Aquell mateix diumenge en Valac, el cap de l'equip Nova va presentar a l'assemblea el resum d'alguns dels resultats de les recerques tècniques de l'equip.

—En primer lloc, hem millorat la fabricació del vidre. Ara ja no és tan escàs i hem construït instruments nous com un microscopi per ampliar centenars de vegades les imatges o un espectrògraf per analitzar les substàncies químiques mitjançant la llum. El vidre i els metalls són, a partir d'ara, els materials bàsics per fabricar instrumental científic

»Hem pogut comprovar la llei de la gravetat i hem descobert que el Món està sotmès al que sembla ser una gravetat o una acceleració externes, són indistingibles. El que creiem és que algun objecte extern al Món, però molt més gran ho provoca.

»Segons esquemes de Nova, hem fabricat un generador d'electricitat eficient i també motors. També hem fet acumuladors i dispositius lluminosos alimentats per electricitat.

»Tenim un sistema, fàcil, per enviar el so a distància mitjançant cables metàl·lics, conductors de l'electricitat, i a més, hem trobat com emmagatzemar el so en una cinta amb òxids de ferro.

»Hem trobat alguns elements químics que desconeixíem, ara que sabem com, en molt petita quantitat en el llot del gran pou. És el cas del mercuri, un metall que és líquid a temperatura ambient. N'hem aconseguit menys d'un gram però ja hem pogut fer nombrosos experiments amb ell.

»Hem descobert com funcionen els forns: empren una forma d'energia que Nova anomena microones. És com la llum, que ja sabíem que són ones, però d'una longitud d'ona molt més llarga.

»També hem descobert la manera d'emprar Nova per realitzar les nostres aplicacions. És una màquina que pot realitzar càlculs inimaginables, per exemple fer mil bilions, sí, mil milions de milions de multiplicacions per segon. I sospitem que els terminals fixos són encara molt més potents. Hem posat un equip a investigar si els podem emprar per fer noves aplicacions.

»Molts més avenços no els podem portar a cap per manca de recursos humans: tenim la descripció d'un mètode per transmetre imatges i per emmagatzemar-les però la complexitat tècnica del sistema és enorme.

»Coneixem per les dades del terminal Nova, els fonaments de la biologia a nivell químic, és un altre camp apassionant on ens caldrien centenars d'investigadors.

»Nova conté una descripció de la matèria a diversos nivells. La nostra química correspon al primer. A partir del tercer, que s'anomena mecànica quàntica, el nivell de complexitat matemàtica supera els nostres coneixements.

»Malauradament Nova no conté dades sobre la Història de l'home o l'origen del Món, sols és una màquina de càlcul per a científics, plena de dades, fórmules i esquemes d'aparells. Fins i tot en biologia sols parla de la base teòrica sense referències a cap organisme concret i no hem pogut identificar més que unes poques de les substàncies que coneixem, amb ús terapèutic o industrial, tretes de plantes o animals.

»La nostra major dificultat, és que sembla que el desenvolupament de la ciència dels antics es va assolir amb els esforços de moltíssimes persones, milions potser, dividides en moltíssimes especialitats. Nosaltres som molt pocs i al ritme actual ni en mil anys arribaríem a poder reproduir tots els experiments o dissenys de Nova.

»Us faig aquí una proposta: concentrar esforços en tres o quatre camps amb aplicacions a la nostra vida. Ensenyar als nostres joves la ciència de Nova, no com un acte de fe, sinó com a base per realitzar noves aplicacions i comprovacions. Si Nova resulta ser erroni ja apareixeran les contradiccions.

De l'assemblea en van sortir sis grups de treball:

• El dels terminalistes, dirigit per en Tomen. Estudiaria les possibilitats de càlcul de Nova i la manera d'emprar els terminals fixos per a nous ussos al marge de CENSOR.

• El dels elèctrics, dirigit per la Caranta. Desenvoluparia motors, generadors i comunicacions elèctriques.

• El dels mestres, dirigit per la Mèlica, directora de l'escola. Elaboraria nous llibres de text adaptats als coneixements de Nova.

