Durant quatre dies la situació al laboratoris de desenvolupament no va canviar gaire, els nois passaven una gran part del temps davant la pantalla del terminal.

En Xerqui va fer experiments amb SGRCODEC, finalment es va convèncer que l'algorisme que emprava per a trencar el codi de CENSOR, el que trobava els dos factors d'aquell número tan gran, era fins i tot més bo que el que havien descobert a Pom. Segurament no hi havia remei, trigaria mesos en trencar la clau, encara que una idea inconcreta voltava el seu cap: potser els que van instaurar el codi no en sabien gaire…

La Marla estava especialment interessada en la part de l'enciclopèdia que parlava de la història de l'home, més concretament en l'anterior a la construcció de Sagittarius. Va conèixer gran varietat de models socials i polítics i en va reconèixer més d'un de similar a Supra o a Jami. No donava l'abast a examinar documents i enregistraments històrics i va comprendre la gravetat de la situació que havia portat els homes a construir les naus. També va conèixer qui eren les persones que corresponien als noms que a vegades hi havia a les partitures musicals i els va poder situar dins d'una cronologia concreta. Amb emoció va escoltar enregistraments originals d'alguns d'ells.

Sagittarius i el seu entorn eren el principal motiu d'atenció de la Xandra, va refer els càlculs d'òrbites que havia començat a la República i finalment va comprendre la discrepància que havia trobat en les mesures de la gravetat fetes set anys abans: En aquell temps, encara fora de la gravetat del sol i dels planetes, els motors de Sagittarius l'estaven frenant, amb una desacceleració de l'ordre d'un mil·lèsim de la gravetat i en direcció paral·lela al seu eix de rotació. Va trobar explicacions molt pedagògiques sobre la font d'energia del Món, dos gegantins anells que envoltaven tot el Món situats sols uns pocs metres sota la coberta zero i que mantenien al seu interior un fil d'hidrogen a una temperatura inimaginable. Va conèixer l'existència de substàncies que no oferien cap resistència al pas de l'electricitat i que la nau emprava profusament: als generadors, línies de transmissió i acumuladors d'energia, al cervell dels terminals o fins i tot a les plataformes mòbils on generaven el camp magnètic de sustentació.

En Ziol que duia dies allunyat de les seves jungles, va tornar a l'estudi d'animals i vegetals, va passar hores davant la pantalla del terminal, connectant tan amb les càmeres de les cobertes dels animals, les 141, 142 i 143, com amb les que hi havia a la superfície del planeta. Estava especialment interessat en els animals anomenats domèstics, que els darrers quinze mil anys havien evolucionat en contacte amb l'home. Va descobrir que hi havia molts mamífers a part de l'home i molts altres grups que ni tan sols sospitava. Tot i això continuava obsessionat amb la manera de sortir de la coberta zero, dormia poc i es mostrava poc comunicatiu amb els companys.

En Tarm que ja des del primer moment havia decidit que no baixaria al planeta, dirigia conjuntament amb la Zigènia la reorganització de l'antic Jami. Els esclaus alliberats es van aplegar de manera natural en quatre grups, tres corresponien a països conquerits per Jami i el darrer era dels que no conservaven memòria del seu origen i els descendents dels antics jamians d'ulls no blaus; tots ells havien estat esclaus des del dia del seu naixement.

D'aquest darrer grup, el més petit, va ser del que en van sortir més voluntaris per al descens al planeta, fins gairebé completar el total de dotze mil persones que era la capacitat màxima de les naus.

El divendres 14, es va organitzar l'escorcoll minuciós de tota la zona alliberada. Encara hi restaven molts jamians absolutament desconcertats i també morts de por, inclosos soldats. Sols en una zona, antiga caserna, es va haver de tornar a emprar el mètode del fum per reduir els soldats que encara hi resistien. Fora d'aquest incident, l'operació es va poder completar bastant més de pressa que el que s'havia previst i en poques hores el volum de presoners havia pujat fins a les quatre mil tres-centes persones.

