mancava un pam. La Marla també va entrar a l'aigua i entre ella i en Xerqui els van empènyer a tots dos cap amunt. Aquesta vegada sí, les mans d'en Ziol es van agafar al tub que corria horitzontal a pocs centímetres de la paret. A pols, va pujar fins a un segon tub i va poder afermar un peu en un sortint. Pujar al balcó va ser fàcil.

—Tireu-me el cap de la corda, que us ajudaré a pujar, i la bossa amb la roba seca.

En pocs minuts tots tres eren al balconet, vestits. Efectivament hi havia l'obertura d'una porta de dos metres d'alçada per una mica més de mig d'amplada, i més enllà un passadís recte i fosc. A la paret del balcó es podien manipular una sèrie de taulers de control, tots semblaven desactivats. Pels rètols van deduir que es tractava d'un sistema de control dels dipòsits que hi havia a l'altra banda de la paret. L'únic control que va funcionar va ser el d'un commutador de llums que va encendre l'il·luminació del petit corredor. Hi van entrar, el passadís tenia uns cinquanta metres, baixava una mica i desembocava perpendicularment en un altre de més ample, paral·lel al canal. Van trobar fàcilment uns altres controls dels llums i els van encendre.

La primera cosa que li va passar pel cap a la Xandra va ser l'habitació dels miralls, tot lluïa, però aviat van veure que no eren pas miralls, les habitacions que envoltaven el passadís tenien les parets d'un material transparent i més enllà, fins on arribava la llum, s'anaven veient més habitacions i segurament més passadissos. Semblava com si no tinguessin portes però quan s'hi van fixar millor, van veure que alguns plafons transparents eren portes corredisses. No es bellugaven. El que deia en Ziol sobre les coses soldades pel pas dels segles, segurament era cert.

Les habitació feien més de quaranta metres quadrats. Tenien taules, cadires, vitrines, mobles amb calaixos, uns rectangles negres que segurament eren terminals apagats i molts aparells totalment estranys per als nois. Un veritable magatzem d'objectes antics. Van trobar uns petits taulers de control de les portes. En activar-los sortia un missatge dins un quadre vermell:

Van avançar una mica i van veure que no totes les parets eren del material transparent, n'hi havia de ceràmica, com les parets de la resta del Món, tota la regió estava dividida en unes grans sales de més de cent metres amb murs interns transparents. Les habitacions eren molt diverses, especialment en continguts. En algunes hi havia uns aparells de vidre complicadíssims, en altres caixes metàl·liques amb molts botons, o conjunts d'ampolles amb líquids de colors. N'hi havia plenes de coses similars al Nova, altres amb bobines de fils de colors o amb bastidors plens de plaques transparents. En van trobar algunes amb instruments òptics, si més no tenien una mena d'oculars per mirar el seu interior. En una altra, una cosa que era claríssimament un instrument musical amb tecles blanques i negres i botons amb símbols com els de les partitures.

Dins d'una de les habitacions van veure un plafó transparent de gairebé dos metres d'alçada. Mirant-lo des d'un angle concret es distingia el mateix que havien vist al quadre de la pel·lícula censurada, un gran disc amb el nom de Sagittarius, es veia clarament en tres dimensions. Canviant l'angle es veia l'interior, la divisió en sectors, una zona exterior amb dos canals i la zona de les parets de vidre, una esfera central plena de dipòsits i canonades, cinc radis que anaven a parar a la zona dels sectors. Des d'un altre angle es veien les conduccions d'aigua o els tubs d'aire o els pous i també uns passadissos horitzontals als extrems nord i sud de les cobertes, que podrien ser els sistemes de transport horitzontal.

Des d'un altre punt de vista van aparèixer les naus exteriors, hi havia cinc naus com les que sortien a la pel·lícula, ridículament petites comparades amb Sagittarius, i també moltes altres de forma aproximadament triangular. Estaven totes agrupades a les bases dels cinc radis que sortien del centre del Món.

Quan ja tornaven, van veure una dotzena de portes en una paret de ceràmica de les que separaven tot el conjunt en grans sales. No eren com les portes que tancaven el pas entre els diversos sectors del Món, ni com les que barraven el pas als corredors o al gran pou, eren molt més senzilles, un rectangle amb un agafador, sense cap rastre de pany o de balda. En Ziol estava convençut que com totes les portes tancades del Món estarien soldades pels segles, i si en va tocar una va ser mig jugant amb les noies. Per a sorpresa de tothom la porta es va moure.