• El dels químics, dirigit per en Vilmet. Estudiaria nous materials i tecnologies industrials.

• El dels físics, dirigit per en Fosmein. Estudiaria nous camps oberts de la física com són la gravetat o les radiacions.

• El dels generalistes, dirigit per en Valac. Avaluaria les conseqüències socials, tecnològiques i filosòfiques del descobriment de Nova.

En Valac continuaria fent de coordinador general dels sis grups del projecte.

L'endemà, dilluns, la directora Utàlia va convocar el Consell a petició d'en Tarm, el responsable de seguretat exterior.

—Companys, us hem convocat per a una qüestió que no té res a veure amb els descobriments de Nova que aquests dies trasbalsen la nostra societat.

»Com ja sabeu, fa més de dos mil anys, fins i tot podrien ser cinc mil, que algú va establir un sistema de censura als terminals fixos del nostre Món, de tots els sectors del Món. Aquesta censura sols permet accedir a algunes aplicacions a través del codi CENSOR. També sabeu que van restar accessibles fora d'aquest codi algunes altres aplicacions que segurament havien introduït particulars per amagar els seus invents, en total en coneixem una vintena de casos.

Un d'aquests casos és TNIREBAL que ja sabeu que és important perquè ens dóna una molt bona representació del mapa del Món abans del primer caos, quan les portes eren obertes i es podia circular amb llibertat entre els sectors. TNIREBAL té una altra particularitat: el seu programador hi va incorporar una estadística per saber quantes vegades s'emprava i des de quins terminals.

»Mai, des que coneixem aquesta aplicació, ja fa més de tres-cents anys, no hi havia accedit ningú que no fos ciutadà de la nostra República, sigui des del nostre territori, sigui en el decurs d'alguna expedició en la que el van necessitar per orientar-se.

»Cada mes en fem la comprovació i aquest mes hem detectat multitud d'accessos des de sis terminals del sector 43.

Es van veure algunes cares de preocupació, quasi de por. Al sector 43, molt proper a la República hi havia la més perillosa de les societats que ells coneixien: la de Supra, dominada pels seus superiors i suprems.

Si descobrien la manera de sortir dels dos sectors que dominaven, molt probablement adoptarien una política expansionista, i ells serien dels primers a caure donada la seva localització propera.

—Creus que són superiors els que han trobat TNIREBAL? —preguntà la directora.

—Suposo que no, els terminals no són pas de la part alta del sector que és on viuen superiors i suprems. Més aviat penso en uns estudiants ja que tres dels terminals que hi han accedit són a la mateixa sala, una sala gran amb molts terminals que podria ser d'una escola.

—Si comuniquen el seu descobriment als superiors estarem en un perill molt gran —intervingué en Vilmet

—I si el comencen a explicar als companys la notícia s'escamparà i també se n'acabaran assabentant.

—Hem d'actuar immediatament. Proposo d'anar jo mateix d'incògnit a Supra, a esbrinar qui és el, o els, que coneix l'accés a TNIREBAL i preparar si es possible el seu segrest.

—Jo crec que els hauríem d'eliminar directament. Ens hi juguem la vida, la nostra i la dels nostres —fou la intervenció del vell Zanor, el cap dels conservadors.

—Probablement són nois joves, no són enemics nostres, seria un assassinat —fou l'opinió de Mirtela, la responsable de ciències humanes que amb vint-i-quatre anys era el membre més jove del Consell.

—Però allí, tothom col·labora sempre amb els superiors, és més segur matar-los —l'opinió d'en Vilmet va mostrar la divisió del Consell.

—Jo sóc el responsable de seguretat, per a mi seria molt més fàcil eliminar-los i prou, però crec fermament que si ho féssim ens posaríem a un nivell pitjor que els mateixos suprems —en Tarm encara va fer pujar més el to de la discussió.

—En el passat ja hem tingut alguna situació com aquesta —es va fer el silenci en començar a parlar la directora Utàlia— i jo us asseguro que quan l'opció del nostre poble va ser la violència amb els exteriors, va ser sembrada la llavor de la violència dins de les nostres petites fronteres. Un segrest ja és prou violència per qui el pateix, si és el preu de la pau el pagarem i compensarem les víctimes. Jo no vull viure en un país de vells, rics i egoïstes.

