|
|
|
|
|
|
|
L'Anarquisme al llarg de la seva història ha exercit una gran influència a Espanya, on, durant la major part de la seva existència, ha anat lligat al sindicalisme. Les tesis col·lectivistes de l'AIT portaran a una part del moviment obrer espanyol a organitzar-se seguint una línia anarco-sindicalista, la qual considera el sindicat com la via amb la qual s'ha d'articular el moviment obrer.
L'Anarquisme va arrelar a Espanya, i sobretot a Catalunya, amb l'entrada de la Primera Internacional (AIT - Associació Internacional de Treballadors) i la introducció, amb ella, de les idees del principal teòric anarquista del moment, Bakunin - el qual va aconseguir una àmplia difusió a partir de la revolució de setembre de 1868, quan bona part de l'obrerisme s'afilià a l'AIT -. Tot i això, els antecedents de l'anarquisme a Espanya es troben en la influència de les idees proudhonianes que arribaren directament de França o amb l'obra de Pi i Margall, i la seva configuració cal situar-la en l'anomenat Sexenni Revolucionari de 1868-1873.
Abans de 1868, hi havia una gran repressió del moviment obrer a Espanya, els sindicats estaven prohibits, els seus afiliats eren enviats a Guinea i als seus caps se'ls llençava per la borda durant el viatge. L'associacionisme obrer estava totalment prohibit per la Constitució i les lleis i el càstig era la deportació. A més a més, s'havien produït pocs contactes entre el moviment internacional i el moviment obrer espanyol. Però, aquesta situació canvia a partir de 1868, quan es produeix una obertura del règim gràcies al triomf de la revolució "la Gloriosa" de setembre d'aquest any - revolució produïda per una crisi econòmica general del sistema i ve motivada per una sèrie de males collites que s'agreugen al 1868 -.
Aquesta obertura del règim produeix un augment dels contactes dins del moviment obrer que cada vegada són més constants gràcies a l'establiment, per primer cop, de les llibertats d'expressió i associació obrera. Això permet un fort expandiment i una gran fortalesa de l'associacionisme obrer, expansionisme que té el seu punt més fort a Catalunya, on el procés industrialitzador estava més avançat i contava amb la classe obrera més nombrosa i amb més tradició obrera de tot l'Estat.
L'expandiment de les societats obreres a Espanya atraurà l'interès de l'AIT, que envia un representant, Giuseppe Fanelli, que manté contactes a Madrid, Barcelona i València amb aquestes societats. A partir d'aquests contactes comencen a aparèixer la creació de seccions de l'AIT a diversos llocs, i al 1870 es dóna la convocatòria del Primer Congrés Obrer a l'Estat espanyol, que tingué lloc a Barcelona el 18 de juny de 1870.
Aquest congrés de Barcelona és molt important per tres motius:
És la primera vegada que s'intenta organitzar a totes les societats obreres diferenciades de la resta de col·lectius a Espanya.
Assoleix una gran representativitat.
Inaugura i formalitza la creació d'un organisme general de les societats obreres a tot Espanya, la FRE de l'AIT.
L'evolució de la FRE de l'AIT (Federació Regional Espanyola de l'AIT) ve marcada per dos fets bàsics:
Els Fets de la Comuna de París a França del març-maig de 1871 i les seves repercussions a Espanya: el 2 de maig de 1871 es produeix un aixecament a Madrid, el qual produeix una gran onada de repressió del moviment obrer. Tota aquesta situació provoca:
l'exili de la direcció de la FRE de l'AIT a Lisboa,
que l'AIT es converteixi en una organització il·legal a Espanya,
que, als seus inicis, la FRE de l'AIT es vegi obligada a actuar en la clandestinitat i això dóna més força a actituds més radicals de grups clandestins que estan disposats a tot, els quals són minoritaris però poden mantenir relacions clares amb actuacions directes.
Discussions internes a l'AIT i les seves repercussions a Espanya: l'enfrontament entre Marx i Bakunin o entre autoritaris i anti-autoritaris dins de l'AIT, que porta a l'escissió de l'AIT, produeix una crisi interna dins de la FRE de l'AIT, que té el seu epicentre a Madrid, i portarà a la divisió en dos nuclis a la federació local de Barcelona (anti-autoritaris) i la de Madrid (autoritaris), que s'enfronten. Guanyen els anti-autoritaris i la federació local de Madrid s'escindirà, que donarà lloc, posteriorment, al PSOE. Els anti-autoritaris també expulsen als sectors cooperativistes i societaris moderats, radicalitzant l'AIT espanyola i posant les bases del futur moviment anarco-sindicalista espanyol que amb el temps donarà lloc a la 
.
