La Marla sabia que no hi podia fer res. Passar de la preocupació a l'optimisme i tornar a la preocupació era molt dur. En Ziol se'n va a una missió perillosa, ve un missatger: no, no ha anat sota l'aigua però s'ha embolicat en un altre merder als tubs. Demanen voluntaris. No la hi deixen anar, diuen que no és prou prima ni està en prou bon estat físic. Ni mental, sembla.

Va agafar les seves partitures i es va posar a tocar la flauta. Allò la tranquil·litzaria… una estona.

Hi ha moviments, ja deu ser ell. Porten algú en llitera, la Xandra diu que és la Ròssia. Què hi fa aquí?

Van dur la Ròssia directament a la clínica, no parlava. Hi van deixar entrar les dues noies, les va reconèixer i va somriure. Per fer-la parlar li havien fuetejat tot el cos fins a fer-la sagnar, i ella no sabia res, no podia dir res. L'havien violada vàries vegades. Devia haver estat espantós, la doctora Siènia deia que el pitjor era el mal psicològic, que del físic se'n podria sortir.

Les hores passaven, la Marla pensava que si tot hagués anat bé, en Ziol ja podria haver arribat. Cap notícia. No va anar a sopar. Aquella nit no podria dormir. Es trobava molt sola i angoixada. Quan la Siènia i la Xandra van entrar a l'habitació, plorava, li portaven una infusió. La van fer dutxar amb aigua molt calenta. Les herbes van fer efecte i es va adormir tan de pressa que la van haver d'aguantar dreta i no se'n va adonar quan l'eixugaven i la ficaven al llit.

A les 07:05 de l'endemà, en Ziol arribava portat per en Tarm, la Mirtela i les quatre voluntàries primes, que havien perdut encara uns quants quilets més en l'odissea.

El Consell es va reunir tot just dues hores més tard. Tot hi estar esgotats, hi eren presents en Tarm i la Mirtela.

—El perill encara és gran —digué la directora Utàlia— d'aquí n'ha de sortir algun pla viable, hem de rescatar els dos atrapats, si els superiors els treuen vius estarem en greu perill.

—Ja han arribat fins allà dos guàrdies —informà en Tarm— i això és bo i és dolent alhora. És bo perquè si tenen gaire baixes desistiran momentàniament de cercar el camí sota l'aigua i és dolent perquè sembla que els és relativament fàcil d'arribar-hi.

—Hi ha un sistema fàcil —intervingué en Vilmet—, els portem menjar emmetzinat i llestos, s'ha acabat el perill.

—Aquesta vegada ho haureu d'admetre, ja no són uns nens, l'opció d'en Vilmet és la millor —la posició d'en Zanor era d'esperar—, no tenen cap possibilitat, encara els farem un favor evitant que els torturin.

—Hem d'exhaurir totes les altres possibilitats —intervingué la Mirtela—, els vostres mètodes ens haurien portat a la catàstrofe. Si com volíeu, haguéssim assassinat els nois, a hores d'ara no en sabríem res d'en Vadís i estaríem en veritable perill.

—Si ens presenteu algun pla viable ho acceptarem.

—Doneu-me vint-i-quatre hores —digué en Tarm— i us en presentaré un. Ara em perdonareu, però tant la Mirtela com jo no estem en condicions i no seria just que forcéssiu el Consell aprofitant-vos del nostre estat.

—Tens tota la raó —va concloure la Utàlia— tanco la sessió fins demà a la mateixa hora.

Ja era la tarda quan van dur en Ziol a la seva habitació. Portava el turmell i un dit del peu esquerra embenats. El dit era trencat, el turmell no. Tres setmanes, havia dit en Formel. Semblava que li havien passat tots els mals i probablement part del seu bon humor i loquacitat eren deguts a alguna droga que li havien donat a la clínica. Amb ell van entrar en Tarm i la Mirtela.

—Vosaltres coneixeu Supra millor que nosaltres, necessitem idees, els punts febles de la Guàrdia per exemple —demanà la Mirtela.

—La rodamina, van sempre col·locats de rodamina —digué la Marla.

—I el poc populars que són, la gent els té por —continuà en Ziol.