L'assemblea va quedar muda.

El Consell va aprovar per majoria i en votació secreta l'opció del segrest.

En Tarm va decidir anar sol a fer una exploració l'endemà mateix.

Va preparar curosament el seu material:

• Un equip complert de sergent de la Guàrdia Social de Supra, seria la seva disfressa per fer les seves recerques. Constava de la brusa amb les bandes vermelles de sergent, els pantalons i el casquet, tot de color gris, el ganivet de fusta ficat a la seva beina, la porra i les cordes d'emmanillar.

• Roba de civil de qualitat i diners suprians.

• Material per travessar el sector selvàtic: botes, pantalons, caçadora gruixuda i un matxet d'acer.

• Material d'intercanvi, per si tenia alguna trobada al sector selvàtic.

• Tres llanternes d'oli amb la corresponent resina foguera pels túnels i el sector glaçat, era essencial disposar de llums de reserva per si algun d'ells fallava. Un flascó de fundent per travessar el gel.

• Una motxilla petita que li facilités el pas pels túnels.

• Una adequada quantitat de menjar.

• Material d'escriure

• Un flascó de somnífer i un altre de l'anomenada droga de la veritat que d'alguna manera fa minvar la voluntat dels qui la prenen.

El dimarts al matí, va arribar a l'escola el superior Gradog que substituïa en Vadís. Era relativament jove, antipàtic i reglamentarista. Estava disposat a imposar la seva llei des del primer dia.

La Xandra no hi va tenir precisament un bon començament. Es va adormir i va arribar mitja hora tard.

—Tu, com et dius? —li preguntà amb veu aspra tan bon punt va traspassar la porta de l'aula.

—Xandra, superior.

En Gradog va consultar una tauleta amb els temes del dia.

—A veure, porta'm el treball sobre els conreus d'interès per a la indústria tèxtil.

La Xandra se n'havia oblidat completament, a més el tema agrícola no era el seu fort.

—No l'he pogut fer, superior… —va fer una llarga pausa mentre en Gradog la mirava de dalt a baix— a la biblioteca no hi havia cap llibre…

—Si no hi ha el llibre, estúpida, ho fas de memòria. Arribar tard i no dur la feina. Et castigarem. Anem a veure el superior Cràdec —mirà un petit llibret—. Tens dret a portar una testimoni. Digues qui vols.

Va senyalar la Marla. El reglament deia que quan un professor home castigava una noia, hi havia d'haver una testimoni. En Cràdec oblidava sempre la regla però en Gradog encara no ho sabia.

En Cràdec va posar mala cara en veure la Marla. Amb ella i l'imbècil d'en Gradog, no podria fer el que volia. Pitjor per la Xandra, avui rebria molt fort. Li va manar que es despullés i la va fer passar a la segona cambra, les noies ja la coneixien. Hi havia una mena de suport inclinat fet expressament per als càstigs. Era còmode, no volien que una mala posició distragués la víctima. Va lligar-la curosament, cames obertes. No es podria moure gaire. Dos-cents assots, va sentenciar. Va passar un fuet a en Gradog.

—Comença tu: cent a l'esquena. Jo faré els altres cent —era el costum, grups de cent assots a cada zona.

Segons en Cràdec, en Gradog no en sabia gens: massa ràpid, massa fluix i mal col·locats. La Xandra va suportar els cent cops gairebé sense cridar.

Amb en Cràdec va ser una altra cosa. Va canviar de fuet i va començar. La Xandra va xisclar, en Cràdec anava concentrant els cops sobre un lloc ja adolorit però canviava abans que perdés sensibilitat, ho tenia molt ben estudiat. Els lligams no deixaven moure la pobra noia que entre cop i cop mirava de relaxar-se perquè sabia que la tensió augmentava el dolor. En general no ho aconseguia.

Quan va acabar, la Xandra estava una mica marejada i se li notava la tensió a la cara, però per a disgust d'en Cràdec no se li va escapar ni una llàgrima, eren altres les coses que la feien plorar. La Marla, qui sí que mig plorava, encara es meravellava de la serenitat de la seva amiga.