El 1881 es dissol la FRE de l'AIT que dura més temps que a altres països d'Europa. La seva dissolució es produeix com a conseqüència d'una nova etapa de llibertats públiques amb l'accés de Sagasta al poder i porta al naixement de la FTRE (Federació de Treballadors de la Regió Espanyola) formada de la resta de la direcció de l'AIT i amb control anarquista.
La FTRE fa una espècie de Congrés a Sevilla en 1881 que presenta una novetat important respecte a altres moviments anarquistes de la resta d'Europa i és el fet de l'augment de pes dels sectors anarquistes camperols, sobretot procedents d'Andalusia. A tot Espanya, s'inicia una campanya contra el congrés, deguda a la divisió que apareix dins l'anarquisme entre els sectors que defensen l'anarco-col·lectivisme i els sectors que defensen l'anarco-comunisme. Aquest ambient hostil i l'aparició d'una organització secreta, la Mano Negra, entre 1884 i 1885, el moviment anarquista quedarà aïllat del conjunt de la societat. Aquest clima d'intolerància vers l'anarquisme i la gran repressió que pateix entre 1885 i 1890, va provocar l'autodissolució de la FTRE.
Al 1890 es produeix una reorganització de l'anarquisme a partir de diferents àmbits locals i dispersos i també per la superació de discussions entre anarco-col·lectivistes i anarco-comunistes, perquè aquests darrers van guanyant posicions a través de la propaganda de R. Mella, i l'arribada a Espanya d'Erico Malatesta al 1891 que donen a l'anarquisme una estructura ideològica elaborada que porta a una tercera corrent anarquista que sorgeix de l'anarco-comunisme, que serà important, i la que aguanta l'anarquisme fins a l'actualitat.
Aquesta tercera via sorgirà a partir de l'educació dels treballadors en Ateneus populars, el seu accés a la cultura, a la crítica social i que combinaran la lluita ideològica i cultural. Aquesta via superarà als anarco-col·lectivistes, s'oposarà a la lluita social i crearà una nova organització d'àmbit estatal. Serà un anarquisme pragmàtic, no dogmàtic, no confessional i conservaven les tradicions de l'anarquisme. Està influenciat per corrents filosòfiques noves i no oficials en aquell moment (Teosofistes, naturistes, positivistes, espiritistes, vegetarianista,...). Aquesta corrent dóna a l'anarquisme una gran projecció de corrent cultural desenvolupant tot una crítica de la societat, dogmes polítics, religiosos, del poder, de l'Estat,... I tot això és el que possibilita atreure a sectors de la classe mitja i reforçar els vincles amb el republicanisme on compartirà espais ideològics comuns.
A partir de la Vaga General de 1890 commemorant l'1 de maig es produeix un rellançament i una renovació dins del moviment obrer espanyol, sobretot a Catalunya, que portarà al triomf, dins de l'anarquisme, de les idees anarco-sindicalistes i del sindicalisme revolucionari sobre el tema de la Vaga General -ha de ser general o sectorial-, i a una renovació generacional dels dirigents anarquistes.
Tota aquesta situació de renovació generacional i ideològica porta, al juny de 1907, a la formació d'una comissió organitzadora del que seria, el mes d'agost, el Pacte de la Solidaritat Obrera. Els uneix que tots són obrers. Per sobre de tot hi ha solidaritat de classe, i això és el que significa SO (Solidaritat Obrera) i posteriorment la .
SO aplegarà treballadors republicans, anarquistes, procedents de la Federació Catalana del PSOE i independents d'ideologia radical i republicana i funcionarà internament a base de coordinadores que representen societats obreres. Es coordinen tota una sèrie d'organitzacions obreres per rams. Serà un moviment unitari que va de 1907 a 1910 aplegant a totes les faccions de l'obrerisme català.
Al 1909 amb l'esclat de la Setmana Tràgica a Barcelona, es trenca SO i es clarifica el moviment sindical. Els sectors republicans radicals, seguidors d'Alejandro Lerroux, i els sectors socialistes són expulsats de SO, la qual queda reduïda a anarquistes i sindicalistes. Aquests dos grups, durant el 1910, es dedicaran a reorganitzar el moviment obrer i el 1911, a Sants, fundaran la .
|
|
|
|
©Eduard Galindo i Jara
Imprimir