Al mig dia, els jamians que estaven reclosos a les cobertes baixes del sector 41 van acceptar totes les condicions que els havien imposat. Aquella mateixa tarda, quan es van acabar d'instal·lar les portes i es va eliminar el fum que els confinava a la seva zona, van alliberar els tres-cents i escaig esclaus que eren encara amb ells i també una vuitantena d'oficials que van ser immediatament conduïts a una antiga galeria d'esclaus on els esperaven uns quaranta més que havien estat capturats prèviament.

Una hora més tard, tots el presoners jamians que eren soldats o civils, entraven a les onze cobertes del que seria el nou Jami i es reunien amb els que ja hi eren des del dia de l'atac.

L'endemà al matí va ser el moment d'establir comunicació amb les cobertes del Líder. Amb l'ajut d'en Ziol que manipulava un Vista+ des del seu confinament a la coberta zero, es van enregistrar imatges dels presoners jamians i dels esclaus alliberats. Va ser fàcil retransmetre el reportatge a alguns terminals de la zona del Líder, juntament amb l'exigència de rendició incondicional en un termini de vint-i-quatre hores. Va ser palès el desconcert i la divisió d'opinions entre els jerarques jamians.

No va caldre esperar un dia sencer, a primera hora del matí del diumenge, un oficial jamià es va presentar davant d'un dels terminals que connectava amb l'exterior i va comunicar la notícia: es rendien.

El Líder i quinze dels seus alts oficials s'havien, o els havien, suïcidat. La resta dels tancats havien tingut alguna diferència d'opinió amb el resultat d'una vintena més de morts. Els supervivents van lliurar-se sense condicions.

Entre ells hi havia els vint-i-dos superiors. Ara que ja s'havien suprimit els obstacles a la claveguera seca que comunicava amb Supra, va ser fàcil fer-los tornar ràpidament.

Un altre dels que vivia a la zona va representar la solució a un misteri. Devia tenir més de vuitanta anys, no semblava pas militar i estaven a punt d'enviar-lo a les cobertes baixes quan un dels talians que controlaven l'operació va notar alguna cosa estranya en la seva actitud i el va dur davant un terminal perquè l'interroguessin des de la República. No en van treure res i ho anaven a deixar quan la directora Utàlia va entrar casualment a la sala del terminal. Instantàniament va dir:

—Aquest és en Biticor.

La història d'en Biticor era prou coneguda a la República, cinquanta anys enrera, tres persones van ser assassinades. Una llarga investigació va permetre atrapar el culpable quan era a punt de fer el seu quart crim. Era en Biticor, un brillant químic i també brillant psicòpata. Al cap de dos anys d'estar empresonat va desaparèixer sense deixar rastre.

Havia arribat a Jami feia un parell d'anys, després d'haver quasi fet la volta al Món en quaranta-cinc anys…

Ara, era evident com havien aprés els jamians a fer explosius.

A la coberta zero, els nervis anaven en augment i cadascú se'ls passava com podia. El diumenge al vespre, en Xerqui amb TURING continuava intentant trencar el codi de SGRCODEC.

—Xandra, fes-me un favor, dicta'm el número del codi, el que hem de descompondre, que vull mirar un altre procediment.

—Molt bé, però serà millor que després me'l dictis tu a mi per comprovar si ens hem equivocat.

Ho van fer. Com era natural hi havia una errada i van passar una bona estona verificant que totes les xifres eren correctes.

—Perquè no escrius el número en base setze, sempre serà un pèl més ràpid, aquesta funció d'aquí canvia de base…

—Em sembla que no hi guanyarem res Xandra, segur que internament el terminal canvia tot sol a la base que més li convé, de totes maneres no hi perdem res…. Ui! M'he equivocat, havia d'haver escrit setze i no… però espera, això no pot ser casualitat… Si és el que em penso ja ho tinc.

