La creació de la vida
La manca d'una figura femenina entre el grup ens porta a plantejar-nos com es resol la fase de la procreació en el si d'aquesta tribu tan curiosa. No tan sols això, sinó que a més podem veure en Els Barrufets un caire discriminatori sexualment: a quin exemple de rol s'han d'acollir les nenes que veuen la sèrie de dibuixos?
Podríem preguntar-nos a què es deu aquesta manca de feminitat
o minsa presència femenina dins del grup. La resposta no sé
pas si la trobaríem però, pel que fa al tema de la procreació,
podem arribar a sospitar que el Gran Barrufet sigui el veritable descobridor
de la clonació d'éssers vius. Llicències iròniques
a part, seria important trobar una hipòtesi que expliqui la reproducció
en una comunitat que es redueix als 100 membres però només
té una figura femenina.
La barrufeta és creada per en Gargamel, en el primer dels capítols
que analitzem de la sèrie de dibuixos. En un estudi per trobar
el punt feble dels barrufets, el bruixot, fart de fracassar en els seus
incomptables intents per capturar tots els barrufets, s'adona que "són
petits, però tenen un gran cor". Això el porta a
crear una barrufeta "bella però maquiabèlica"
que sigui la seva debilitat i els atragui cap a ell. Alguns del ingredients
que utilitza en l'encanteri creador són llàgrimes de cocodril,
sucre, mel i una pedra per cor. Notem les connotacions d'aquesta composició
a base de materials màgics i purs, com la fusta que serveix per
a crear el titella Pinotxo o la cera que dona forma a Eduardo Manostijera.
Aleshores se'ns presenta en la narració mitjançant una imatge que tots reconeixem per la seva clara iconografia que ens remunta a l'imaginari col·lectiu: la barrufeta plorant, perduda, desemparada i sola, al bosc, encantadora. El barrufet presumit la troba i la porta a l'aldea. Els barrufets l'acullen, malgrat les intencions que la barrufeta, fleuma i extremadament presumida, amaga. És tractada com una reina. D'amagat, es comunica amb en Gargamel, que la subordina al·legant que ell n'és el creador, mitjançant un mirall màgic. La figura del mirall introdueix l'argument de l'engany de les aparences.
La barrufeta fa anar de cul tots els barrufets; es converteix, com Eva
i d'altres figures femenines mitològiques, en un important element
de discòrdia entre el grup. Fa una malesa: tempta -inevitablement-
el barrufet golafre amb un pastís perquè li ensenyi com
funcionen les comportes d'una presa que pot inundar la vall on viuen
els barrufets. La barrufeta obre les comportes i cau a l'aigua. Els
barrufets, en una clara mostra del seu bon cor, s'arrisquen per tal
de salvar-la. Finalment aconsegueixen tancar les comportes de la presa.
Quan li demanen explicacions, la barrufeta inculpa el barrufet golafre.
Ara bé, la justícia és una condició sine
qua non per a viure al poblat dels barrufets; és per això
que se celebra un judici on el Gran Barrufet fa de jutge. Totes les
proves demostren que el barrufet golafre és innocent i la barrufeta
culpable. Aleshores la barrufeta utilitza la tàctica de ploramiques
per estovar els barrufets; s'adona que la seva actitud ha estat injusta,
ja que ells sempre l'han tractada molt bé i així acaba
confessant-los que és una creació d'en Gargamel per atraure'ls.
Els barrufets, en una nova mostra de la seva grandesa moral, permeten
que es quedi amb ells, la redimeixen amb una clara voluntat que s'integri
en el seu grup.
L'episodi El barrufet vanitós comença amb la intenció
de la barrufeta de convertir-se en una veritable membre de la tribu,
deslliurant-se de la influència del seu creador, en Gargamel.
Ho aconsegueix gràcies a un encanteri del Gran Barrufet, que
podem veure com un ritus d'integració al grup de la mà
del seu messies. La barrufeta fins i tot canvia d'imatge: ara és
rossa en lloc de morena, i més coqueta. Amb tot, diu no sentir-se
barrufeta del tot; ha de superar, doncs, una prova que li permeti passar
de l'estadi iniciàtic introductori a la col·lectivitat,
a l'acceptació definitiva com a membre de tal grup.
Aquest cop la perversió no és de la barrufeta cap als
barrufets, sinó d'en Gargamel cap a la barrufeta. El bruixot
promet concedir-li el desig que esculli si reuneix tots els barrufets
en una determinada part del bosc. La barrufeta, ingènua, se sotmet
al tracte ja que el desig que vol és convertir-se en una autèntica
barrufeta, però no s'adona que és contraproduent, ja que
amb el pacte està traint el grup al qual vol pertànyer.
Així doncs, la barrufeta organitza una festa per agrair als barrufets
la seva hospitalitat. Tots hi acudeixen a cuita-corrents menys ella,
que s'entreté a casa escollint un vestit adequat per a l'ocasió
. En Gargamel atrapa tots els barrufets, que creuen que la barrufeta
els ha tornat a enganyar. En aquesta ocasió els barrufets pensen
malament, però cal remarcar que el Gran Barrufet i alguns altres
mai desconfien de la bona fe de la barrufeta. De sobte arriba la barrufeta,
i després d'una reflexió -que salva les mostres de masclisme
que hem vist fins ara- es disfressa de barrufet (actua com si fos llesta,
per fi) i ensarrona en Gargamel i el gat Asrael fins alliberar tots
els barrufets. Aquesta situació adversa funciona a mode de catarsi
per a la barrufeta, que amb la seva actuació intrèpida
es converteix, ara sí, en un membre més del col·lectiu.
