En Tarm va trigar cinc minuts a processar tota la informació. Tres nois amics. Descobreixen el plànol. Un superior important, violador. Un altre superior, dissident. Li carregen el mort. Els nois el treuen de la cel·la per sota l'aigua, increïble. Pel camí fan servir un altre cop TNIREBAL. La policia busca al superior fugit. No el troben. És a la zona inaccessible. Meravellós!

Els nois estan en perill. Tenen enemics que els poden relacionar amb en Vadís. Si els detenen els faran parlar i els superiors tindran accés al plànol.

Havia d'actuar immediatament. Va esperar la fi de l'hora d'estudis i va seguir als nois que van baixar lentament, com si una de les noies tingués dificultats, per l'escala principal bastant plena de gent. En arribar a la coberta 40 el noi es va acomiadar amb un gest i les dues noies agafades de la mà van baixar un pis més. Allí van dirigir-se a una zona d'apartaments de, diguem-ne, classe mitja baixa. Quan les noies van entrar a la casa, va veure que dins hi havia una parella, segurament eren els pares d'una d'elles.

Va entrar a l'apartament del davant i va exigir el nom de les persones que vivien a la casa. Amb aquesta dada va trucar a la porta, una mica estrany, la Guàrdia sempre entra sense trucar, però li calia discreció. Va sortir la mare de la Xandra.

—Crida al teu marit —li va dir. I ella ho va fer ràpidament.

—Heu de pujar immediatament a la coberta 67 sala E-30 que us estan esperant per un afer urgent. No torneu a entrar a casa. Si allà dalt ja no hi ha ningú, espereu, encara que sigui fins demà al matí.

Les ordres de la Guàrdia Social no es discuteixen i la parella va sortir immediatament. Els va compadir, passarien la nit del lloro i al dia següent no tindrien filla. Se'ls hauria de fer arribar notícies.

Va penetrar a casa de la Xandra sense fer soroll, eren a una cambra més al fons, millor. Es veia llum a l'altra banda d'una porta tancada. Les portes eren de vímet, la fusta era massa costosa de treballar sense eines adequades.

Va fer una ullada per un foradet de la porta i va veure una escena que no comprenia, una de les noies jeia al llit, nua i bocaterrosa, mentre l'altra l'estava acariciant. No hagués dit mai que fossin lesbianes. Tornà a mirar, no l'acariciava, li estava posant a les natges una cosa que treia d'un pot i ara veia que la noia nua estava molt marcada, l'havien assotada —que bèsties, pensà.

Entrà de cop i les noies van xisclar, la Xandra es va tapar amb un llençol.

Amb el posat més amenaçador que sabia fer, va dir:

—Tu, vesteix-te. I ara, totes dues us prendreu això.

Les noies van retrocedir i en Tarm amenaçà amb la porra a la pobra Xandra que aquell dia ja havia rebut prou.

—Tu, beu —digué a la Marla amb la porra al damunt de la Xandra que havia deixat anar el llençol.

La Marla va beure i a continuació es van canviar les tornes i va ser la Xandra la que s'ho va prendre.

En pocs segons les noies estaven com borratxes, reien i obeïen a batzegades el què en Tarm els deia.

Va costar que la Xandra es vestís, no hi havia manera que encertés els forats de la roba.

En Tarm va mirar l'armari i va agafar quatre vestits més de màniga llarga i dos parells de peücs, quina sort que en trobés, descalces com anaven gairebé sempre a Supra, s'haurien congelat els peus al sector glaçat. També va agafar el flascó de l'ungüent.

Va fer-les sortir, ara ja anaven una mica més dretes i les va fer entrar al sector 44. Allà va aconseguir amb dificultats que es posessin els vestits suplementaris i els peücs. Ell va cercar la motxilla i va treure una llanterna. Van anar a la sala del gel.

Tenia un problema, el tub era massa estret per portar-les a totes dues. Va lligar la Xandra de mans i peus i va fer entrar la Marla pel forat. Quan ja l'havia feta entrar uns metres, va sentir la Xandra que cridava molt fort. No va tenir més remei que sortir i emmordassar-la, era a cent metres del magatzem de congelats i la podrien sentir.

Quan va tornar a entrar la Marla no hi era, horror, havia seguit endavant per un tros on hi havia moltes desviacions. Afortunadament la va sentir cantar i la va haver d'estirar pels peus una bona estona per treure-la del desviament equivocat.

Va trigar una hora per un trajecte que abans havia fet en cinc minuts.

En arribar a la zona dels insectes lluminosos a la Marla se li acabaven els efectes de la droga. No n'hi quedava més i també la va haver de lligar perquè no fes cap bogeria ni es tornés a perdre.