—El casquet, no se'l treuen ni per cardar amb la dona —el sobtat canvi d'ambient havia canviat molt la Xandra, ara estava desinhibida i molt més divertida.

—Tens tota la raó… tinc una idea —saltà la Marla— dins l'aigua del Forat Gran qualsevol que nedés amb casquet passaria per un guàrdia. Ells tenen dos uniformes de guàrdia, casquet inclòs. Si des del tub els podem avisar quan és el moment adequat per sortir, i s'hi atreveixen, en sortir al Forat Gran no cridarien l'atenció i amb una maniobra de diversió els podríem treure de l'aigua i conduir a una zona segura.

—Vaig a fer un pla detallat i el presentaré al Consell —anuncià en Tarm tot aixecant-se.

—Jo també me'n vaig, torno amb els meus pares, els han instal·lat a l'habitació del costat de la meva i han obert la porta interior de comunicació. Em necessiten. I vosaltres, que us ho passeu bé.

En Ziol encara no estava en condicions físiques de passar-s'ho bé en el sentit que la Xandra pensava, va ser un passar-s'ho bé molt més suau i molt més llarg. Van parlar, van parlar molt en un to baixet i es van dir paraules que mai no havien pronunciat…

El Consell va aprovar el pla. La Troimà i la Nouma anirien pel tub. En Tarm amb la disfressa de sergent i una mica de material entraria a Supra. Calia sortir immediatament i aprofitar el vespre del diumenge, un moment amb els passadissos molt plens de gent.

Un nombrós grup de suport va ajudar les dues noies a arribar descansades a l'entrada dels tubs. Havien d'arribar a les 20.00 a l'alçada dels evadits. La Nouma havia de prosseguir trenta metres més, fins un punt on ja no es podia continuar i per una escletxa es podia veure el Forat Gran. En Tarm esperaria fins les 19.30 per entrar al sector.

Passat el tram de baixada, allà on comença el tram horitzontal, les dues noies es van treure quasi tota la roba i es van untar el cos amb un greix que les va ajudar molt a passar l'estretament. Van arribar als petits forats pels que podien veure Supra: el taller, les habitacions. Des d'un dels forats es veia un rellotge: les 19:35, anaven molt bé de temps. La caserna, ja arribaven.

La Nouma va seguir fins el punt on el tub estava xafat per l'explosió que va crear el Forat Gran. Per l'escletxa veia perfectament tota la zona. Encara hi havia guàrdies, però no es capbussaven gaire. Més aviat aplicaven la teoria del mínim esforç. Quan de tant en tant un superior treia el cap des de l'extrem d'un passadís, alguns es capbussaven però la Nouma asseguraria que de fet no provaven d'entrar a les galeries submergides, sols ho feien veure.

La Troimà, que ja havia arribat a la seva posició va cridar l'atenció d'en Vadís.

—No teniu més remei que seguir el pla: vestiu-vos de guàrdia, sobre tot el casquet ben ajustat. Tu, Namàlia, que no se't vegin els cabells: tots dins el casc. Ara et passo un bigoti postís. Vadís, afaita't la barba amb això i guarda-ho que té una fulla de metall.

—Teniu poca estona —era millor que no s'ho repensessin—, quan sigui el moment: a l'aigua, ja sabeu el camí, l'altra banda estarà lliure. Ara us explicaré exactament el que heu de fer per sortir…

La Nouma va veure en Tarm. Des de la vora deia alguna cosa als guàrdies que estaven nedant. Tots els guàrdies menys un es van allunyar de la sortida del camí subaquàtic i van començar a capbussar-se vint metres més enllà.

D'una de les galeries de la coberta 39 va començar a sortir-ne fum, allò distrauria uns minuts als responsables de la recerca. El guàrdia que s'havia quedat amb en Tarm, obedientment, va agafar la punta de la corda que li va donar i es va submergir pel camí correcte.

Era el moment. La Nouma va fer un crit pel tub a la Troimà i aquesta, pel forat, als presoners.

Vint segons d'espera i el guàrdia va aparèixer per l'escala inundada. Ni li van deixar treure el cap de l'aigua.

