|
|
|
|
|
|
|
Durant la Dictadura de Primo de Rivera (13 setembre 1923-gener 1930) el sub-secretari de governació, Martínez Anido, i el director general d'ordre públic, Arlegui, portaren a terme una política repressiva davant les organitzacions obreres que no significava una declaració explícita d'il·legalitat per la 
.
Aquesta política repressiva no tenia com a principal objectiu la clausura de sindicats sinó que pretenia fer impossible la vida d'aquests per mitjà del control governatiu dels llibres de comptes, autorització als governadors civils per detenir als delegats recaptadors de cotitzacions sota l'acusació d'estafa,...
La pressió policial va tenir una especial intensitat a Barcelona i la federació local, a instàncies dels anarquistes, va decidir passar a la clandestinitat (3 octubre) y suspendre la publicació de Solidaridad Obrera (5 octubre). Això obria un llarg període d'agudes polèmiques internes en la , i en especial en la regional catalana.
L'oposició a aquesta decisió del Sindicat de Metal·lúrgia i dels sindicats de Serveis Públics, del Transport,... va produir l'escissió de la federació barcelonina. El ple regional de Mataró (8 desembre 1923) impulsat per les organitzacions comarcals va intentar aïllar la crisi de Barcelona mitjançant el nomenament d'un comitè regional amb seu a Mataró i fent reaparèixer Solidaridad Obrera.
La crisi va agravar-se amb la col·laboració d'anarquistes i sindicalistes al diari Lucha Obrera (Barcelona, desembre 1923-gener 1924 = diari impulsat pel comunista Joaquim Maurín). Una nova assemblea regional a Granollers va detenir aquest intent comunista reforçant la redacció de Solidaridad Obrera. El 28 de maig de 1924 Solidaridad Obrera fou suspesa definitivament (i no va poder reaparèixer fins 1930), el govern va clausurar els sindicats i va detenir els militants més destacats de la .
En aquest moment va obrir-se el període d'il·legalitat generalitzada de la en tota Espanya. Tot i això, la no va deixar d'actuar i de conspirar. Les federacions regionals van continuar enviant delegats a les conferències clandestines, a les que assistien els membres del Comitè Nacional. Aquests plens col·laboraren amb els partits polítics durant la Dictadura, possibilitant el seu enderrocament final.
A partir de maig de 1924, la no podia mantenir un funcionament regular en tot l'estat. Només en Girona i Galícia es mantingué amb una mínima continuïtat l'organització i per mitjà de la seva premsa foren els punts de referència de l'activitat de la a l'interior.
Tot aquest clima de repressió que es vivia a l'interior va produir una gran emigració de militants, que actuà de nucli d'unió i donà un gran impuls a l'anarquisme, cap a França i Argentina. Des de França, impulsada pel "Grup dels Trenta" (amb Buenaventura Durruti, Ascaso,...), i en especial pel Comitè de Relacions Anarquistes, va produir-se al novembre de 1924 l'intent fracassat de Vera del Bidasoa, que només va tenir una petita repercussió a Barcelona (intent frustrat d'assalt a la caserna de les Drassanes).
Després, la constitució d'una Federación de Grupos Anarquistas de Lengua Española en França (juny de 1925) que inicialment intentà una aliança amb els sectors catalanistes que preparaven el fracassat intent de Prats de Molló (novembre 1926). D'aquesta federació va sorgir, posteriorment, la iniciativa de constitució de la Federació Anarquista Ibèrica.
La FAI (Federació Anarquista Ibèrica), fou constituïda a un congrés clandestí a València (juliol de 1927) agrupant inicialment a la Federación de Grupos Anarquistas de España i la Unión Anarquista Portuguesa. Era un intent d'organitzar la defensa de la tradició antipolítica i de la mística revolucionària heretades de Bakunin. Es va proposar assegurar el contingut àcrata de la per mitjà de la creació de comitès amb participació mixta de membres de la FAI i de la , especialment en els Comitès Pro Presos i en els Comitès de Defensa Confederal. Però, no va poder enquadrar tot el moviment anarquista ibèric.