Va tornar al sector glaçat. La Xandra també s'estava despertant i no col·laborava gens. La va fer entrar al tub i va tornar a posar el tap de gel. En aquell estat de mig embriaguesa era molt difícil de fer-la avançar. Malauradament per a ella, una petita pressió en els llocs que tenia adolorits la tornava obedient una bona estona. Va passar el tub en quinze minuts.

Va deslligar els peus de la Marla que donava guitzes i va conduir-les totes dues a l'inici de la selva, a una cambra seca, calenta i il·luminada, Allà es van anar calmant fins arribar a l'etapa dels plors, era una reacció normal a la droga.

La Xandra deia que li feia molt mal la pallissa i en veure que en Tarm duia el pot de l'ungüent no s'ho va pensar dues vegades i sense cap vergonya es va despullar del tot, es va estirar a terra i va demanar a la Marla que n'hi posés. Minuts més tard els va arribar l'etapa de la son.

Quan quatre hores més tard en Tarm despertava la Marla. Ara ja estava tranquil·la i en condicions d'escoltar unes llargues explicacions…

—Ja ho saps tot. Ara me n'he d'anar a buscar en Ziol, abans que vagi a escola d'aquí a poca estona. Quan comencin a investigar la vostra desaparició tindrà problemes, crec que el millor serà que tu li facis una nota —li va passar el quadern i la Marla va escriure:

Estimat Ziol: aquest que sembla un guàrdia és un amic.

Han passat esdeveniments extraordinaris. En aquest moment sóc al sector 45, sí el 45 amb la Xandra i aquest exterior que ens ha vingut a ajudar. Diu que estàvem en perill i que quan els superiors ens relacionessin amb en Vadís ens agafarien, en Gramoni ja ens ha denunciat a ell pensant-se que era un guàrdia de debò.

Aleshores ens torturarien i ens farien dir com hem esbrinat la sortida de les masmorres. Segueix-lo i pensa que no podrem tornar aquí fins que canviï la truita.

La que tu saps que més t'estima, Marla

En Tarm va agafar el full i el va llegir.

—Molt bé Marla, ets extraordinària.

Just en aquell moment la Xandra es va despertar, en Tarm va fer un petó al front a totes dues noies i va tornar al sector 43.

Quan va arribar a la cambra d'en Ziol, que no parava de tenir espants d'aquesta mena, hi va penetrar com si fos un guàrdia.

—Calla i llegeix això.

En Ziol va arribar a la conclusió que no era un parany.

—I els dos que són tancats a baix? Els havia de portar menjar avui.

—Hauran d'esperar, no podem fer-hi res.

—Puc endur-me alguna cosa?

—Cap problema, però corre. I agafa a més a més uns peücs i roba gruixuda. Tens pantalons llargs?

—Sí, dos parells, els faig servir per anar a la jungla i no ortigar-me.

—Magnífic, agafa'ls tots dos.

En Ziol va posar a la seva bossa la caixa de medecines, el quadern de receptes de la mare, el seu, on hi apuntava tots els invents i també la caixa dels jocs.

—Podem passar per la cambra de la Marla a buscar-li una cosa?

—Sí, afanyat.

Amb l'autoritat de la Guàrdia Social va ser fàcil penetrar a la cambra de la Marla. Allà va agafar la nina, el vestit de la flor, la caixa de les joies, totes de materials d'origen vegetal, és clar. I uns tresors: la seva flauta de fusta i les partitures.

En Ziol va insistir d'anar a veure si els pares de la Xandra havien tornat. Sí, hi eren, no van poder agafar les coses personals de la noia.

Era el moment de sortir, van anar al sector glaçat i en vint minuts eren on hi havia les noies.

—No fan soroll, deuen estar dormint —li va dir en Tarm que s'havia avançat. En aquell moment va veure per tercera vegada la Xandra despullada: estava agenollada posant-se ungüent a l'esquena en una posició bastant suggerent.

En Ziol va córrer vers la Marla mirant a una altra banda. Ella l'acollí als seus braços i en adonar-se que li havia dut les seves coses es va posar a plorar i a petonejar-lo amb emoció.

En Tarm encara contemplava la Xandra que feia com si no s'adonés que la miraven.

Van decidir sortir cap a la República immediatament. Amb tota la roba que tenien van aconseguir passar la selva en unes sis hores, sense ortigar-se gaire, però quedant absolutament xops.

En arribar a la República els nois feien uns ulls com plats. Tot era nou i meravellós, els vestits de la gent, les robes, els materials, les portes, portes de veritable fusta massissa, mobles de fusta. Temps tindrien per conèixer-ho tot. En Tarm els va conduir a la clínica. La seva directora, la doctora Siènia, que era membre del Consell, els van rentar les ferides. La metgessa es va esgarrifar en veure la pell de la Xandra i li va posar un ungüent que va resultar ser el mateix que el d'en Ziol.