En Vadís i la Namàlia es van agafar a l'extrem de la corda i van tibar. En Tarm va començar a estirar-la amb força. Els dos atrapats van sortir. Amb el casc que duien, si els altres guàrdies els van veure, van creure que eren companys seus. Amb un gest en Tarm els manà que continuessin buscant.

La Nouma que s'ho mirava sense poder fer res va ser la que es va posar més nerviosa, li va agafar claustrofòbia com la primera vegada que va entrar als tubs i es va posar a tremolar. Era el moment de tornar.

La Troimà va tranquil·litzar-la, en la posició que estaven l'únic que se li acudia a part de bones paraules era fer-li massatge als peus i a les cames. Això calmava la Nouma. Van anar retrocedint pel tub amb els peus per davant. La caserna, gent que sopava, nens jugant, dues noies dormint al mateix llit, la cambra de la roba. La Nouma s'anava posant histèrica de tant en tant.

El pas estret. La Troimà es va a tornar a enllardar i va sortir amb facilitat. La Nouma, no. La Troimà va posar greix a la paret i va estirar-li els peus. Va sortir com el tap d'una ampolla. La bifurcació que hi havia passat l'estretament no era gaire ample però van poder girar, ja havien passat el pitjor. La Nouma encara plorava i tremolava, i la Troimà per tranquil·litzar-la va arribar bastant més enllà dels massatges que li havia fet una estona abans.

Van sentir soroll. A la part de dalt del tub pendent, en Tarm les cridava. Amb la corda van sortir amb facilitat. La Nouma estava eufòrica i es va petonejar llargament amb tots el presents.

Una munió de gent nova havia arribat a la República. Després d'haver descansat durant dos dies, la Mirtela els va reunir a tots, amb l'excepció de la Ròssia que encara restava a la clínica, i va organitzar un petit circuit turístic, acompanyats també de la Cídia que s'havia fet molt amiga dels nois des que va participar al rescat d'en Ziol.

La República estava situada a part de les cobertes de la 64 a la 70 del sector 47, també era territori seu la totalitat de les cobertes de la 64 a la 70 del sector 46 que eren de selva i no estaven habitades. La part habitada de la República estava directament al damunt i també al costat, encara que no hi havia cap obertura lateral, del reialme feudal de Bam, que ocupava la resta del sector 47 i també el sector 12. Existia un abundant comerç amb Bam: fonamentalment exportaven taulons de fusta, teixits de seda, llibres i productes de la selva com ara: espècies, aromes, colorants i medecines, els Bam no hi tenien accés. Importaven menjar, confecció, cordes i paper.

A Supra no coneixien el paper, empraven papir, molt més car i dificultós de fabricar. Els republicans havien venut als Bam la tecnologia necessària i ara els compraven els fulls.

No obstant importar menjar, la República tenia més de deu mil cambres amb possibilitats agrícoles, moltes sense explotar, algunes reconvertides en jungla, que aquí en deien selva, i altres dedicades a experiments de botànica, amb la seva llum vermellosa que no s'apagava mai i el seu subministrament continu d'aigua amb nutrients. En els moments de crisi amb els Bam es podia autoabastar amb suficiència ja que sempre havia limitat la seva població a menys de dues mil persones que era la capacitat de les seves habitacions.

En Ziol pensava que amb criteris de Supra en aquella extensió hi podien viure tranquil·lament unes cinc vegades més individus. Eren altres criteris.

A part del Forat Gran, que era el resultat d'una explosió, l'estadi era el buit més gran que havien vist tots ells. Feia set cobertes d'alçada i tenia unes grades on hi cabien més de cinc mil persones. Cap republicà, naturalment, l'havia vist mai ple. Hi havia altres sales grans com un magnífic hemicicle amb capacitat per a mil dues-centes persones i diverses aules amb terminals.

També hi havia una piscina de grans dimensions i algunes de petites, però totes elles de poc més d'un metre i mig de fondària. Uns quants homes, dones i nens s'hi banyaven junts i totalment nus, davant la sorpresa dels visitants.

La serradora aprofitava una caiguda d'aigua per fer rodar una serra circular metàl·lica i produïa amb facilitat la base del comerç de la República.

