Al dormitori del laboratori de desenvolupament la Xandra va ser la primera a despertar-se, eren les 07:41. Va veure en Ziol i la Marla dormint molt juntets a uns matalassos que havien posat a terra, ja que les lliteres eren individuals i fixes. En Xerqui era a l'altra punta de l'habitació. Aquella nit ella havia dormit sola, però va fer el ferm propòsit de dormir acompanyada la següent, sabia que en Xerqui se'n moria de ganes i que no gosava manifestar-ho. Havien deixat un Vista+ connectat amb la República tota la nit, continuava encès i mostrant el que es veia des del terminal de la rotonda. Segurament tenia una autonomia similar a la del Nova que era de cent quaranta hores

A l'altra banda de la pantalla hi havia una noia fent guàrdia, en veure que hi havia moviment va dir:

—Bon dia, com esteu? Ja hi ha un equip posant explosius a la primera porta, faran l'explosió al migdia. Quan us lleveu tots, heu de trucar en Valac, que vol parlar, sembla que urgentment, amb vosaltres i ja ha vingut dos cops a preguntar si éreu desperts.

—Aquí estem bé. La glucosa no ens ha fet cap mal i la tranquil·litat és absoluta, això és com fer vacances.

Unes vacances d'exploració, tenia ganes d'entrar a totes les habitacions, de tocar-ho tot, d'anar a altres departaments. Ja era hora de començar a despertar als altres. Va encendre el llum del sostre, va connectar el terminal fix de l'habitació i va posar música. Se'n va anar a la piscina, tota per a ella sola.

—Què voleu per esmorzar? —cridà en tornar a l'habitació regalimant aigua per tot arreu— Glucosa o glucosa?

En Xerqui quan la va veure es va tornar a posar vermell i va sortir corrent al lavabo mentre en Ziol recordant-se d'ell mateix es va posar a riure.

No s'havien acabat de vestir quan en Valac va aparèixer a la pantalla del Vista+.

—Bon dia a tots, hauríeu d'anar al terminal obert i executar DESCENS.

En Ziol va experimentar sentiments contradictoris però no ho va manifestar, d'una banda estava molt interessat en la baixada al planeta però de l'altra estava terriblement excitat amb la perspectiva de poder ser el primer a veure les aplicacions noves i meravelloses que s'amagaven darrera la pantalla. Hauria d'esperar.

Van anar tots plegats a la columna del terminal, en unes ampolles d'un material transparent i tou que havien trobat al laboratori d'alimentació hi havien posat aigua i la glucosa que els hi restava, també havien tret cadires i taules del laboratori que havien obert en primer lloc. D'un calaix van treure una gran quantitat de paper i uns estranys estris que servien per escriure i esborrar. Havien posat un Vista+ sobre un suport enfocant a la pantalla del terminal, així des de la República la veurien i no en caldria un d'ells explicant contínuament el que hi sortia. El circuit de so del propi aparell portàtil serviria per mantenir la comunicació oral. Van escriure DESCENS i entrada.

En Valac tenia por que DESCENS no fos executable des del terminal del passadís dels laboratoris de desenvolupament. Havia de governar una qüestió essencial i els que havien dissenyat tot el sistema tenien que haver pres alguna mesura per evitar que qualsevol i des de qualsevol lloc, pogués iniciar un procés tan important. La resposta va ser simple, tot just activada l'aplicació, va aparèixer a la pantalla de la Sala del Comptador del Temps un quadre demanant una confirmació del terminal.

Quan els pomús el van informar del què sortia a la seva pantalla, ja havia passat el termini. Es nois van haver de tornar a entrar a DESCENS. Des de Pom es va acceptar el seu terminal com a "mestre" de l'operació.

El primer avís que va mostrar DESCENS, una vegada autoritzat el terminal, no va agradar gens als nois. Si sortien de l'aplicació es cancel·laria l'operació de baixada, no quedava gens clar si sortir volia dir acabar voluntàriament DESCENS, o senzillament transferir el control momentàniament a una altra aplicació. A continuació l'aplicació va indicar que actualment la situació era d'emergència de nivell dos. Restaven poques possibilitats de baixar al planeta, sols es podien preparar a cada estació un màxim de sis naus de descens humà de dues mil places cadascuna. Les naus reutilitzables ja no tenien possibilitats de fer cap viatge de tornada i sols en baixaria una sense tripulació, les naus d'animals i les de càrrega podrien efectuar tot el seu programa. Sols restaven cinc dies per activar el programa d'emergència del nivell actual. Passat aquest termini encara es podria activar durant setanta dies el programa d'emergència de nivell tres, amb sols dues naus de descens humà per estació. L'aplicació anomenava estació a cadascun dels cinc complexos amb naus com el que hi havia just sobre Pom.

En qualsevol cas, els humans havien de prendre dues decisions immediates: quanta gent baixaria i quantes i quines estacions s'obrien a les persones.

Un sondeig previ havia establert que hi havia aproximadament uns deu mil voluntaris per efectuar el viatge: cinc mil pomús, dos mil cinc-cents suprians, mil cinc-cents talians i mil republicans. Això volia dir que amb una sola estació es podria cobrir el viatge de les persones i encara restarien dues mil places per a més voluntaris o per a representants d'altres cultures.

El Consell, en reunió d'urgència, va instar la Mirtela a negociar amb els governs de Pom, de Talis i de Supra la formació d'un comitè executiu internacional per coordinar la baixada al planeta. El comitè hauria de tenir poders executius sobre el tema i estaria format per dos talians, tres suprians, sis pomús i sis republicans. La seu seria a la República i tots els delegats hi acudirien immediatament per prendre decisions urgents. Tots els governs però, van autoritzar a la República a iniciar les operacions prèvies sense esperar a la constitució del comitè que no es podria reunir fins passades unes hores.