El cor dels nois bategava fortament, era una porta amb frontisses i tot i que grinyolava molt, va cedir amb poc esforç, sense trencar-se. El contingut de la cambra era més aviat prosaic: un lavabo. Semblava en perfecte estat, un petit flux d'aigua provinent del sobreeixidor mantenia la circulació, la palanca que obria la vàlvula semblava encallada però amb un cop sec es va bellugar, tenia més de sis mil anys i encara funcionava perfectament, era evident que alguna cosa dels materials o de l'ambient impedia a les peces de soldar-se.

Les altres portes portaven a més habitacions de servei, una d'elles era una cuina amb uns forns que conservaven la porta original. Els que la tenien tancada no es podien obrir, però en van trobar un d'obert, perfectament operatiu.

Era el moment de tornar al canal, els altres ja els haurien avançat i si arribaven a la República abans que ells s'amoïnarien. Van desfer el camí i en pocs minuts sortien al balcó. No, no s'havien avançat, els altre membres de l'expedició a Pom tot just eren allí davant, a l'andana. Havien vist part de l'equipatge dels nois i també la corda, En Valac estava a punt d'enfilar-s'hi.

—Hi ha una cosa extraordinària allà dins —digué la Marla—, moltíssimes habitacions tancades però amb les parets transparents. I plenes de coses.

—Però, hi heu pogut entrar a alguna? —preguntà en Valac.

—No, sembla que cal una aplicació anomenada CONTROLLAB —respongué en Ziol.

—Heu pogut accedir a algun terminal, allà dins? —preguntà en Tomen.

—És que anàvem amb presses, m'ha semblat veure'n uns a la dreta de l'entrada, però no hi hem anat —digué la Marla—. Un moment que vaig a mirar-ho.

La Marla va entrar pel passadís i els altres nois la van seguir. A quinze metres del final, en direcció contrària a la que havien pres abans hi havia una mena de columna amb quatre terminals, encarats en les quatre direccions, al centre de l'encreuament de dos passadissos. La Marla estava a punt d'encendre el primer quan en Ziol que havia passat a l'altra banda va dir:

—Aquest d'aquí està engegat, mireu el que hi diu.

En Ziol, sense pensar-s'ho dues vegades, va prémer la tecla "fi". En el mateix moment es va sentir una explosió sorda i un so metàl·lic, del passadís d'accés hi va sortir un petit núvol de vapor que es va dissipar immediatament.

Quan els nois van arribar al passadís de sortida, ja no hi havia res a fer. On abans hi havia un pas, ara hi havia una porta, no pas metàl·lica com les que barren el pas entre els sectors, sinó de ceràmica, del mateix material que les parets. L'ajust era perfecte, la juntura entre porta i paret no feia ni una dècima de mil·límetre.

—I ara què farem —digué en Xerqui.

—No t'amoïnis, ja trobarem alguna manera de sortir, això és molt gran i alguna altra sortida deu tenir —contestà la Marla.

—De set no ens morirem, com a mínim sabem on hi ha aigua —intervingué en Ziol.

—Molt graciós, però si no sortim aviat sí que ens morirem de fam, per aquí no hi ha indicis de cambres agràries ni de jungles.

—No siguis pessimista, Xandra. Anem a mirar el terminal, a veure si esbrinem el que ha passat.

Al terminal que havia tocat en Ziol hi havia una aplicació en funcionament: CONTROLLAB. Van mirar la data d'engegada: DISS 14:07:2638 23:42. Feia més de sis mil quatre-cents anys que el terminal estava en marxa. No van trigar a esbrinar el que havia passat, CONTROLLAB era de les aplicacions que conserven un registre de les accions que han ordenat. S'havia manat un tancament de totes les cambres del laboratori amb l'opció de màxima protecció temporal. Quinze minuts més tard s'havia manat el tancament de totes les portes de seguretat exteriors menys una, el número corresponia a la del passadís per on havien entrat. Posteriorment s'havia ordenat el tancament d'aquella porta amb un retard de quinze minuts. L'alerta generada per l'intent de SUPRAVISOR de controlar el terminal havia aturat el tancament. Milers d'anys més tard, en el moment que una persona havia donat el vist i plau a l'avís, s'havia completat l'ordre.