La instauració dels Comitès Paritaris pel règim (novembre 1926) va suposar una greu divisió interna entre els sindicalistes que volien reorganitzar la , la qual al llarg del període 1927-1929 tingué una doble estructura: un Comitè Nacional resident a Mataró, dominat pels sindicalistes, i un Comitè Nacional Revolucionari, dominat pels grups anarquistes, que va intentar la participació en diversos complots contra la dictadura. Això suposava la debilitació del Comitè Nacional de la i la seva desorganització.
En gener de 1930, després de dimitir Primo de Rivera, Alfons XIII va nomenar president al general Dámaso Berenguer. Amb la caiguda de Primo de Rivera el sector sindicalista va dominar inicialment la situació. En febrer de 1930 dominaren un nou Comitè Nacional que fou legalitzat i va dirigir el procés de reorganització en tot el país. Reorganització confederal que estigué acompanyada de la participació en els diversos complots revolucionaris en que participaren els anarquistes amb els militars revolucionaris (insurrecció de Jaca) i els sindicalistes amb els republicans (recolzament matisat al Pacte de Sant Sebastià d'agost de 1930).
Durant els primers mesos de la Segona República la tingué un creixement espectacular, conservant el tradicional domini sindical a Catalunya, País Valencià, Andalusia Oriental i Aragó. Però la lluita de tendències va agravar-se: els sindicalistes volien aprofitar el nou règim per augmentar el grau d'estructuració organitzativa de la i tingueren bones relacions amb la Generalitat a Catalunya; la FAI, els grups d'acció anarquista i els anarquistes més puristes denunciaren el nou règim i llançaren una ofensiva molt violenta contra els dirigents sindicalistes de la .
De l'11 al 16 de juny del 1931 es produeix una reunió a Madrid d'un congrés extraordinari de la . Era el primer congrés general des del 1919 i es va portar a ternme al teatre de La Comèdia. En ell es van manifestar les tendències i actituds que caracteritzarien l'anarquisme espanyol durant la Segona República. Van tractar-se dos grans temes: el col·laboracionisme amb els polítics i les federacions nacionals d'indústria.
En el tema del col·laboracionisme, hi havia dues opcions bàsiques:
Portar la (el poble) a l'enfrontament directe amb les institucions republicanes,
Aprofitar el règim de llibertats democràtiques burgeses per realitzar una "obra constructiva".
En això últim estigueren inicialment d'acord els dirigents sindicalistes (futurs trentistes) i molts membres de la FAI. Tot i l'ús tàctic del tema per tal d'imposar-se dins la , el veritable problema que es trobaren ambdues tendències fou la dificultat per tal de resoldre les necessitats econòmiques i socials que el nou règim republicà va treure a la llum. Al final els plantejaments revolucionistes i puristes s'imposaren en la direcció de la però no aconseguiren portar a tota l'organització a fer la revolució.
Després del congrés de juny, els sindicalistes es veieren obligats a mantenir-se a la defensiva. El 30 agost 1931 sortí publicat a L'Opinió El Manifest dels Trenta que era una crida a la reflexió dirigida a la militància confederal, ja que els seus signants estaven disconformes amb la intolerància cada vegada més gran dels medis confederals.
El manifest també era un intent desesperat de la tendència moderada d'aturar el procés de radicalització que vivia aleshores la . Però els anarquistes de la FAI, afavorits per l'extens moviment reivindicatiu i indirectament per la política del socialista Largo Caballero des del ministeri de Treball, aconseguiren aguditzar l'enfrontament de la amb la República (Vaga de la Telefònica: 6 juliol 1931) i impulsar uns primers moviments insurreccionals (En gener de 1932 a l'Alt Llobregat es va proclamar el Comunisme Llibertari i els revolucionaris controlaren durant una setmana els pobles propers a la conca del riu.
Un cop restablert el control republicà un centenar d'anarquistes foren deportats. Això suposà un atac generalitzat contra els trentistes i en especial contra Àngel Pestaña i Emilio Mira). Àngel Pestaña va dimitir al març de 1932 i va ser ratificada al Ple de la Regional catalana d'abril de 1932 a Sabadell. En aquest ple Àngel Pestaña i Mira foren substituïts per faistes. Els trentistes constituïren una Federació Sindicalista Llibertària i després de l'expulsió dels sindicats de Sabadell (decisió pressa en setembre de 1932 pel comitè regional i ratificada pel ple regional al març 1933), es van escindir constituint els Sindicats d'Oposició (juny 1933) i en 1934 Àngel Pestaña fundà el Partit Sindicalista.