El major problema que tenia la Xandra quan va tornar a l'aula era que no sabia com seure. La Marla va passar una nota a en Ziol, li demanava si li podia fer una mica d'ungüent. Al migdia el noi es va saltar el dinar, no era pas obligatori, i amb la seva velocitat habitual va anar a collir ortigues, en va fer suc, va demanar l'oli a la Trema i va preparar el seu famós ungüent. Va tornar abans del començament de les classes de la tarda.

A pocs quilòmetres d'allí en Tarm era dels pocs ciutadans de la República que era més aviat home d'acció que de pensament. Aniria a Supra aquell mateix dia.

L'anomenat sector dels selvàtics eren en realitat gairebé quatre sectors: els 10, 11, 45 i la major part del 46. Molts passadissos tenien les portes tancades però en contrapartida moltes cambres estaven connectades per uns forats circulars de poc més de mig metre de diàmetre, normalment a les parets però algunes vegades a terra o al sostre, un laberint amb gairebé un milió d'estances molt humides plenes de plantes i de petits animals.

A totes les cambres, i en Tarm en va haver de passar més de cinc-centes, la vegetació ho omplia tot, el seu creixement sota la intensa llum vermellosa del sostre era tan ràpid que literalment es veia les lianes créixer a simple vista. Un pas obert amb matxet es tancava a les poques hores.

Dels sostres de moltes de les cambres en sortia una pluja finíssima que no s'aturava mai, i en les que no hi havia embornal o estava obturat, l'aigua feia uns riuets plens de petits animals aquàtics fins a altres cambres properes.

Una dificultat afegida era l'abundor de plantes urticants i punxegudes que obligaven a passar-hi amb roba de protecció.

Gairebé quatre hores va trigar en Tarm a travessar la selva. No es va trobar amb cap dels seus escassos habitants, que en general son amistosos especialment a canvi d'algun regal. En no saber llegir, els terminals queden amagats sota la vegetació i no els empren, la seva llengua ha anat diferenciant-se de la que parlen la resta dels habitants del Món i és difícil entendre-s'hi, donen a les persones noms amb significat i no respecten la norma general de fer acabar tots els noms de dona en "a".

En Tarm va arribar al final de la selva, on es troba una petita zona del sector 44 coneguda amb el nom dels túnels que és fosca però no freda i que permet l'accés als tubs d'aire, hi va descansar mitja hora mentre veia uns petits insectes lluminosos que volaven damunt el seu cap i va menjar part dels dolços i fruits secs que duia.

Abans d'entrar als tubs va deixar el matxet, d'aquesta manera el podrien recuperar si ell tenia algun problema al sector 43. Un matxet d'acer era molt valuós. Segurament, a tot Supra no en tenien cap. Els tubs d'aire eren una mica estrets per a ell i el que era pitjor, amb molts colzes en angle recte en aquella zona. En Tarm es va estimar més aprendre's el recorregut de memòria i anar a les fosques que passar amb la llanterna encesa i el plànol.

En cas d'intent d'invasió per part dels superiors seria a primera vista fàcil aturar-los allí. El problema era la gran quantitat de tubs a obturar, més de cinquanta, i la dificultat d'accedir-hi des de la República comparada amb la gran facilitat que hi havia des de l'altra banda on tots desemboquen a la mateixa sala. Era imprescindible que el plànol no arribés a mans dels superiors.

El tub que va agafar en Tarm el va menar en cinc minuts a una bifurcació, va encendre la llanterna, a una banda un bloc de gel obstruïa el pas, a l'altra el tub continuava.

El bloc de gel tenia uns agafadors encastats, en Tarm va posar el fundent a tota la vora del bloc i va estirar-lo pels agafadors. Va cedir amb molta facilitat, se'l va apropar més i el va empènyer per l'altre tub. El camí era lliure.

Era a la sala on ell sabia que hi desembocaven els altres tubs. Tots els seus extrems estaven coberts per una gruixuda cortina de gel d'origen artificial que els mantenia ocults des de Supra.

