Presentacio | Marc teoric | Contexte urba | Comparacio esp i fr | Historia galeries | Definicio galeria| Jerarquitzacio galeries | Treball de camp | Geografia sociocultural | Geografia sectors culturals | Geografia artistica | Geografia galeries | Marxants i espai | Conclusions | Bibliografia | Taules i grafics | Retorna a index

CONCLUSIONS

5. Conclusions

El lligam d’un marxant amb l’espai urbà és una relació intensa i en doble direcció. Amb el nostre estudi hem mostrat com el mercat de l’art ajuda a comprendre la configuració cultural i simbòlica de la ciutat. I om l’estudi de l’espai urbà fa possible l’aprofundiment en l’anàlisi del mercat i de la professió de marxant d’art.

D’entrada, hem observat que els grans corrents de la sociologia de l’art utilitzen l’espai urbà per millor explicar el món artístic: la sociologia estructuralista hi veu a l’espai una de les expressions del condicionament social del món artístic i alhora l’articulació del món artístic en camp autònom i la seva divisió en sub-camps oposats. I la sociologia interaccionista observa en la configuració espacial del mercat un dels símptomes dels diferents sub-segments del mercat de l’art i de les característiques de la professió del marxant d’art. Finalment, hem tingut en compte els darreres estudis sobre l’importància dels sectors culturals per a les ciutats i de les possibilitats de regeneració i promoció que ofereix per aquestes la cultura i l’art.

Hem examinat l’historia de la configuració urbana del galerisme: les galeries han passat d’un sistema multipolar centralitzat a un sistema bipolar qui demostra una oposició. És el procés d’autonomització cultural, que Bourdieu ha mostrat, i que anomenem ordre modern. Hem observat els moviments galerístic a la nova capital de l’art, Nova York, el sorgiment del SoHo i el canvi a Chelsea. Aquests nous moviments enceten un nou paradigma en el món de l’art, un canvi en la figura del marxant i de la seva carrera professional. Hem anomenat postmodern aquest fenomen ja que debilita l’ordre modern i les seves oposicions socials i estètiques constituents. Un afebliment de les oposicions i l’ordre estètic que es pot veure també en el que concerneix a l’espai urbà. Podem veure aquest canvi en els comportaments espacials dels marxants i que té una traducció en la configuració urbana del mercat de l’art. Amb la postmodernitat hi ha una més gran inestabilitat pel que fa a les jerarquies artístiques i les zones artístiques. Hi ha un lligam més feble als estils artístics i als espais (p.e. el marxant Leo Castelli: canvia d’estil que defensa i de la localització de la seva galeria amb la mateixa facilitat per tal d’estar sempre al capdamunt de l’onada, el que el converteix en el paradigma del nou marxant). Hi ha un abandonament de la recerca de la innovació permanent, i una recuperació de l’història en la creació artística. I al mateix temps les galeries no cerquen ja els espais burgesos, nous o reformats i sense història (els barris hausmanians o l’Eixample en són un exemple) com en els temps fundacionals de la modernitat. Per contra, les galeries s’instal·len en barris antigament populars i carregats d’història.

Scott Lash (2.000) observa que duran segles les grans ciutats com Paris, Londres i Berlín, s’han estat movent cap a l’Oest, creant barris burgesos, allunyant-se de l’Est proletari i industrial. En canvi, ara la tendència és l’invers: la ciutat s’ha girat cap a l’Est. Si la tradició estava a l’Est i la innovació a l’Oest durant la modernitat, ara en el fenomen postmodern, deixa la tradició a l’Oest i la innovació a l’Est. Encara que aquest esquema no sigui directament aplicable a Barcelona (Est i Oest no són tant rellevats com el Nord i el Sud –o la Zona alta i els Baixos fons-), si que podem veure que durant la modernitat la innovació està en el Nord i la tradició al Sud. I en canvi amb l’arribada dels fenòmens postmoderns, la tradició està al Nord i la innovació al Sud. Per altra banda, també es remarcable la observació que fa Scott Lash (opus cit.) pel que fa al canvi de paradigma postmodern pel que fa a l’estatut espacial de l’obra d’art. L’època moderna era la de l’acumulació de l’obra. I en cavi hi ha una tendència postmoderna a la circulació dels productes culturals. Tendència que es pot observar en la circulació espacial de les galeries d’art.

Aquesta vegada, la tendència natural de les perifèries a l’imitació del centre artístic s’ajunta a l’internacionalització del mercat de l’art i la globalització cultural en curs. El fenomen dels barris artístics es difondrà per tot occident. I d’entrada a Paris. No obstant, el fenomen del Marais primer, i després del barri de la Bastille no és pas una simple importació del model del SoHo. A l’antiga capital de l’art, Paris, l’aparició d’un barri artístic es degut a l’acció de l’administració cultural. I això respon a una tendència a tot Europa (de la qual França és la pionera i la més compromesa) de que l’Estat tingui un rol molt actiu i potent dintre el món artístic. Aquesta nova configuració del món artístic pot ser observada en l’importancia que tindrà des d’alhesores en endavant per les galeries la localització de les institucions artístiques. Tot això portarà a Paris a una situació de pluralitat i multipolariat no jeràrquica en el mercat artístic i la seva configuració espacial. Situació que retrobarem a Barcelona, amb algunes diferències que resumirem tot seguit.

