Des del matí d'aquell dimarts, el dia de l'atac a Jami, l'aula de terminals de la República que era el centre d'operacions, bullia d'activitat. Ja feia algunes hores que s'havia establert comunicació visual amb una dotzena de terminals situats a punts crítics per a l'operació. Amb la col·laboració d'en Tresc, havia estat fàcil fer les comunicacions de tal manera que els terminals de Jami semblessin apagats. No era gens probable que ningú des d'allí la tallés ja que els terminals dels passadissos no eren d'ús freqüent.

En una altra sala, adjacent a la dels terminals, un decorat imitant la llotja del Líder estava totalment preparat, amb gran profusió de banderes, estendards, llances i altres símbols jamians.

Els entrenaments i els assajos havien durat bastants dies. Si per algun motiu no es podia efectuar l'operació, sols restarien tres dies de marge abans de comprometre el descens al planeta. Calia encertar a la primera.

Fins les 20:00 no es va obrir la trampeta del pou del sector 79 i van començar a entrar-hi els trenta espies d'ulls blaus vestits de soldat o d'oficial jamià. A continuació van seguir els cinc-cents voluntaris talians, vestits de civil jamià, però amb dos puntets vermells pintats al front com a sistema de reconeixement. Malauradament, sols un centenar tenien els ulls blaus, serien els que es podrien barrejar amb la gent i els soldats. La zona del sector 79 propera al pou era lliure de jamians, normalment a aquella zona no n'hi anava mai cap i en tot cas mai a la darrera hora de la tarda.

Quinze equips de dos espies amb fulls d'ordres falsos, es van dirigir a les cuines. Començava una etapa crítica que podia fer fallar tota l'operació. Afortunadament tots els caps de cuina van acceptar l'ordre d'inspecció sense discutir. En un quart d'hora el darrer grup barrejava la droga a la sopa i a la beguda de la darrera de les quaranta cuines i moments després ho confirmava amb un gest davant un dels terminals connectats amb la República.

A les 21:00 deu falsos soldats missatgers lliuraven deu ordres falses a deu destacaments, just quan els soldats tornaven de sopar. Molt aviat, davant terminals situats a prop dels accessos a les cobertes baixes del sector 41, hi van començar a passar nombrosos grups de soldats que anaven a cercar un grup molt nombrós d'esclaus que teòricament s'havia revoltat. Eren evidents els efectes de la droga, els seu aire era absent i alegre a l'hora.

Deu minuts més tard, va començar l'actuació davant la càmera a la República. Quatre-cents mil terminals de Jami, exclosos els de les cobertes més altes i les més baixes del sector 41 van començar a fer senyals sonores. Quan el programa comptador que havia fet en Tomen va comprovar que n'havien respost més de quinze mil, a quinze mil pantalles de Jami hi va aparèixer el Líder envoltat de militars sobre un fons d'ensenyes i banderes absolutament convincent.

—Jamians, el nostre poble està a punt d'assolir metes mai somniades. En el màxim secret hem desenvolupat aquest sistema de comunicacions pels terminals que ara veieu. A partir d'avui, us podré parlar sempre a les vostres pròpies cambres. Però encara us tinc reservada una sorpresa més gran, per a major glòria de Jami. I la veureu personalment; us convoco a tots homes, dones i nens; baixeu tots ordenadament ara mateix a la coberta 37 del sector 41 i podreu veure l'instrument del poder suprem de Jami, l'arma que li permetrà dominar tot el Món.

Els oficials del fons van aplaudir, el Líder va saludar amb la mà i es va retirar. Tres minuts més tard es va tornar a repetir el mateix missatge. La imatge del Líder als terminals deixava bocabadats als jamians, literalment. Tot i la tensió del moment a la sala de terminals de República es produí una rialla generalitzada. En Tarm, que volia semblar seriós, va tenir veritables problemes per mantenir l'aparença impertorbable.

Una mica més tard, rius de persones, tan civils com militars, es dirigien alegrement al parany.

Alguns jamians que per algun motiu no estaven drogats van començar a sospitar, però en absència d'altres sistemes de comunicació la seva única possibilitat era accedir personalment a la zona dels alts càrrecs. Des de la República ho veien per un terminal: uns falsos soldats desviaven a tots els que volien entrar o sortir de la zona del Líder cap a una determinada sala, allí un nodrit grup de talians els reduïa, lligava i emmordassava.

L'equip de control va confirmar que segons els seus càlculs el noranta-sis per cent dels jamians que havien decidit seguir les ordres del Líder ja ho havien fet. Als espies que controlaven els accessos a la zona baixa del sector 41 cada vegada els costava més fer retrocedir als que volien tornar en veure que allí no hi havia ni cap instrument de poder suprem ni res per l'estil.