Es va posar l'uniforme que duia, va amagar la motxilla, va posar cara de guàrdia i evitant els magatzems de congelats on hi havia gent treballant, va entrar al sector 43.

La gent en veure'l, li cedia el pas. Va notar un ambient molt més tens envers la Guàrdia que les altres vegades que havia anat allí amb la mateixa disfressa. Va veure una patrulla manada per un caporal, s'hi va apropar i secament els va preguntar:

—Què?

—No res, sergent —digué tot quadrant-se— ni rastre del violador ni de la puta que va matar en Rómec.

—Seguiu, seguiu…

En Tarm s'admirava del poder que tenia l'uniforme a Supra. Era molt fàcil obtenir informació. Va decidir anar en primer lloc a veure el terminal de la coberta 37 que era el que quedava més lluny dels altres. Amb sorpresa va constatar que no hi havia accés. Va activar un altre terminal proper, va accedir a TNIREBAL, ningú gosaria mirar què estava fent, i va estudiar la situació. L'objectiu era en una zona accessible únicament per sota l'aigua, des del forat o des de les cel·les de la presó, ja ho veia. Totes les altres portes havia comprovat que estaven tancades.

Va pujar a la planta 40. Els dos terminals que s'havien fet servir eren a una zona que era residència de joves i adolescents sense família, tancada i possiblement buida en aquells moments.

L'exploració de la planta 55 va ser més productiva. Tot i defugir les escales principals es va topar amb dues patrulles, una d'elles comandada per un sergent. Les va evitar, no era el moment d'arriscar-se, no podien haver-hi gaire sergents a la Guàrdia i era possible que s'adonessin que ell no n'era.

En arribar a l'escola la situació era tranquil·la. Va mirar dins l'aula, no hi havia mestre, els alumnes estaven en hora d'estudi davant els seus terminals. Es va fixar en els tres que eren als terminals que havien carregat TNIREBAL, confiava que els alumnes no canviessin de lloc. En aquell moment va sortir en Gramoni que anava al lavabo.

—Tu, diguem els noms d'aquells tres —digué mentre els assenyalava per l'esquena des de la porta.

—Són la Marla, la Xandra i en Ziol, senyor —contestà en Gramoni que va fer un somriure al pensar que ara els podria perjudicar— són perillosos i van contra les regles, avui mateix han hagut de castigar la Xandra, i en Ziol i la Marla es fan marranades l'un a l'altre i a més eren amics de l'assassí i violador de la Claira, el que s'ha escapat de la presó i…

—Prou. Tu, com et dius?

—Gramoni, senyor.

—Silenci i fora—digué autoritari en el moment que una noia d'uns catorze anys, complexió molt menuda i ulls vius tornava a l'aula.

—Tu, atura't. Com et dius?

—Ròssia, senyor guàrdia.

—Què me'n pots dir de l'assassí de la Claira?

—Que no és el superior Vadís, senyor. No, jo no crec pas que fos ell el violador, era molt bona persona per a ser superior, amb perdó. En Vadís no ens fa cap por.

—I qui us fa por? —preguntà canviant totalment el to de veu.

—De qui tenim por és del director, en Cràdec, el superior Cràdec vull dir. En Vadís sempre ens defensava i mai no ens tocava, a les noies… ni als nois, és clar —la noia es va aturar, esperava una reacció del guàrdia pel seu poc respecte als superiors i per acusar-ne un altre, però aquell guàrdia tenia un no sé què…

—És que en Cràdec tocava la Claira? —continuà preguntant amb una veu i una cara que no tenien res de guàrdia.

—En Cràdec abusa de les noies. Mira de castigar-les i quan les té lligades nues els proposa de commutar la pena per una altra cosa —la Ròssia es va posar vermella i es va esgarrifar del que havia dit, que d'altra banda era totalment cert— en Vadís segur que ho sospitava, és de l'oposició —acabà en un xiuxiueig.

—Gràcies bonica —digué en una expressió totalment impròpia d'un sergent de la Guàrdia Social. Estava segur que la noia no el delataria.