Amb un nombrós grup de suport que havia anat a obrir camí i a transportar el material, la travessa de la selva no va ser tan problemàtica com ho havia estat dos dies enrera, un parell d'hores tan sols i en Tarm, vestit de guàrdia, en Ziol, disfressat de missatger i la Mirtela que havia insistit a acompanyar-los i anava de netejadora, entraven al sector 43.

No es veien les patrulles de la Guàrdia Social. En Ziol, amb la seva disfressa va lliurar la carta de la Xandra als seus pares que no el van reconèixer. Els va trobar amb un aspecte lamentable. Més endavant va saber que la Guàrdia els havia detingut i torturat.

El següent pas era baixar al Forat Gran per provar de treure en Vadís i la Namàlia que a hores d'ara estarien molt famèlics. A la bossa els duia provisions i també una corda per poder-los fer sortir amb més facilitat.

Va ser impossible. Tots els accessos a la zona estaven bloquejats per la Guàrdia Social que no hi deixava entrar ningú. Des d'una coberta més alta van poder veure al fons del Forat Gran tot ple de guàrdies capbussant-se.

Era evident que sabien, o sospitaven, on eren els fugitius, però el pitjor era que a aquell ritme aviat acabarien per trobar l'entrada. I si no la trobaven mantindrien la guàrdia, era el seu estil, i els atrapats es moririen de fam. De moment no hi podien fer res.

Hi havia altres qüestions a resoldre. La Mirtela va parlar amb moltes persones als llocs on la Namàlia deia que podia ser el seu fill. Ni una pista, ningú no l'havia vist. Si la Guàrdia l'hagués trobat no ho haguessin mantingut en secret, necessitaven algun èxit. Un nen de nou anys hagués pogut caure amb facilitat pels embornals grans, però els de Supra estaven tots protegits per un sistema de reixes d'una mena de canya molt forta que es revisava periòdicament i feia molts anys que no hi havia hagut cap mort accidental.

Tots menys en Ziol que era massa conegut allí, van tornar a la coberta 40. La Mirtela va fer parlar la Trema que sempre sabia moltes coses. La Guàrdia sospitava dels nois desapareguts i va detenir moltes persones relacionades amb ells, en particular als pares de la Xandra i també a una noia que vivia a la residència, una tal Ròssia. I els havia aplicat els seus mètodes.

—Sempre parla massa —es lamentava la Trema—, segur que a dit alguna inconveniència i s'han acarnissat amb ella, l'han tornada mig morta a la residència aquest matí.

Una mica més tard van passar per casa de la Xandra, per parlar amb els seus pares. Els havien maltractat i la mare plorava tan sols de recordar-ho. La carta de la filla, i la pallissa els van convèncer: anirien amb ells: era més important la Xandra que el que podien deixar a Supra. Sols calia fer l'equipatge que per un exili que podia durar tota la vida, va ser realment exigu.

Seguidament es van reunir amb en Ziol i van tornar al punt on esperava el grup de suport, als túnels del començament de la selva. Els pares de la Xandra els esperarien al final del magatzem dels congelats al cap d'una hora.

Al punt de trobada i amb més calma, ningú no trobava cap pla prou realista per treure els dos presoners.

—Una operació de diversió no la podem fer nosaltres sols —deia en Formel, el metge— si muntem un aldarull vindran guàrdies, però no deixaran de vigilar el Forat Gran.

—Hauria de ser una cosa realment grossa, jo no sé pas què —digué la Mirtela.

—Es podria provar de fer-se passar per guàrdies i entrar a l'aigua del Forat Gran, però l'únic que sabem que sap nedar prou per treure en Vadís i la Namàlia és en Ziol i és massa petit per semblar un guàrdia, molt escanyolit realment —digué en Tarm mirant-lo amb simpatia—, li manquen com a mínim quinze centímetres i trenta quilos.

—I no podem accedir a la zona oculta per un altre camí? —preguntà en Ziol.

—Jo no vaig saber veure cap altre camí. Si vols, ens ho tornem a mirar, hi ha un terminal a la primera sala de la selva.

Van haver de treballar de valent per accedir al terminal que estava cobert per un garbuix de lianes i troncs. Funcionava. Van entrar a TNIREBAL.