La zona de laboratoris metal·lúrgics era important. Del llot que treien del fons del gran pou n'extreien ferro i també petites quantitats d'alguns altres metalls com níquel, titani, zinc, manganés, liti o alumini. D'altres metalls especialment: coure, plom i plata, en tenien un estoc que s'havia descobert en fer cedir la porta d'un magatzem, ara feia uns cent anys. Al ser reserves limitades no n'exportaven gens i intentaven reciclar-los el màxim possible.

Un petit taller de vidre fabricava lents per a ulleres. La sílice era escassa al llot i el vidre era un material molt valuós. Fins aquell moment els nois havien pensat que les ulleres que alguns republicans duien, o les que sortien a les pel·lícules dels terminals, eren com adorns, ja que moltes vegades el seu disseny era més aviat artístic. A Supra l'únic vidre que coneixien eren les llàgrimes de colors que s'empraven per fer joies. Un nou procés ideat per l'equip Nova permetria aviat a la República extreure del llot una quantitat molt més gran dels components del vidre.

El mestre del taller va fer un ràpid examen visual als presents i la sorpresa va ser de la Xandra que era fortament miop i no ho sabia. Ella sempre hi havia vist igual, no era conscient que els altres, per exemple, veien l'hora des de l'extrem d'una cambra i ella s'havia de posar sota mateix del rellotge per poder llegir-la tot i la grandària dels números. El mestre va provar diverses lents i n'hi va muntar dues en un suport buit.

El món de la Xandra va canviar totalment, veia totes les formes molt més anguloses, es notava molt més alta i notava detalls dels que no havia estat mai conscient. Els sostres la van fascinar, no eren d'un gris grogós uniforme que sempre havia imaginat, eren daurats amb complicats dissenys negres, diferents pràcticament a cada cambra. I a la part alta de les portes, al costat del rellotge, la taca gris que hi havia era el número de sector, coberta, corredor i habitació. Ara entenia com s'orientava tothom sense haver de comptar el número de portes. Plorava d'alegria. Se li havia obert un altre món nou, literalment, davant dels ulls.

Van passar per laboratoris de mecànica i de química. Eren llocs de producció, estudi i investigació simultàniament.

Al laboratori d'electricitat estaven treballant-hi en aquells moments uns membres de l'equip Nova, construïen un sistema de transmissió de veu per cables. Ja funcionava, els nois el van provar amb sorpresa i curiositat. En pocs dies tindrien un model operatiu fora del laboratori.

La impremta també va ser una sorpresa, ara entenien aquells llibres tan ben escrits. Actualment acabaven de substituir les tipografies de fusta dura per altres metàl·liques de molta més qualitat. En una altra sala es preparava un gran full imprès per les dues cares i que es repartia cada dia a tots els ciutadans.

En una sala, una dotzena de nens molt petits aprenien a llegir. Tots ells disposaven de quaderns de paper blanc. En veure els nouvinguts espontàniament es van aixecat i els van anar a besar i abraçar. Van haver de prometre'ls que hi tornarien per explicar-los coses del seu país.

La sala de música, buida en aquell moment, interessà especialment a la Marla. Tenien gran quantitat de partitures tan originals d'ells com recopilacions de músiques exteriors, així com arranjaments de moltes dels milions de composicions que es podien escoltar als terminals. I els instruments, els que ella coneixia eren de fusta i aquí n'hi havia de metàl·lics, o amb elements metàl·lics. Hi havia instruments de corda amb un registre increïble comparats amb els que ella havia vist a Supra.

Els republicans vivien en habitacions individuals i en apartaments. A partir dels tretze anys es podia demanar una habitació individual independent. No volia dir això allunyar-se gaire dels pares, normalment eren al mateix passadís. Era molt freqüent canviar d'habitació per anar a viure al costat o a prop d'algú.

Els apartaments estaven concentrats en un sector a l'entorn de la rotonda. Totes les habitacions tenien porta al corredor i se'n podien ajuntar vàries per crear un apartament. En general d'habitacions, n'hi havia de tres mides diferents, disposaven de lavabo i dutxa. L'accés d'aigua freda i l'embornal eren immemorials però el sistema d'aixetes i l'aigua calenta eren enginyeria republicana. Les canonades de l'aigua calenta passaven pels tubs d'aire i eren fetes d'una mena de canya de bambú amb juntes segellades amb resina.