Van provar d'ordenar l'obertura de la porta, CONTROLLAB va informar que les portes de seguretat sols es podien obrir des de fora amb la clau magnètica P-4001. A continuació van ordenar a l'aplicació que obrís una porta de les transparents, la que tenien més a prop. Immediatament es va sentir un soroll. El tauler de control de la porta va canviar a color groc. Dos minuts més tard la porta s'obria silenciosament i el tauler canviava a verd. El terminal que hi havia dins estava sotmès a CENSOR. Pels rètols dels aparells i els armaris de material, els nois van deduir que el laboratori estava dedicat a alguna cosa relacionada amb la resistència dels materials, damunt la taula una petita estructura suportava uns cilindres metàl·lics, penjats d'uns fils primíssims.

—No en traurem res d'obrir aquestes cambres, més val que anem a explorar per cercar una sortida —digué la Xandra.

—I també menjar, jo ja començo a tenir gana, anem —afegí en Xerqui.

—Primer hem de fer una altra cosa, parlar amb la República —opinà la Marla.

—I com ho vols fer, no tenim pas Nova instal·lat aquí —respongué la Xandra.

—Ni ens cal, CONTROLLAB té el mateix sistema de comunicacions que Nova —digué en Ziol que començava a tocar el tauler de comandes—, ho he vist quan obríem la porta. Porteu-me una cadira d'aquesta cambra que hem obert, si us plau.

En menys d'un minut en Ziol va esbrinar el funcionament del sistema. Recordava el número del terminal que hi havia just davant del balcó per on havien entrat. Hi va trucar, la Mirtela va contestar immediatament.

La porta exterior, a l'entrada del passadís, també s'havia tancat. No seria gens fàcil d'obrir. Ja havien avisat a la República i un equip d'en Tarm estava en camí per avaluar les possibilitats d'obertura. El fet que fossin com a mínim dues portes, era molt mala notícia. Encara que la Mirtela els va intentar tranquil·litzar, els nois es van adonar que no sabia què fer, esperava esdeveniments. Van acordar que la Xandra i en Xerqui es quedarien al terminal mentre la Marla i en Ziol anaven a explorar.

Els dos nois van anar a la zona amb parets de ceràmica, la major part de les cambres es podien obrir. D'aigua no en mancaria, van trobar fins i tot una petita piscina d'aigua calenta. I també cambres amb lliteres, els matalassos eren d'una mena d'escuma sòlida i estaven en perfecte estat al igual que una mena de llençols que no semblaven pas de tela. A la cambra dels forns, en un prestatge hi havia plats, gots i coberts, sols hi mancava el menjar.

Van tornar a la zona de les parets transparents. No hi havia cap cambra amb vegetació. Van passar a una segona zona, s'assemblava molt a la primera: els mateixos aparells desconeguts, cables, plaques i ampolles de productes químics. La Marla va anar apuntant els números d'algunes cambres que li semblaven interessants, una d'elles contenia uns aparells similars al Nova. Van decidir tornar a la columna dels terminals.

Allà, en Ziol es va posar a examinar CONTROLLAB. Volia obrir la cambra dels aparells similars a Nova quan va veure que l'habitació veïna estava retolada "control d'alimentació humana", sonava a mengívol. Va manar a l'aplicació obrir les dues cambres i va sortir corrents cap el lloc. La Marla que el seguia hi va arribar just quan s'obrien les portes. El laboratori estava ple d'andròmines de vidre i d'aparells de mesura. En una vitrina hi havia pots amb substàncies diverses, cap d'elles semblava menjar. Ho anava a deixar quan va veure uns pot que hi posava "D(+) glucosa, puresa 99,999%" contingut 1.000 g. Allò sí que es podia menjar, però no duraria gaire, el va agafar. A la paperera, la Marla hi va fer una altra troballa, un sobre de colors vius, buit i rebregat d'un producte clarament alimentari: "Macarrons a la bolonyesa liofilitzats". Les instruccions afirmaven que s'havien de barrejar amb aigua i escalfar 20 segons al forn. Conservació indefinida. Unes grans lletres identificaven la marca "®Alimenta"

La cambra dels aparells que semblaven el Nova va resultar molt més productiva. En van provar un. Tenia el mateix aspecte i mida que el Nova, però aquesta vegada es deia "Vista+", es carregava d'energia de la mateixa manera, posant-lo en una posició concreta al tauler de comandes d'un terminal. Quan va estar carregat, van veure que era un terminal de comunicacions mòbil i enregistrador d'imatges, amb capacitat per connectar amb qualsevol altre terminal del Món. Si no fos perquè tenia fam, en Ziol s'hi hagués passat hores jugant-hi. Van agafar-ne quatre.

