|
|
|
|
|
|
|
El moviment anarquista desesperat pels intents frustrats per aconseguir les seves reivindicacions (jornada de 8 hores,..), i convençut que la propaganda pacífica no seria capaç d'arrossegar a les masses cap a la revolució social, va adoptar l'anomenada "Propaganda pel Fet". Aquesta activitat va tenir el seu punt àlgid a les darreries del segle XIX, quan es portaren a terme nombrosos atemptats en represàlia per les condemnes dictades contra obrers anarquistes. Això va portar a l'Estat a exercir una crua repressió contra el moviment obrer. La crisi en que va caure l'obrerisme anarquista en l'etapa terrorista fou superada a principis del segle XX, quan va divulgar-se l'anarco-sindicalisme francès. L'activisme dels grups anarquistes no aconseguia els fruits que esperaven; calia canviar d'aptitud. Tot i que les diferències ideològiques entre sindicalisme i anarquisme eren considerables, a l'anarquisme li calia sostenir i recolzar al sindicalisme, ja que d'altra manera la seva influència i vitalitat es diluïen.
Així naixeria en 1911 la 
, que fou el producte final del nou sindicalisme encetat per Solidaritat Obrera en 1907. S'assenyalà que el sindicalisme tenia que ser un mitjà de lluita amb l'objectiu clar de fer possible un canvi revolucionari. La vaga tenia que ser revolucionària.
En el Congrés de 1911, la , va acordar la vaga general. La , va quedar aïllada i el govern de Canalejas va poder declarar il·legal la nova organització. Aquesta il·legalització de la va produir que aquesta encetes un període fosc. La seva reorganització no s'encetà amb una certa continuïtat, fins el 1915, tot i que a partir de 1914 a Catalunya es va tornar a autoritzar la .
Davant l'esclat de la Primera Guerra Mundial, les posicions anarquistes es van dividir en dues; fou la de refusar la Guerra l'opció que més acceptació tingué a Espanya i la que quedà reflectida en el Congrés del Ferrol del 1915.
La neutralitat espanyola en la Primera Guerra Mundial, va produir un considerable desenvolupament econòmic i l'inici d'un període de prosperitat. Va suposar un enriquiment per alguns sectors industrials i comercials, però els salaris i les condicions laborals no milloraven paral·lelament. Això produiria una reacció en cadena de protestes i agitacions en els mitjans obrers que augmentarà el potencial de les organitzacions sindicals amb el conseqüent plantejament de continues demandes i reivindicacions.
Per primera vegada les dues grans centrals sindicals (UGT i ) establiren un pacte d'aliança contra l'encariment de la vida. En el període 1916 - 1917 s'havien fet les primeres vagues generals i s'ensumava un ambient prerrevolucionari, amb influència de la Revolució Russa, i de la inestabilitat política.
La va celebrar el seu congrés en Sants entre el 28 de juny i l'1 de juliol del 1918, on es va aprovar la formació de Sindicats Únics (intentaven que si en una empresa feien una vaga enquadrar tots els obrers en un ram que tenia que anar tot sencer a la vaga per guanyar-la), substituts dels Sindicats d'Ofici, i exercir l'acció directa. A més a més, s'afirmà el caràcter anarco-sindicalista de la . El Congrés anava a significar l'inici d'un moviment obrer ofensiu dirigit per la . Entre els seus dirigents destacaven Àngel Pestaña i Salvador Seguí.
Es va preparar una campanya de propaganda per tota Espanya de la que sorgiria la veritable organització de la en 1919, quan té més afiliació i força que fins i tot durant la Segona República. Els grups anarquistes decidiren l'ingrés massiu en la . La campanya tingué un gran èxit.
En Catalunya en 1919, l'acomiadament de uns treballadors de les oficines de La Canadenca, es va convertir en una vaga general. Els obrers es declararen en vaga, i la resta d'empreses també foren aturades. Les autoritats van declarar l'estat de guerra. Al final s'arribà a un acord i l'empresa va acceptar les reivindicacions dels obrers, que tornaren al treball. El conflicte va finalitzar amb un cert triomf obrer, per primera vegada s'aconseguí la jornada de vuit hores i es va demostrar la força de la .
Però tots els detinguts no foren alliberats i es va tornar a la vaga. La dimissió del govern de Romanones va portar al nomenament d'un nou govern, el qual va mantenir l'estat de guerra i va encetar una primera repressió generalitzada contra la . Els principals dirigents obrers acceptaren la constitució, l'octubre del 1919, d'una Comissió Mixta per la resolució dels conflictes laborals. Tot i això, la patronal va decretar el lock-out. En aquesta situació, es va celebrar el Segon Congrés de la , on es donava un termini de tres mesos a la UGT pel seu ingrés dins de la . Els Sindicats Únics van ser acceptats. S'afirmava que la finalitat de la era la realització de un comunisme llibertari i la condemna a qualsevol organisme mixt de negociació amb la patronal. Es va decidir l'adhesió provisional a la Tercera Internacional, però finalment la va refusar la possibilitat al considerar que la revolució soviètica tenia un caràcter estatalista i autoritari. Això va produir l'escissió de grups pro-marxistes. A aquesta situació cal afegir la generalització dels atemptats socials contra la patronal. Aquesta va respondre impulsant la creació d'una banda de pistolers que assassinaven a destacats dirigents obrers. Junt a la repressió governamental, l'escala de terrorisme fou imposant-se en el període 1920 - 1921.
Davant la creixent força de la un sector de la patronal va afavorir la creació d'un sindicalisme alternatiu. La seva finalitat era dividir i afeblir el moviment obrer i actuar com sindicat groc. Així, va néixer el 1919 el Sindicat Lliure. Defenia el corporativisme i actuava com a grup d'acció contra la . El seu màxim dirigent fou Ramón Sales. Els pistolers a sou de la patronal, dels anomenats Sindicats Lliures, actuant a l'empara de les autoritats, desencadenaren una lluita a trets pels carrers de Barcelona.
Amb l'arribada de Martínez Anido al govern civil de Barcelona, la va quedar decapitada. Els seus principals dirigents foren engarjolats i deportats fins 1922. La va patir una repressió molt cruenta, més que amb Primo de Rivera quan estava molt afeblida.
L'arribada de la Dictadura de Primo de Rivera no va significar una declaració explícita de il·legalitat per la . La política repressiva no fou tant de clausura dels sindicats com la de fer impossible la vida als mateixos. La pressió policial va conduir a la decisió de portar la a la clandestinitat.
Així doncs, al final del període 1917 - 1923 es manifesta en les fileres anarquistes una certa reducció de força numèrica i esperit combatiu. La aconsegueix la major afiliació, superior a la de la Segona República, i fou la principal força anarquista del món.
|
|
|
|
©Eduard Galindo i Jara
Imprimir