En 1933, la encetà un cicle insurreccional, especialment impulsat pels anarco-bolchevics ( al gener del 1933 hi han diverses insurreccions fracassades a Cerdanyola-Ripollet, País Valencià i Casas Viejas,...).
El fracàs de les tàctiques insurreccionals, que esgotaren en gran mesura les forces de la , afavoriren que en 1934 tinguessin un important efecte l'actitud de la regional asturiana favorable a la unió amb la UGT dins de les Aliances Obreres.
En el moviment revolucionari d'octubre de 1934, impulsat pels socialistes, la no va participar a Astúries. A Catalunya, al no participar afavorí el fracàs de l'intent d'ERC en el poder de la Generalitat. Però, davant la generalitzada repressió de la insurrecció a Astúries, les posicions "aliancistes" també arribaren als medis confederals de Catalunya. Per això, en les eleccions de febrer de 1936 els dirigents cenetistes afavoriren el vot per al Front Popular.
Al maig del 1936 es va celebrar un congrés de la a Saragossa (on participaren representants dels Sindicats d'Oposició que per mitjà de Joan López i la seva regional valenciana acceptaren el seu reingrés a la ).
En aquest congrés triomfaren les posicions de la FAI en temes com el del reingrés dels Sindicats d'Oposició, que es produí sense condicions, o en l'afirmació d'una voluntat d'enteniment amb la UGT que exigia a aquesta la renúncia a la col·laboració política o parlamentària. Finalment, en el congrés fou aprovat el Comunisme Llibertari que pretenia ésser un programa revolucionari.
La i els anarquistes tingueren un paper destacat en la lluita contra l'aixecament militar de 19 juliol de 1936, especialment a Catalunya i al País Valencià. En canvi, altres zones (gran part d'Aragó, Andalusia,...) caigueren ràpidament en mans de la sublevació militar. Després, la intervenció en la majoria dels organismes sorgits en la zona republicana portà als dirigents cenetistes i faistes a acceptar la col·laboració política i la necessitat de la reconstrucció de las institucions republicanes.
En Catalunya l'home fort de la FAI en aquestes dates, D. A. de Santillán, fou el creador del Comitè de Milícies Antifascistes, en el que participaren totes les forces polítiques i socials no compromeses amb la sublevació. Amb el seu poder, el nou comitè va substituir les institucions republicanes que encara eren mantingudes formalment. Pels anarquistes catalans ells eren els directors del procés revolucionari obert amb la guerra civil. Però, els anarco-sindicalistes al poc temps tingueren que acceptar la dissolució del comitè i l'entrada al govern de la Generalitat (27 setembre 1936). Per això la s'incorporà al govern republicà presidit per Largo Caballero (4 novembre 1936).
Els "Fets de Maig" de 1937 en Barcelona, on la major part de la base confederal sostingué les posicions revolucionaristes del POUM i d'alguns grups anarquistes radicals i que lluità als carrers contra els comunistes catalans i les forces republicanes de dretes de la Generalitat, foren de fet una desordenada rebel·lia contra la progressiva pèrdua de protagonisme en la zona republicana de la CNT-FAI. Les repercussions dels "Fets de Maig" foren greus per l'anarquisme i l'anarco-sindicalisme. Els dirigents no pogueren evitar la caiguda del govern Largo Caballero i en juny la marginació del govern de la Generalitat. Amb això, la va passar a un segon pla en la zona republicana. A partir d'aleshores, comença un llarg procés de revisió interna de la FAI i de la .
La CNT obsessionada per la marginació política que patia, va ingressar en el Comitè del Front Popular (març 1938) i es va afegir al programa de govern de Negrín per aconseguir una cartera ministerial. Però, la conquesta de Catalunya per l'exèrcit franquista va produir indirectament la rebel·lió dels llibertaris de la zona centre contra el govern Negrín i el seu suport al Consell Nacional de Defensa de Casado que volia sense èxit negociar la rendició final. Amb la fi de la guerra els anarquistes anaren a l'exili.
|
|
|
|
© Eduard Galindo i Jara
Imprimir