A les 06:00 en punt del dilluns 17 de maig del 9075, es va obrir silenciosament la porta a una de les parets laterals de la Sala del Comptador del Temps. Des d'allí mateix es veien una mena de torns verticals amb barres metàl·liques, eren de funcionament molt senzill, es podia entrar, però no pas sortir. Unes xifres verdes damunt mateix de la porta indicaven el temps que l'entrada restaria oberta. Un altre comptador marcava zero, DESCENS ja els havia informat que indicaria el número de persones que anessin entrant.

En Fosmein, amb una certa aprensió hi va entrar encapçalant el primer grup. Desenrotllava el fil elèctric d'un telèfon com el que havien instal·lat entre la República i Xara. No era clar si dins l'estació hi trobarien terminals, o si els que hi hauria permetrien comunicar-se amb l'exterior. De moment el Comitè havia decidit no entrar el Nova a l'estació sense haver assegurat que es podria treure.

Va passar un segon torn, d'un forat a la paret hi va sortir una mena de braçalet que es va haver de posar abans de passar el tercer torn. Tot estava molt ben explicat a unes pantalles que anava trobant. Hi havia instruccions especials per a persones amb nens o per a casos de dificultats motrius o sensorials. De moment, no era aquest el problema. Finalment va arribar a una gran sala. Hi havia moltes cadires, taules, tot disposat irregularment, segurament hi cabrien allí més de mil persones. Hi havia terminals, eren terminals estàndard, en Fosmein va comprovar ràpidament que estaven controlats per CENSOR. Pel telèfon que havia anat desenrotllant fins a aquell punt, va donar el número als que eren fora. En pocs segons en Valac, que encara era a la República establia comunicació amb ell.

A una de les parets de la sala hi havia les portes d'uns quants lavabos, d'una altra en sortien setze passadissos plens de portes numerades.

Una pantalla convidava als presents a entrar per la porta que duia el número que apareixia al seu braçalet. En Fosmein ho va fer. La porta era d'una cambra molt petita amb una mena de terminal i una butaca. Hi va seure, era molt còmoda. La pantalla es va il·luminar i hi va aparèixer la cara d'una noia que va dir:

—Bon dia, em pots dir el teu nom?

—Qui ets tu? On ets? Hi ha altres persones aquí dins?

—No sóc una persona real. Sóc una imatge comandada per un programa amb la finalitat de fer entrevistes a tots els candidats al descens, si vols puc canviar de sexe, d'aspecte o de veu… —la veu era perfectament real, en Fosmein es va adonar que molta de la tecnologia dels creadors de Sagittarius encara li era totalment desconeguda—. Em pots dir Larissa, si t'agrada el nom, i tractar-me com si fos una persona, seré la teva assistent durant l'operació de descens.

Arribat fins allí, en Fosmein estava disposat a acceptar qualsevol cosa i naturalment, va decidir col·laborar i va contestar a totes les preguntes. El sistema a part de dades personals i familiars li va fer una prova cultural i psicològica. Li va fer preguntes sobre la mena de societat on vivia i les funcions que hi tenia.

En un determinat moment va sortir un tub flexible i la noia li va demanar que hi bufés.

—És per fer una anàlisi, amb l'aire hi has introduït una mica de saliva i fins i tot cèl·lules —li aclarí.

A continuació d'una ranura hi va sortir un paper amb instruccions personalitzades, incloïa un plànol amb la localització de la seva habitació. La noia de la pantalla el va informar que apropant el braçalet a qualsevol pantalla, podria tornar a entrar en contacte amb ella.

Quan en Fosmein va sortir, tot i que el flux de viatgers ja era molt intens, no va tenir sensació d'atapeïment. Seguint les indicacions del paper va pujar una escala i va arribar a la seva cambra. Era individual, petita, el llit formava part de l'estructura i hi havia un terminal. Tot just entrar, a la pantalla hi va aparèixer la Larissa.