Hi havia algunes cuines com les de Supra però els forns tenien portes de fusta per aprofitar millor la calor, evitar olors i accidents quan algú hi ficava la mà. Els van explicar que si el recipient del menjar era metàl·lic els forns no funcionaven. Alguns dels forns funcionaven en continu, amb uns serpentins de fusta dins, per al subministrament d'aigua calenta.

La biblioteca disposava d'uns vint mil títols. La major part eren propis però també n'hi havia d'exteriors. En Ziol no s'ho podia creure, quan va veure una còpia del quadern de farmàcia de la seva mare, en un paper molt més bo que el papir original. Va recordar que un any abans de morir la mare, els hi havia desaparegut i posteriorment reaparegut misteriosament.

A més de portar els nous a fer el recorregut, la Mirtela feia la seva feina. Els pares de la Xandra serien els més problemàtics, els esgarrifava que en Ziol i la Marla tinguessin una porta de comunicació, que els dos sexes es banyessin junts i despullats i pensaven que havien de protegir la seva filla de tot allò. Caldria tractament psicològic i reeducació. No convenia que influïssin negativament en la seva filla que semblava que s'adaptava molt bé.

En Vadís era prou madur per adaptar-se a la nova situació. A les proves que li van fer no l'hi van trobar indicis de tendències antisocials, ni autoritàries com es podia pensar tractant-se d'un exsuperior. A més, no era l'únic: la Dragla, una superior que havia caigut en desgràcia i havia desaparegut de Supra feia uns cinc anys, havia anat a parar a la República i l'ajudaria a integrar-se.

La Mirtela pensava que la Namàlia, de moment, s'estava adaptant molt millor del previst. Li va oferir tot el suport del Consell per trobar el seu fill. Ara amb més tranquil·litat enviarien espies a Supra i el trobarien. De fet havien d'enviar-hi espies per molts altres motius.

En acabar el recorregut els va fer algunes explicacions sobre el sistema social de la República: la institució matrimonial era simbòlica, les parelles es podien fer i desfer a voluntat, i la protecció social de les persones no depenia en absolut de la seva situació familiar. Curiosament les parelles estables eren majoria. Avantatges de poder provar, deia la Mirtela.

—I com us ho feu sent tant pocs per evitar problemes de consanguinitat? —preguntà en Vadís. A Supra hi havia lleis molt estrictes per evitar les unions de persones que fossin parents en menys del cinquè grau.

—Recollim orfes de Bam i de la Federació que hi ha al sectors del 13 al 16. Una quarta part de nosaltres no som fills de republicans. Aquí és normal que moltes dones tinguin un fill biològic i un d'adoptat —contestà la Mirtela.

—I no tenen problemes els adoptats? —preguntà la Marla que, en no tenir pares, a Supra era de segona categoria.

—T'asseguro que no. Jo mateixa o fins i tot la mateixa directora Utàlia procedim de Bam. Els meus pares em tracten igual que al meu germà gran que va ser parit per la meva mare. Discriminar va en contra dels principis de la República.

Aquell vespre a en Ziol li feien mal les cames i els braços de tant caminar amb crosses però estava de molt bon humor. Xiulava.

La Marla gaudia de la nova situació. La seguretat i la tranquil·litat que es respirava a la República la posava exultant, notava en Ziol, vivia amb ell i li agradava. Va idear un pla: el vespre va entrar a l'habitació abans que ell i es va amagar al lavabo, sense obrir el llum, deixant una escletxa a la porta per poder-lo veure quan entrés. Es va despullar. Quan en Ziol per fi va entrar i també es va despullar per posar-se el pijama, va sortir i li saltà al damunt.

Sorpresa! Afortunadament en Ziol era dels que no s'espantaven. El va estirar al llit evitant pegar-li cops al peu dolent. Esperava que no passés el mateix que les altres vegades i que aguantés una mica més. De moment no li passava. La Marla es va començar a moure lentament refregant el seu cos amb el d'ell. Aleshores li va passar. Ja n'aprendria. Ara se la volia treure del damunt però ella continuava refregant-se.

—Espera't i deixa'm fer —li va dir mentre l'acariciava.

En Ziol es relaxà. I ella va continuar al seu damunt refregant-se fins que a ella també li va passar… allò.