Els van donar roba nova. A la República homes i dones anaven normalment amb pantalons curts i camisa, tot amb moltes butxaques. Alguns altres duien bata blanca i algunes persones grans, túnica, que era el vestit de cerimònia.

Més tard van sopar, i quin sopar, en una sala amb una taula de fusta llisa. Els plats eren d'una substància desconeguda per ells, pesants i de tacte fred, els coberts de metall, també pesaven molt més que els de fusta. No havien vist mai un luxe tant extraordinari.

Eren el centre de totes les mirades. Moltes persones, començant per la directora Utàlia, els van venir a veure personalment, cosa no gaire difícil, ja que la República era molt més petita que Supra.

Els van explicar que els estaven preparant les habitacions, de les cambres allí en deien habitacions, que anessin a descansar i que demà ja podrien explorar. En Tarm els va acompanyar. Allí tot era molt a prop.

—Xandra, aquesta serà la teva —digué en Tarm tot obrint-li una porta.

La Xandra va saltar a dins literalment. Els altres dos nois miraven des del llindar. Era gran, amb armari, taula, cadires, butaques, terminal, molts coixins i un llit immens al mig. Ni els suprems tenien allò.

—I la meva? —preguntà la Marla.

—És la del costat. Com veus teniu una porta interior de comunicació.

—I la meva? —digué en Ziol amb impaciència.

—L'altra, també té una porta que comunica amb la de la Marla —en Ziol va enrogir—. Demà esmorzarem a les 08:15, podeu descansar dotze hores senceres.

En Ziol i la Marla van entrar a les seves habitacions, eren exactament iguals a la de la Xandra. El rellotge marcava 20:00 l'hora de plegar d'estudi. Era el primer cop que es saltaven un dia d'escola. La Marla va obrir la porta que duia a la cambra d'en Ziol i hi va entrar, es van estirar al llit sense ni descordar-se la roba, i es van adormir en qüestió de segons.

El plafó lluminós de sobre la porta marcava DIJO 25:02:9075 05:12 quan la Marla es va despertar. En Ziol encara dormia al costat seu, tot vestit. La Marla va començar a explorar les habitacions, sota els coixins hi havia pijames de dormir, de dues peces, molt més fins que els que ella coneixia, fets d'un teixit elàstic, a l'armari cadascú hi tenia les seves coses i una mica més de roba incloses túniques i bates, en uns prestatges llibres, bastants llibres. No semblaven pas escrits a mà, la lletra era perfecta. Va mirar els títols, alguns li van cridar l'atenció: "Guia de la República", "Enciclopèdia escolar de desè grau", "Guia il·lustrada del sexe". Realment pensaven en tot i eren molt liberals.

Va pensar en el sexe i va mirar en Ziol, no volia córrer, volia una descoberta llarga i emocionant, ja es miraria el llibre més tard.

Una porta interior donava a un bany, hi havia una dutxa amb aixeta, no, amb dues aixetes. Les va provar, eren d'aigua freda i d'aigua calenta. Es va donar una llarguíssima dutxa calenta. En sortir en Ziol encara dormia.

Es va posar una bata blanca i va sortir al corredor. Era desert, va caminar fins la rotonda. Darrera d'una taula hi seia una dona llegint un llibre, la va saludar,

—Fins les 08:00 no trobaràs gaire gent fora de les habitacions. Hi ha una sala de jocs oberta aquí a prop, si no pots dormir sempre hi ha algú per xerrar una mica o jugar a alguna cosa.

Va decidir que ja hi aniria un altre dia, ara més valia tornar a l'habitació. En passar davant la porta de la Xandra va sentir soroll, estava plorant. Va entrar a la seva, va obrir la porta de comunicació i va entrar.

—No veuré mai més els meus pares ni les meves amigues, tu almenys tens en Ziol, però jo estic sola, què ens passarà ara? Perquè ho hem fet? —anava gemegant des del llit— m'ha canviat tota la vida de cop.

—L'havíem feta massa grossa i ens hi jugàvem la pell. Ara som al millor lloc possible.

La Marla se li va apropar, la va abraçar i la va començar a consolar.

—I em fan molt mal els cops, ja fa gairebé dos dies i em fa molt mal —continuava gemegant—, el bèstia d'en Cràdec em va pegar més fort que mai.

—Et posaré l'ungüent i si no t'alleuja anirem a veure al metge, una mica més tard, ara és massa d'hora per molestar. Va estira't.

—Tu tens en Ziol però jo estic aquí tota sola…

—Ja està —va concloure la Marla en acabar d'escampar-li l'ungüent.