En Tarm va fer un senyal pel terminal a en Tresc. Els cinc accessos a les plantes baixes i l'accés a la zona del Líder es van omplir de fum. Unes cortines ràpidament instal·lades als passadissos impedien que el fum s'escampes a altres zones de Jami. Eren les 21:30.

A les habitacions del Líder hi van arribar els primers informes sobre l'atac. Des de la República van veure escenes de dubte, de pànic i d'enuig extrem per part dels alts càrrecs que s'anaven reunint a la sala d'audiències. Aviat ho van tenir clar, un fum irritant els havia aïllat, no podien ni sortir ni comunicar-se amb l'exterior.

Era el moment d'actuar contra els vigilants d'esclaus. A part d'uns cinc mil esclaus, gairebé tots esclaves, dedicats al servei domèstic i a la neteja que en aquells moments eren als habitatges dels jamians, n'hi havia uns quinze mil empresonats a les més de trenta galeries d'esclaus. A cada galeria hi havia una quinzena de cambres on hi tancaven els esclaus cada vespre. Un complex sistema de portes impedia que fugissin i sols hi vigilaven dos soldats, ben disposats a donar l'alerta en cas de problemes. Cada matí un grup molt més nombrós de soldats treia els esclaus cambra per cambra i els duia al lloc de treball on eren novament tancats. Qualsevol intent de comunicar-se entre les cambres era durament castigat.

Tres-cents voluntaris talians van actuar de pressa, en trenta minuts havien capturat pràcticament a tots els guàrdies d'esclaus sense trobar cap resistència.

Mentre els nois sopaven, havien explicat que havien trobat el menjar a un magatzem obert, la Mirtela els donava notícies sobre les operacions a Jami. Havia estat un dia mentalment esgotador però gens físicament, a la Xandra li feien mal els ulls de tant llegir i s'havia tret les ulleres. En Valac que també havia passat un dia de tensió davant la pantalla per on veia DESCENS, es va acomiadar fins l'endemà. Ja podien tornar a la zona de les habitacions. La proposició va arribar de qui menys esperaven:

—Perquè no ens banyem una estona? —digué en Xerqui.

En Ziol va obrir la boca per fer un comentari, però la Marla se'n va adonar a temps i el va aturar. Semblava que la Xandra havia trencat els tabús d'en Xerqui en un termini rècord.

—Demà vull anar a mirar unes possibles sortides —deia en Ziol ja des de l'aigua—, tinc una llista de coses que vull cercar al plànol, després obriré les portes i hi aniré amb la plataforma.

—També me n'he apuntat algunes jo, de coses a fer —continuà en Xerqui que ara tot nu dins l'aigua estava una mica tallat i parlava més de pressa del normal—, crec que alguna galeria de manteniment ens pot menar als dipòsits de reciclatge, o a un punt on sols calgui volar una porta metàl·lica…

—No hem vingut aquí a parlar del mateix que tot el dia —el va interrompre la Xandra. I va nedar fins a ell per sota l'aigua.

En Xerqui la va agafar per les mans i la mantenia a una certa distància. Es va escapar. Estava massa pendent del que feien els altres dos per deixar que la Xandra l'abracés. La Marla va parlar fluix a l'orella d'en Ziol.

—O ens en anem i els deixem sols o ho fem aquí mateix dins l'aigua.

—Fem-ho.

En menys d'un minut en Xerqui i la Xandra ja els imitaven.

L'endemà a primera hora, es va reunir el Consell de la República, tot eren cares de satisfacció, no hi havia constància de cap mort ni entre els atacants ni entre els jamians. El confinament per fum funcionava perfectament, les cortines que s'havien instal·lat eren tan hermètiques que si els jamians tancats tapessin les sortides d'aire de la seva zona, no aconseguirien que es desviés cap a la zona alliberada. En un termini de dos dies era previst d'instal·lar portes metàl·liques als cinc accessos i suprimir el fum.

Ja hi havia un primer recompte de presoners: gairebé dos-cents soldats, trenta oficials i uns nou-cents civils, entre els que s'havien interceptat a l'entrada dels pisos del Líder, els que retrocedien de les cobertes baixes i els que es van trobar a les habitacions. Era previst fer una batuda exhaustiva amb l'ajut dels esclaus alliberats tan bon punt fos possible.

El Consell va considerar que de moment, el Líder no tenia cap possibilitat de contraatacar travessant el fum, les reserves de material per fer-ne encara durarien una setmana, la previsió era, naturalment, que es rendirien abans.

—Les onze cobertes que tindran els jamians a la seva disposició, són més que suficients per abastar-los indefinidament, fins i tot tindran menys densitat de població que a Supra —informava el responsable agrícola de la República. Les primeres setmanes passaran una mica de fam, hauran de reconvertir les sales de conreu que hi tenen, ara són gairebé totes dedicades a plantes ornamentals o a alimentació de luxe, amb poc valor nutritiu. A la residencia dels alts càrrecs no hi tenen cap recurs per produir aliments, i segons l'informe que he rebut d'en Tresc que va avaluar la freqüència dels abastaments de menjar, no deuen tenir reserves per a gaire més d'uns tres dies. Personalment crec que els podem rendir per fam amb facilitat.