I per primer cop es van adormir despullats com estaven. I la Marla que es va despertar un quart abans de l'hora, el va estar contemplant en silenci tota l'estona.

Aquell mateix vespre, després de sopar, la Xandra s'havia quedat xerrant amb la Cídia que tot i ser un any més jove que ella, o potser per aquest motiu, era la republicana amb qui havia agafat més confiança.

—Per cert, Xandra, com van les ulleres?

—És meravellós, és que mai no m'havia adonat que els altres veien coses que jo no veia. Em trobo molt més alta. Ara tot m'ha canviat, estic molt contenta i feliç. A més, ja tinc els pares aquí… Els pobres, no entenen res i els costarà d'adaptar-se.

—Vine amb mi que et vull ensenyar una cosa que ara que hi veus bé segur que t'agradarà molt.

Van anar a l'extrem de la zona d'apartaments i van entrar a una habitació. Tenia el llum apagat. La Cídia va tocar el petit cercle verd que l'encenia.

La Xandra va fer un bot, què era aquella gent? No, ràpidament ho va veure, era meravellós, una habitació amb miralls a les parets. Es veien infinitat d'imatges de totes dues reflectides. Era increïble. Ella sols coneixia els miralls per les pel·lícules. A Supra, si hom es volia veure la cara havia de ser amb aigua, en un recipient amb un fons fosc i el llum al damunt. I eren tan grans aquells miralls!

—Què és això? —no li sortien les paraules.

—Van sobrar d'un experiment. Són d'un metall molt polit, amb una protecció de no sé quina resina. Les noies, i algun noi també, hi venim sovint.

La Xandra es mirava, voltava, botava al llit que hi havia al mig de l'habitació, feia postures diverses.

—Pot venir algú ara?

—Ja no —contestà la Cídia tancant la porta del passadís amb el baldó.

La Xandra es va començar a despullar, la Cídia ja ho sabia, totes ho feien, per això hi havia baldó. Va continuar mirant-se embadalida. Finalment es va treure tota la roba. Encara tenia l'esquena i especialment les natges bastant marcades.

—I tu que ets tan bonica, en tenies de parella allà a Supra?

—Gràcies. No, era impossible.

—Que ets verge encara?

—Sí, fins als divuit no podies ni mirar els nois, i als divuit t'havies de decidir de pressa. La Marla i en Ziol eren amics d'amagat. Aquí veig que tot és molt diferent. M'has d'explicar com van les relacions entre vosaltres. T'ho puc preguntar això?

—Sí, és clar. Som pocs i tots molt amics.

—Però feu parelles, per exemple?

—Hi ha qui sí, hi ha qui no. D'entre els vint-i-tres del meu grup d'escola crec que hi ha quatre parelles, res seriós però sovint dormen junts. I tres o quatre més estan amb gent més gran. Jo no en tinc ni n'he tingut mai, per exemple.

—Ets verge tu també?

—No, ja fa dos anys que no. Ho faig quan en tinc ganes i trobo un altre persona que també en tingui però sense lligar-nos. A mi m'agrada fer-ho amb gent de la meva edat, però això és una qüestió de gustos, hi ha prou gent per escollir.

—Ho podria fer jo amb algun noi dels vostres?

—Naturalment, és molt més fàcil del que creus. Però jo crec que primer ho hauries de provar amb en Tarm, només té vint-i-cinc anys encara que no ho sembli. I és dels que està ben disposat.

—Perquè em dius en Tarm precisament?

—Que no has vist com et mira?

—Ho has fet amb ell?

—No, jo no, ja t'he dit que a mi m'agraden més joves, màxim de dinou o vint, però algunes de les de l'escola sí, i diuen que està molt bé.

—Tu ho fas sovint?

—Un o dos cops per setmana, hi ha qui ho fa molt més.

—I ho has fet amb molts?

—Amb alguns, uns vint potser, festes a part. Quinze nois i cinc noies aproximadament. Amb bastants.

—Amb noies també?

—Sí, aquí és normal.

—Em sembla que encara he d'aprendre moltes coses d'aquí.

—Te n'ensenyaré unes quantes —digué la Cídia que en aquell precís instant s'havia acabat de despullar.