Quan li va arribar l'autorització, en Valac va fer que els nois ordenessin a DESCENS l'inici del programa d'emergència de nivell dos i l'obertura de l'Estació Quatre, en principi l'única que s'obriria als humans, ara ja sabien que tenia l'entrada per la Sala del Comptador del Temps de Pom. Segons el terminal, el sistema de control trigaria gairebé cinc dies a buidar l'argó líquid que protegia les estacions i a escalfar-les fins a la temperatura ambient. De moment no hi havia res a fer, la pantalla mostraria els progressos de l'operació.

A les 12:10 des del terminal del canal, en Tarm va anunciar que havia acabat la col·locació dels explosius a la porta que duia als laboratoris. Per pura precaució, estaven segurs que la segona porta aguantaria, van demanar als nois que s'allunyessin una mica. Quan cinc minuts més tard es produí l'explosió, des de dintre ni ho van sentir i des de fora va ser la decepció, no tan sols la segona porta va aguantar, sinó que la primera continuava sencera, ni tan sols s'havia enfonsat, per la juntura hi havia sortit una mica d'un líquid que s'enduria al contacte amb l'aire. Els enginyers ho van confirmar, era aigua amb un segellador, seria molt difícil obrir-se pas per allí amb explosius.

La Mirtela va donar la mala notícia als nois, si no trobaven ells la manera de sortir estarien en greus problemes. De moment era prioritari que trobessin més aliments.

La Xandra es va quedar de guàrdia al costat del terminal mentre els altres tres tornaven al laboratori d'alimentació. La major part de les substàncies que anunciaven les etiquetes dels pots que hi havia, eren totalment desconegudes per als nois i malauradament també per als químics de la República amb qui van parlar amb el Vista+ que duien. Mentre en Ziol anava dictant als químics les etiquetes dels pots, en Xerqui va trobar al calaix central d'un escriptori uns petits cilindres acabats en una anella, alguns duien penjada una etiqueta.

—Què hi posa? —preguntà la Marla.

—Aquest diu refrigerador, aquest centrifugadora, aquest E-21, aquest E-15…

—Un moment, mira aquests plafons blancs que hi ha sota les taules, tenen unes lletres: E-3, E-4, E-5… i sobre les lletres un forat rodó. Mira si un estri d'aquests porta E-3

—Sí, Marla, té.

La Marla va introduir el cilindre al forat i la porta es va obrir suaument, era evident, allò eren claus, unes claus sense dents, però claus. La major part dels armaris contenien més substàncies desconegudes, però al quart que van obrir, hi van trobar deu quilos més de glucosa. En un altre armari hi van trobar un pot retolat "Aminoàcids, greixos, vitamines i oligoelements essencials, per a consum humà. Contingut 2.000 g". Amb la glucosa i això podrien sobreviure uns quants dies. Segurament sense greus problemes de salut.

—Xandra, no entris a l'habitació que hem de parlar lluny del Vista+, passa a la cambra de la piscina, jo ara avisaré als nois —digué la Marla.

—Què vols? —preguntà en Ziol en entrar—. Que no es pugui dir a l'habitació?

—Vosaltres tres voleu baixar al planeta? —hi va haver un assentiment general—. Segons hem vist al terminal, el descens serà d'aquí a setze dies, però el termini per entrar a l'estació expira d'aquí a deu. Tal com a anat l'explosió d'avui, veig difícil que ens puguin treure abans. D'altra banda, ja heu vist el nerviosos que s'han posat els del comitè quan els hem demanat d'executar altres aplicacions al mateix terminal on hi ha DESCENS. Tenen por que no s'hi pugui tornar a entrar i encara que crec que no passaria res, els comprenc. És remotament possible que transferir el control de la pantalla a una altra aplicació cancel·li DESCENS i s'hagi de tornat a començar tot el procés. Davant de l'objectiu de baixar, nosaltres som sacrificables. Ara que hem trobat més glucosa, tenen la consciència tranquil·la, fixeu-vos que ens han proposat unes racions que la farien durar pràcticament fins al dia del descens. Quan se n'hagin anat, els que quedin aquí ja ens deixaran explorar tan com vulguem. Crec que no ho podem acceptar, que no podem quedar-nos davant del terminal passivament, com hem fet aquesta tarda, i deixar que passin els dies. Amb un sol de nosaltres que es quedi, ja es poden entrar totes les ordres que ens demanin al tauler de comandes, els altres tres hauríem d'anar a explorar, és evident que a tota aquesta planta, que és immensa, pot haver-hi alguna altra sortida, o menjar, o en el pitjor dels cassos més glucosa.

—Sí, hi estic d'acord, hem d'anar a explorar —digué en Ziol—. A més, si hem trobat un terminal en funcionament sense SUPRAVISOR és possible que en trobem més. Ens podrem comunicar en tot moment amb qui es quedi al terminal amb un Vista+.

—Però la immensa majoria de les cambres són tancades, no sé si podrem explorar gran cosa, no ens servirà de res.

—No siguis pessimista, Xandra —digué en Xerqui—, sempre podem fer alguna descoberta que ens ajudi, si ens quedem aquí, sí que no podrem canviar la situació.

—És que a mi em feia molta il·lusió baixar, i ara ho veig molt negre, fins i tot veig negre que ens puguin treure mai d'aquí —la Xandra es va posar a plorar.

—No n'hi ha per tant, encara tenim temps —digué la Marla— si voleu, demà em quedo jo al terminal i us en aneu tots tres a explorar, encara que les cambres siguin tancades, podeu apuntar en un paper les que semblin prometedores i demà al vespre amb més informació podrem fer algun pla més concret.