—Fins ara sols hem alliberat als esclaus, i sobre tot esclaves, dedicats al servei domèstic —intervingué la Mirtela—. Els hem demanat que preparin menjar per als que desencarcerarem d'aquí a una estona. De moment ja ens han donat una informació molt útil, ens han dit on trobaríem el cens de la població, inclosos els militars i els esclaus. Sembla que ho tenien tot tan ben controlat que ara ens ajudarà a nosaltres a poder controlar la seva situació. La nostra intenció immediata és allotjar-los al sector 42 que és actualment el més ben equilibrat en recursos, fins que ells mateixos puguin decidir la seva futura forma d'organització. La Zigènia, que em substituïrà en el càrrec quan jo baixi al planeta, ja és allí per coordinar les operacions amb els alliberats.

L'alliberament dels esclaus va ser molt emotiu i en contra dels temors d'en Tarm no va ser gens desordenat. La Zigènia, personalment, a la sortida de les zones on havien estat presoners, llistes del cens en mà, els anava apuntant i donant referències si n'hi havia, de la seva família. A la mitja hora de començar es va descobrir una galeria plena de dones embarassades i de nens petits, va ser una sorpresa, a la República no en tenien ni idea i havien arribat a la falsa conclusió de que els jamians no deixaven reproduir-se als esclaus.

Un altre bon descobriment va ser que a la cobertes 36 del sector 42 hi havia una gran zona congelada i fosca, segurament causada per la mateixa explosió que va crear el Forat Gran al sector 43, molt a prop d'allí. Al congelador hi havia les reserves de menjar dels jamians, als esclaus els durarien com a mínim tres mesos, més que suficient per posar una agricultura racional en funcionament.

D'una manera ràpida es va demanar a cada grup, els que vivien i treballaven junts a la mateixa cambra, que escollissin dos representants. Entre els esclaus n'hi havia amb bona formació, especialment els que provenien del sector 78 que havia estat conquerit cinc anys enrera. A primera vista semblava possible formar un comitè de govern provisional. Afortunadament hi havia prou espai lliure per poder reconstruir els antics països amb facilitat.

En aquell moment va arribar una altra notícia: mitjançant els terminals, els jamians reclosos a la part baixa del sector 41 volien negociar.

La seva situació era molt feble, Talis i la República ja havien fixat les condicions:

• Alliberar immediatament tots els esclaus que restessin a la zona.

• Lliurar igualment els oficials de l'exèrcit.

• Restarien confinats a les onze cobertes fins que s'instaurés un règim polític acceptable i durador, almenys per un període de tres anys.

En contrapartida se'ls lliurarien tots els presoners, amb l'excepció dels oficials i alts càrrecs.

Aquell mateix matí, en Ziol i la Marla van agafar la plataforma mentre en Xerqui es quedava amb DESCENS i la Xandra restava al segon terminal en comunicació amb ells amb un Vista+, d'aquesta manera els podia informar del contingut de les diverses sales i els podia anar obrint les portes. Moltes van ser les troballes però poques les relacionades amb una possible sortida. Van trobar roba, eines i també uns equips de comunicació per so, molt més petits que els Vista+ que feien servir ara. D'un laboratori d'òptica van agafar un estoig amb material per graduar la vista i fabricar ulleres, unes ulleres més precises, còmodes i resistents que les que ara duia la Xandra.

Les clavegueres eren inaccessibles, als tubs d'aire s'hi podia accedir, però no comunicaven amb les altres cobertes, van trobar una conducció que comunicava amb la coberta 141 però era plena d'aigua i era ben clar que no es podia buidar. També hi havia la possibilitat d'accedir a algunes torres plenes de cables i tubs però les portes de sortida a altres cobertes eren totes tancades. Les portes de les escales i dels transports verticals eren de ceràmica i estaven també totes bloquejades. Van anar a veure totes les possibles comunicacions amb el sector 9, on ara vivien els talians, i també els 10 i 11, que eren de la Selva. Potser seria preferible intentar esbotzar una porta allí que no pas una de les que comunicaven amb el canal i que eren totes dobles i segellades.

D'explosius no en van trobar, calia alguna mena d'autorització, fins i tot per poder cercar-ne des del terminal.

Van tornar amb la plataforma plena de coses però bastant decebuts. Cada vegada veien més a prop el final del termini que tenien per poder baixar al planeta.

Quan van parlar amb en Valac a l'hora de dinar, el van convèncer amb facilitat de fer l'explosió del dia 17 a una de les portes de les escales que anaven al sector 11. Allí esbotzant una sola porta ja podrien sortir.