—Veus, ells són aquí. Aquesta, aquesta i aquesta porta estan bloquejades. Aquesta escala també. I els altres camins que hi ha, baixen a la coberta 36 que en aquesta zona està totalment inundada. A més, els únics punts possibles d'entrada a l'aigua són les cel·les, el del Forat Gran i aquests dos que hi ha aquí —digué en Tarm senyalant la pantalla— que queden a més de dos-cents metres per sota l'aigua.

—I això?

—Això és un tub d'aire molt estret, s'hi pot entrar des d'aquí i també des del sector 44, però a Supra no hi ha cap sortida, fora de foradets com aquest —assenyalà a la paret un forat de cinc centímetres, com el que feien servir les cuques de llum voladores per passar a l'altre sector— no ens serviria de res anar-hi.

—Deixeu-me fer una prova —en Ziol va entrar per les galeries i al cap de dos minuts van sentir:

—Eh!, sóc aquí —la veu sortia del petit forat rodó a prop del sostre de la sala— doneu-me alguna cosa que vull veure si passa.

Quan va tornar, en Ziol els va dir:

—Podem passar pel tub fins a on són ells, eixamplar el forat perquè hi passin, i els traiem.

—Ho veus molt fàcil —intervingué en Formel— el material dels tubs és extraordinàriament dur, més que el de les parets. Es pot foradar, però trigaríem anys i això comptant que l'equip passés pel conducte.

—A més hi ha un altre problema: tu fins ara has passat tubs d'aire dins el sector 44, o en aquest tram aquí a la selva, no has provat de passar la comporta que hi ha entre dos sectors, és realment molt estreta, jo mateix segur que no hi puc passar —digué en Tarm— tu potser sí, però ets l'únic de nosaltres.

—Deixeu-m'ho provar, els puc dur menjar com a mínim.

—I armes, si els guàrdies arriben d'un en un, amb armes es podrien defensar.

No es van poder negar a deixar-li fer la prova.

En Ziol no sabia on s'havia ficat, havia memoritzat el recorregut i començava a avançar arrossegant una bossa amb menjar i dos ganivets per als presoners, i llanternes de recanvi i aigua per a ell.

Els tubs que havia passat fins a aquell moment eren no res comparats amb allò. Per passar el primer tram, dins el sector 44, que feia tan sols 60 metres va trigar més de cinc minuts. Per fer els 1.500 metres que li mancaven, només d'anada, encara que no es cansés trigaria hores.

El segon tram del recorregut era un tub en baixada, uns 150 metres en fort pendent, ja veuria més tard com ho pujaria. Va anar comptant les desviacions fins arribar a nivell de la coberta 37. Ara aniria horitzontal.

Va arribar al punt estret. El cap va passar però la resta del cos no. Tot retorçant-se es va fer mal, una guitza involuntària i un dit del peu torçat. I no duia els famosos comprimits de la mare. Amb un darrer esforç va passar. Es començava a penedir d'haver-se ficat en aquest embolic.

A partir d'aquell punt el tub no tenia cap desviació i podia anar amb la llanterna apagada, un problema menys. Va veure un llum, era un dels forats que donaven al sector 43, concretament a una cambra, cap persona a la vista, la cambra era plena de vestits a mig fer. Cada sis metres un foradet, s'hi aturava, mirava i descansava. A aquella hora la gent era treballant.

Es van acabar les cambres, va veure una caserna dels guàrdies que mig dormien, no hi va sentir cap conversa. Cambres buides, era a prop. El cor li va fer un salt, ja hi era, ja veia el terminal de la zona inaccessible i encara hi havia TNIREBAL posat, els hauria de dir que el traguessin, per si per desgràcia hi entraven els guàrdies. D'en Vadís i la Namàlia ni rastre. Va arrossegar-se sis metres més, un altre forat, res. Sis metres més i allí els va veure, eren drets i als seus peus hi jeia algú, semblava mort i duia un uniforme de la Guàrdia Social totalment xop.

—Ep!, sóc aquí, sóc en Ziol, a la paret, darrera el forat de la paret.

Van fer un bot, es van girar, no sabien d'on venia la veu. Van mirar el terminal, moltes de les aplicacions dels terminals parlen, precisament per aquest motiu a tot el Món es parlava igual. No, TNIREBAL no parlava.