—Hola, Fosmein. T'agrada l'habitació? A l'armari hi trobaràs roba de la teva mida. A la sala número cinc hi podràs menjar, a qualsevol hora. Si vols, et puc posar en comunicació amb qualsevol persona de l'estació, pel nom. Malauradament el sistema de terminals està bloquejat en part i no puc fer res per comunicar-te amb l'exterior, no obstant, sí que et podran trucar des de fora. T'aconsello que dormis unes hores, tots els que efectuareu el descens hauríeu de sincronitzar els cicles de son i vetlla. Ja et despertaré al moment adequat.

Realment tenia son, va mirar l'hora: les 06:33. Li semblava que duia hores allà dins. Segurament el millor seria seguir els consells de l'assistent. Va apagar el llum i es va posar a dormir.

Des del moment de l'obertura de la porta a la Sala del Comptador del Temps, DESCENS els havia ofert, i recomanat, de transferir el control a un terminal específic dins l'Estació Quatre, a l'anomenada Sala de Control.

Amb unes certes prevencions, en Valac n'havia autoritzat la transferència. Cap problema. DESCENS, de fet, es continuava executant al terminal del laboratori de desenvolupament, el terminal de l'estació executava tan sols un programa de comunicacions que el control de SUPRAVISOR no inhibia. La Sala de Control de l'Estació Quatre estava totalment adaptada. A banda del terminal amb DESCENS hi havia altres pantalles, entre elles una rèplica en petit de la de la Sala del Comptador del Temps

Ara els quatre nois ja no havien d'amoïnar-se més per DESCENS, la transferència, però, no va alliberar el seu terminal, continuava amb l'aplicació i continuava l'alerta de no cancel·lar-la si no es volia aturar tot el procés.

A les 15:30 tots quatre observaven expectants i ben allunyats la porta d'una de les escales que des del sector 11 comunicava amb els laboratoris. Quan finalment es produí la deflagració de tot l'estoc d'explosius de la República, de Pom i també dels confiscats als jamians, va aparèixer una gran fumera dins el laboratori. Esperançats els nois van córrer vers la porta, s'havia trencat pel mig, però els dos trossos no estaven separats gaire més de deu centímetres.

Des de l'alta banda ho van provar amb un gat. Es va trencar abans que la porta. Hi van entrar tascons metàl·lics, pràcticament no van aconseguir eixamplar el forat.

Passades dues hores es van haver de rendir a l'evidència, de moment per allí no hi podrien sortir.

La Xandra plorava, especialment quan va veure a l'altra banda als seus pares que havien baixat fins allí esperant el seu alliberament. I potser eren els seus plors el que feia que els altres no ploressin.

Sobtadament, va semblar que a en Ziol se li acudia una idea i se'n va anar corrent al terminal lliure. Durant aquella tarda va fer alguns misteriosos viatges amb la plataforma i també va parlar amb l'exterior. Cap dels altres tres nois no va tenir esma per mirar d'esbrinar què és el que pretenia fer.

L'Estació Quatre bullia d'activitat, el ritme d'entrades era exactament el que havia previst el Comitè. En Fosmein havia tingut una llarga conversa amb la Larissa, aquesta vegada més que obtenir informació la noia de la pantalla li explicava coses sobre la vida al planeta i li feia preguntes per comprovar si ho havia comprés.

Per la tarda, tot el Comitè de Descens llevat de la Mirtela que encara era fora es va reunir a l'Estació. No hi havia decisions a prendre, sols constatar que tot seguia el programa preestablert. Totes les persones passaven per les cabines i rebien un assistent, tots diferents i tots molt xerraires.

A les 05:58, a la Sala del Comptador del Temps, la Mirtela va ser la darrera en passar la porta. El comptador de l'entrada a l'estació anunciava que hi havien penetrat exactament 11.859 persones. Darrera seu la porta es va tancar lentament en silenci. DESCENS va informar que començava el darrer condicionament de les naus.