Fins aquell moment cap dels nois havia estat gaire conscient que al terminal podien haver-hi altres coses a més de CONTROLLAB, quan van demanar el catàleg principal van quedar astorats, no eren set-centes setanta-sis les aplicacions disponibles, eren més de cent milions. Aquell terminal no estava sota el control de SUPRAVISOR, i en conseqüència, CENSOR no actuava. Van anar a l'índex de pel·lícules: noranta-dos milions. El sistema de recerca era aclaparador, van buscar la paraula "gravitació" i van sortir més de dos milions de referències.

Van trobar l'aplicació de comunicacions, era com la del Nova però amb més opcions i ràpidament van explicar als terminalistes de la República la seva descoberta. D'entrada no hi va haver reacció. De moment tenien llibertat d'ús

No els va costar gaire trobar un plànol de Sagittarius, i no era pas difícil de manipular, al contrari de SUMMACAD. Era totalment intuïtiu i interactiu. Van cercar la posició actual, era a la coberta zero en una zona catalogada de laboratoris de desenvolupament. L'aplicació sabia quines portes eren obertes i quines tancades, fins i tot les dels pous de la República, de Talis i de Pom o la que havien volat els Jamians que apareixien com a portes destruïdes. Moltes portes constaven com a bloquejades i sols semblaven operatives les de les plantes 0, 141, 142, 143 i les dels cinc complexos on hi havia les naus de descens. En molts casos van comprovar la presència d'atmosferes d'argó al menys a un dels dos costats de la porta operativa. Les portes del passadís entre el canal i els laboratoris estaven marcades com a segellades. L'aplicació sabia cercar el camí més curt entre dos punts. Tot i que no considerava la possibilitat de passar pels tubs d'aire, coneixia els punts per on eren accessibles. També coneixia quines zones estaven inundades, l'abast de les destrosses al Forat Gran i fins i tot les zones amb gel. No disposava de cap camí per passar des d'on eren al canal, als dipòsits o a la coberta 1.

La coberta zero no era tota laboratoris de desenvolupament, fent tota la volta al Món hi havia fàbriques, magatzems, reparacions, laboratoris de biologia vegetal, de biologia animal i zones amb grans aparells d'ús desconegut, probablement científic. La major part de les portes interiors de la coberta zero estaven obertes o eren tancades però operatives com les dels laboratoris. Es podia fer la volta al Món, sols els accessos exteriors estaven segellats.

A les 22:00 la Marla va decidir que era millor anar a descansar, es van prendre la glucosa, de moment no tenien problema de fam i d'una manera o altra els acabarien traient d'allí. A l'endemà ja tindrien prou temps per fer plans.

Quan en Valac va saber que els nois estaven fora de perill imminent, va poder concentrar-se en altres problemes. De Pom havia arribat la notícia que ja sabien el que s'havia de fer amb el missatge de la Terra, calia penjar el terminal i escriure directament SGRCODEC+DESCENS, amb el signe més inclòs. Això feia que l'aplicació SGRCODEC analitzés la protecció de DESCENS i la saltés, si és que era possible.

En uns segons SGRCODEC va emetre un diagnòstic pessimista, va trobar que DESCENS estava protegida pel sistema SUPRAVISOR, un dels quatre possibles. Això ja ho sospitaven. L'algorisme de codificació estava contingut dins l'aplicació CENSOR. Era un algorisme estàndard, que els terminalistes de la República ja l'havien trobat a la seva primera anàlisi. Estava basat en la descomposició d'un número en factors. Tot el sistema es fonamentava en el fet que és molt fàcil multiplicar dos números, encara que tinguin moltes xifres, però és molt difícil, donat el producte, trobar els factors originals. SUPRAVISOR impedia emprar codis que SGRCODEC no pogués obrir. El problema era que els que van crear CENSOR havien emprat un codi de la màxima longitud que permetia SGRCODEC, que va informar que trigaria mesos en desxifrar-lo.

En Tomen va resumir el problema a en Valac, si podien trobar els dos factors del número…

11918057576160406433739685071341837112866193945236
95218622910707432653615515193370929028051965440037
86735268587426750588356454473818214754780025380176
03174497890794940499841928019252647739199770654008
7558255481043

…eliminarien CENSOR i podrien emprar lliurement DESCENS i els milions d'aplicacions que hi havia als terminals. Tot el codi estava basat en aquests dos factors. Tal com estaven ara les coses probablement no arribarien a temps de fer la baixada al primer planeta.

Això volia dir que el terminal del laboratori era la darrere esperança. Era millor no arriscar-se a una errada i deixar que els nois descansessin. Pel matí ja els demanaria que accedissin a l'aplicació.