Aquesta protecció uterina que l'aliada proporciona al grup no
serà gaire duradora segons la tradició mitològica,
ja que més endavant la relació amb la figura femenina
evolucionarà fins descobrir-se la faceta maligna o perversa de
la deessa.
La dona ha estat vista al llarg de la mitologia no només vinculada a l'home eròticament, sinó també com a element que el "desvia dels seus interessos i tasques superiors, socava la seva moral i gairebé sempre l'enfonsa en la desgràcia". El que encaixa sorprenentment amb la figura de la barrufeta és l'anhel de redempció, el desig de posseir una ànima humana que, segons Elisabeth Frenzel, es va adjudicar a les dones diabòliques en narracions de tipus fantàstics introduïdes en la literatura culta.
La barrufeta es converteix en aliada dels barrufetes de la mateixa manera
que a Jasó i els argonautes Medea, filla del rei de Còlquide,
Eetes, ajuda a Jasó a aconseguir el balló d'or que ha
de recuperar per demostrar que pot regnar a Grècia. Medea utilitza
mitjans com la màgia o mètodes més cruels -tallar
el seu germà a trossets perquè, en perseguir-los, el seu
pare s'hagi d'aturar a recollir-los per recomposar el seu cos i no els
pugui atrapar-, mentre que la barrufeta se serveix, en una mostra de
la sensatesa que caracteritza el grup, del seu propi coratge, destapant
la seva faceta èpica.
En altres històries, com la de Teseu d'Atenes que acudeix a Creta
per tal de matar el Minotaure, també hi trobem una ajuda femenina
inesperada . En aquest cas, Ariadna, filla del rei, ajuda Teseu a matar
el Minotaure i a trobar la sortida del laberint on es troba, per acabar
fugint junts cap a Atenes.
La visió que Bruno Bettelheim té sobre la figura de la
dama en els contes tradicionals és replicada des del feminisme
per Madonna Kolbenschlag . Així, és fàcil pensar
que l'escriptora podria rebatre a Peyo molts trets de la caracterització
de la barrufeta que són, si no misògins, força
masclistes i desprenen un cert aire reaccionari.
Pel que fa al tema de la creació de la vida, la literatura universal
ens ofereix nombroses obres que el tracten magistralment. Un bon exemple
són Les aventures de Pinotxo, de Carlo Collodi i Frankenstein,
de Mary Shelley, o bé l'Eduardo Manostijeras cinematogràfic,
de Tim Burton. El fuster Gepeto, que personifica la imatge del bon creador,
crea un titella de fusta i li ensenya a caminar, de la mateixa manera
que l'inventor creador d'Eduardo Manostijeras li dona lliçons
de poesia i li ensenya a somriure. Aquesta bondat i figura paterna que
es desprèn d'aquests creadors no és de cap manera compartida
per en Gargamel, que crea la barrufeta amb fins egoistes i malèvols.
Ara bé, quan arriba al poblat dels barrufets, el messies Gran
Barrufet sí que encarna una certa figura paterna, que ajuda i
aconsella la barrufeta fins que assoleix la seva integració al
grup. Així, també podem identificar el Gran Barrufet amb
la fada dels cabells blaus de Les aventures de Pinotxo i amb
la Peg d'Eduardo Manostijeras, figures en aquest cas femenines
i no involucrades en la creació dels personatges en qüestió,
però que es converteixen en progenitores, humanitzadores, integradores
-en definitiva- del personatge en un grup social.
En el cas de Frankenstein, les analogies que trobem amb la creació
de la barrufeta per part d'en Gargamel són menys clares, ja que
la criatura de Frankenstein és portada a la vida a partir de
la recomposició de fragments de cadàvers i s'humanitza
a través de l'activitat artística, com Eduardo Manostijeras,
superant la vida purament vegetativa. Al contrari que la barrufeta,
que segueix les directrius del mite de la dona seductora, els personatges
de Frankenstein i Eduardo Manostijeras són rebutjats pel seu
aspecte físic, que genera hostilitat, por i perillositat. Aquest
rebuig els condueix a conductes violentes i destructives, tot i que
els seus esperits són generosos i bons. En aquest aspecte podem
relacionar ambdós personatges amb la teoria del bon salvatge
rousseaunià sobre la bondat de la naturalesa humana i la perversió
per la influència social. La barrufeta, en canvi, segueix el
procés invers: passa de figura corruptora a bona barrufeta. És
a dir, la barrufeta arriba a la comunitat com a intrusa maligne, a mode
del Dràcula de Stocker, però acaba essent redimida
moralment i dignificada socialment.
Cal tenir en compte que l'argument de la dona seductora és sempre
un epíleg de la teoria de l'intrús destructor. La seducció
femenina sempre ha format part de relats ambientats en cultures patriarcals,
com la que es configura clarament a Els Barrufets. En aquest
cas, la dona es veu com a destructora, antagonista, dimoníaca,
femme fatale, deboradora d'homes. Al final, però, la barrufeta
es redimeix. La barrufeta és creada com a doble -la creació
implica una idea de duplicitat del creador- d'en Gargamel, per això
és malèvola. Però les mancances intel·lectuals
del bruixot el fan incapaç de modelar, com tot intel·lectual
fa amb la seva creació o alumna, la noia. Això permet
que la barrufeta experimenti una evolució catàrsica de
la mà del Gran Barrufet i de l'acolliment a la comunitat; es
rebel·li contra el seu geni creador i adopti un criteri propi
(o donat per la comunitat a la qual s'integra).