En aquell moment en Ziol va picar a la porta interior.

—Que es pot?

—No —digué la Marla.

—Sí —digué la Xandra. I en Ziol va entrar.

En Ziol no sabia on mirar, pensava que li podia tornar a passar allò, es va posar vermellíssim i quan la Xandra finalment es va vestir, el sospir d'alleujament que va sonar va fer trencar de riure a les dues noies. La Marla el besà amb tendresa.

Amb la Xandra ja molt més animada es van quedar xerrant fins les 08:00, tots tres sobre el llit.

Aquell matí els van portar a conèixer els altres nois de la seva edat. El grup que li tocaria a en Ziol, amb vint-i-set nois i noies de tretze a catorze anys era més nombrós que el que anava dels quinze als setze anys i que a més estava bastant desequilibrat a favor dels nois: tretze nois i vuit noies. Els nois no estudiaven amb un programa rígid com a l'escola de candidats, feien unes feines molt més personalitzades amb la col·laboració d'experts en els diversos temes i es reunien, a vegades sense la supervisió de cap adult, per fer discussions i debats en horaris totalment variables. Cadascun dels nois, fins i tot els més joves semblava tenir una especialitat que ensenyava als altres. Tots van estar interessadíssims quan van veure que els nouvinguts també estudiaven especialitats al país d'on venien. A més no hi havia en aquells moments a la República ningú que volgués fer matemàtiques com la Xandra o farmàcia com en Ziol, encara que aquest, darrerament, estava pensant en dedicar-se als terminals.

L'ambient que hi havia va impressionar molt als nois, cap repressió, ni baralla i unes relacions humanes diametralment oposades a les que hi havia a Supra.

Unes relacions humanes que arribaven al contacte físic. Tots els presents van besar i abraçar als nouvinguts, inclosos els nois a en Ziol. Va semblar la cosa més natural del món, totalment impensable a l'altra banda.

En un determinat moment li van preguntar a la Xandra pel tema de la pallissa, els havia arribat la notícia i estaven tots esgarrifats i encuriosits, allí no existia aquesta mena de càstigs. Aleshores amb molta delicadesa la Cídia, que era la més popular del grup dels grans, li va demanar si podia ensenyar les marques. La Xandra no sabia què podia ensenyar i què no i ho va haver de consultar. No, allí no hi havia cap mena de problema, la Xandra es descordà i va ensenyar gairebé totes les seves marques, i fins i tot en Ziol aquesta vegada es va atrevir a mirar i no es va posar vermell, les coses allà eren d'un altra manera i la Xandra ho estava aprenent ràpidament.

Aquella mateixa tarda, alguns membres del Consell i altres experts els van interrogar d'un en un. Volien saber detalls de la societat dels superiors, la zona inaccessible, dels pares de la Xandra, d'en Joèdic…

Finalment en Tarm els va reunir tots tres i va demanar a en Ziol si estaria disposat a tornar a Supra, a fer el camí sota l'aigua per rescatar en Vadís i la Namàlia. Va reconèixer que en no tenir ells cap piscina fonda, no hi havia ningú a la República capaç de capbussar-se amb seguretat una distància tan gran. En Ziol va acceptar.

La següent qüestió van ser els pares de la Xandra. En Tarm va reconèixer que no havia obrat gaire encertadament amb ells, i que a part de la desaparició de la filla, podien estar en perill si la Guàrdia o els superiors relacionaven la fugida de la Xandra amb en Vadís, cosa força probable.

La Xandra va redactar una llarga carta per tal de convèncer-los que vinguessin a la República.

En Ziol i la Marla ja havien dormit junts el primer vespre, no tenien cap motiu per deixar-ho de fer, la diferència va ser que sí que es van posar els pijames, en Ziol no va gosar gaire mirar la seva companya quan se'l posava, encara tenia una certa inseguretat. Ella se'n va adonar i l'abraçà. Se li estava encenent el desig però en Ziol havia de dormir, més valia no complicar la cosa, va decidir, que l'endemà seria molt dur per a ell. Ja tindrien molt més temps per a noves experiències.

No podia dormir, el desig no la deixava. Es va posar a llegir. Apagà el llum. No dormia, allargava la mà i el tocava, no el volia despertar però estava nerviosa i amoïnada per l'operació de l'endemà. Suava. Lentament s'incorporà i va anar a encendre el terminal, la claror de la pantalla permetia veure en Ziol que estava profundament adormit. Sense despertar-lo va apartar el llençol, li agradava mirar-lo tant relaxat.

Va ser molt més agradable que quan s'ho feia sola. En uns pocs minuts va quedar tan relaxada com ell. Va apagar el terminal, el va abraçar i es va adormir immediatament.