—Sí, mireu el forat, sóc en Ziol i he vingut pel tub d'aire —finalment el van veure.

—Què ha passat? Estem mig morts de fam. Perquè no ens has vingut a dur menjar?

En Ziol els va explicar la situació.

—I aquest qui és?

—Hem tingut molta sort, dormíem i ens ha despertat una estossegada, era aquest desgraciat que havia entrat des del Forat Gran, sort n'hem tingut que s'havia empassat molta aigua i ha estat fàcil ofegar-lo.

—Us ho posaré més fàcil, ara us passaré menjar i armes, en tindreu per tres dies més.

—Si han de ser tres dies com els darrers… —intervingué la Namàlia per primera vegada—. Què hi ha d'en Joèdic?

—Res, hem seguit les teves pistes i res. La Guàrdia segur que no el té i segur que no és mort, ni a l'asil. Fem tot el possible.

—De totes maneres mai no et podré agrair el que has fet —la Namàlia va arrencar a plorar.

—Jo aquí ja he acabat i em queda un llarg camí, ara he de tornar.

En Ziol es va acomiadar i aleshores es va adonar que la seva situació no era gaire bona. No es podia tombar, impossible, hauria de retrocedir amb els peus per davant i a més estava cansadíssim, deu minuts d'aturada i els músculs ja no volien arrencar. Va començar el camí. Era lent, estava incòmode i tot li feia mal. A petites batzegades va anar arrossegant-se poc a poc vers la sortida, a més d'un quilòmetre i mig de distància.

A nivell de la caserna es va aturar a descansar i encara va trobar la manera de divertir-se tot provocant una baralla entre els guàrdies: va posar veu gruixuda, va dir un insult i els dos guàrdies que hi havia més a prop del forat van creure que era l'altre el que li deia.

Va continuar retrocedint, era a la zona de les cambres, eren cambres de gent treballadora, en una d'elles menjaven una sopa que per l'olor era boníssima. I ell que havia deixat tot el menjar als dos atrapats, aquí sols tenia aigua.

Un altre descans, una altra cambra, uns nens que juguen, una altra broma aquesta vegada sense malícia. Dues cambres buides. Un altre forat, estan cantant, són dues noies, ballen, ui! Estan nues, en altres circumstàncies ja sabia el que li acostumava a passar, però ara res del seu cos semblava funcionar gaire bé. Més olor a menjar. El taller de confecció, era el darrer forat.

Al final va arribar a l'estretament, un darrer esforç, i al recolzar el dit lesionat li va fer un mal horrorós, es va convulsionar i es va clavar un caire al maluc, xisclava, s'havia aixecat la pell i li sagnava, ja podia xisclar, ja, que allí ningú no el sentiria. Amb ràbia va empènyer i passà a l'altra banda, també s'havia fet mal a l'altra costat del maluc i al coll.

Va estar-se cinc minuts plorant. Endavant, no hi havia més remei. Tot i que el tub allí era més ample no encertava la manera de girar. No ho va aconseguir fins al començament de tub ascendent.

L'ascensió era extremadament penosa, en no poder empènyer amb el peu dret, havia de fer tota la força amb la cama esquerra i bloquejar la posició amb els colzes. Sobtadament va tenir una rampa, no es va poder agafar i va lliscar tub avall, avall, avall. Un cop al cap li va fer perdre el sentit.

En Tarm tenia remordiments per haver deixat al noi anar a una missió tan difícil i va creure adequat enviar un missatger a la República amb l'objectiu de cercar tres o quatre voluntaris —de fet van ser tot voluntàries— ben prims per ajudar-lo si s'esqueia. Tal com estava la selva podia comptar que trigarien unes sis hores entre anar i tornar, cosa que volia dir que si a en Ziol li sortia tot perfecte, ja hauria sortit dels tubs.

Ja era l'hora d'anar a cercar als pares de la Xandra. La Mirtela es va introduir al tub que duia al sector glaçat. Confiava que els pares de la Xandra haguessin pogut arribar sense problemes al punt de trobada.

Mala sort, no hi eren, va decidir cercar-los. Sobtadament, en tombar per un passadís fred i fosc va ensopegar amb alguna cosa, va sentir un xiscle i va caure. La llanterna se li havia apagat però l'oli que vessava, afortunadament, no s'havia encès. S'havia quedat a les fosques i no duia res per tornar-la a encendre.

—A nosaltres també se'ns ha apagat.

—Teniu resina foguera?

—No, si en tinguéssim ja hauríem arribat al punt d'encontre.

—Merda! Haurem de tornar a les fosques.

La tornada va ser complexa, estaven gairebé congelats i amb torna, no eren dos, eren tres. D'entrada, sense llum, no ho havia vist. Se'ls endurien a tots tres, quin remei.

Amb dificultats van arribar ala sala del gel. Sort que alguns del grup de suport, en veure que trigaven, els havien vingut a ajudar i van poder fer passar pels tubs a la tercera persona que estava quasi inconscient.

En arribar a la llum va esbrinar el que havia passat, la tercera persona era la Ròssia i el seu estat era greu, va caldre enviar-la immediatament amb llitera cap a la República, amb quasi tot el grup de suport per poder fer relleus i acompanyada d'en Formel, el metge. Als altres dos se'ls va poder recuperar tot abrigant-los amb mantes a prop d'una sortida d'aire calent. Podrien esperar els reforços amb en Tarm i la Mirtela.

Les hores van ser lentes, i quan van arribar les voluntàries —les primes—, en Ziol encara no havia donat senyals de vida.

Ni en va donar en començar a operar el grup de recerca. Van fer dos equips de dues. El primer va arribar a l'encreuament amb el tub del nivell 37. La Nouma no havia entrat mai a un tub i estava feta un sac de nervis, va estar a punt de retrocedir, suava, li picava tot. Va decidir treure's la roba de cintura en amunt, el contacte de la pell amb la ceràmica freda del tub la va calmar i va poder continuar fins el punt estret, allà va decidir esperar el segon equip mentre la Troimà, la més prima i atlètica de les quatre voluntàries, va penetrar amb dificultats al tub del sector 43. Continuaria fins la posició dels dos presoners o fins trobar a en Ziol. Mentrestant les altres dues noies instal·laven una corda en tot el tram de baixada per facilitar la tornada.

La Troimà va poder mantenir la comunicació oral amb la Nouma fins ben bé uns 500 metres de la separació, el tub era un bon conductor del so, d'en Ziol, ni rastre.

En el moment que es perdia el contacte, les altres tres noies ja s'havien reunit a nivell de l'estretament de l'entrada al sector 43. Va ser aleshores quan la Cídia que era la més jove del grup amb només quinze anys va veure rastres de sang. I eren rastres de tornada. En Ziol no era on el cercava la Troimà. No es podia perdre un moment. Els crits de les tres noies alhora no van aconseguir aturar-la. Van decidir que era prioritari cercar en Ziol, la Troimà ja tornaria sola.

Van provar de seguir la pista de sang, no era gens fàcil. En apropar-se a la pujada l'havien perdut completament. Podia haver sortit per qualsevol dels desviaments laterals, no tenia sentit, era ben clar que havia de pujar pel tub pendent, podia ser que hagués deixat de sagnar o que en passar les noies haguessin esborrat les marques, era molt possible, la roba de la Cídia estava tacada. Van reunir-se un altre cop en arribar a la corda.

—No tenim més remei que mirar els desviaments i la continuació d'aquesta galeria en sentit oposat —digué la Vistina.

—Espereu, mireu això, bé no mireu que no hi cabem, la roba que s'ha tret la Nouma està tacada —intervingué la Cídia— se l'haguda de tacar quan la duia posada, al tub que baixa, on hi tenim la corda. Això vol dir que en Ziol hi ha passat al tornar. És com un tobogan i deu haver relliscat.

La Cídia no s'ho va pensar dues vegades, es va llençar pel tobogan, de cara, aguantant la llanterna per davant del cap i frenant amb els peus.

Allí baix va veure en Ziol, per fi.

Quan li va tocar el cap va fer un gemec.

—No em puc moure —xiuxiuejà amb un fil de veu— em fa molt mal la cama. És un mal horrorós. Ajuda'm.

—No t'amoïnis, et traurem. Baixeu-me la corda, que és aquí baix! —va cridar cap amunt.

En aquell precís instant van sentir la Troimà, havia arribat fins la posició dels dos atrapats i havia tornat. Ja hi havia un segon guàrdia mort.