En efecte, a Barcelona trobem reflexades en el món galerístic i les seves localitzacions les diverses etapes artístiques des de mitjans del segle XIX fins l’actualitat, i les diverses configuracions urbanes que van aparellades a cada etapa del món artístic i que han estat importades i adoptades al context urbà barceloní. Com hem vist, l’història de les galeries de la ciutat té les seves singularitats, a causa d’una història social i política i d’un desenvolupament urbà concret que condiciona el món artístic. Barcelona és una vila pionera i perifèrica en el món de l’art i, aquests dos fets donen a Barcelona una llarga, rica i complexa història al galerisme local. Aquesta història encara és present en creació i evolució de certes galeries que han marcat l’espai urbà. Per exemple, el Barri Gòtic a estat marcat per l’art de finals del segle XIX i l’Eixample per l’art modern, arribat al nou barri ja a principis del segle XX però que no es consolidarà fins als anys seixanta, amb el sorgiment del nucli de Consell de Cent. Hem dit però també que la història del galerisme barceloní no s’atura en aquestes dues etapes sinó que continua. I que les innovacions artístiques postmodernes i globals arriben a Barcelona, concretament als barris del Born i el Raval. Hem parlat ja, de la riquesa del món artístic i de les limitacions al dinamisme que venen explicades en part per la situació del mercat artístic a Espanya i pel lloc que ocupa Barcelona en aquest mercat.

Hem descrit el mercat artístic espanyol, els seus centres i sub-centres, i la posició canviant de Barcelona dins el mercat "nacional", que passa de ser el centre històric a una segona plaça incòmoda i que posa al món artístic en una crisis d’identitat. Hem fet referència a l’èxit de Madrid i les seves causes i l’ impasse de Barcelona. I, en relació a les galeries d’art franceses, hem observat que el problema del mercat a l’Estat espanyol, no és pas l’insuficient nombre de establiments d’art sinó la seva joventut i la seva feble capacitat econòmica que impedeix jugar un rol important més enllà de les fronteres en el mercat internacional de l’art.

En la segona part de l’estudi hem explicat la metodologia i el treball de terreny realitzat. És de destacar les dificultats per tal de definir els límits de la població a causa de l’alt grau d’heterogeneïtat que hi ha en el sector i la seva gran jerarquització, amb una gran base de galeries poc importants, una petita franja de galeries mitjanament importants al mercat local, i una molt petit grup de galeries importats capaces de operar al mercat internacional ni que sigui com a importadores de les darreres innovacions. També hem descrit el sector de les arts plàstiques per tal de donar fonament a un punt de vista ponderat sobre el món galerístic. En definitiva, aquesta part ha servit per posar les bases a un anàlisis correcte de la professió de marxant i la seva relació amb les zones de la ciutat.

En tercer lloc, hem analitzat els condicionats socials i el continguts simbòlics de l’espai a Barcelona. D’entrada, podem dir que contra el que diu el sentit comú les galeries no es situen només en els espais burgesos sinó que avui en dia estan també situades allà on la renda és més baixa, Ciutat Vella. No hi ha, per tant, una determinisme social en la localització de les galeries. I no obstant, cal remarcar que no s’instal·len en els barris obrers i perifèrics. És a dir, que els condicionats del llocs serien més simbòlics que socials en un sentit estricte, ja que si bé Ciutat Vella és el més pobre, és un dels més rics a nivell simbòlic. I en canvi els barris obreres són més rics en renda però més pobres en el segon nivell. Ara bé, el fenomen de recuperació cultural de la Ciutat Vella no es pot entendre sense el fenomen social de la aparició d’una nova capa mitjana "culturalitzada" que s’està instal·lant en aquesta zona de la ciutat.

També hem analitzat la configuració espacial d’altres sectors culturals per tal de veure les diferencies i les semblances, i si hi ha correlacions, espais comuns i en quins segments dels sectors es dona. En aquest sentit hem mostrat la correlació entre les zones de rica oferta cultural en altres sectors (cinema i teatre) i la localització de l’oferta artística i la instal·lació dels marxants. Hem d’assenyalar sobretot la forta relació entre les zones de cinema i teatre "jove i culte" i les zones de galeries "joves i d’art emergent". Finalment, en aquesta part també hem descrit la situació dels artistes barcelonins i hem mostrat que no hi ha una relació automàtica entre barri d’artistes i barri de galeries. Ara bé, la presència d’artistes en una zona crea un ambient simbòlic, una reputació i una xarxa de recelosament que pot ser aprofitada pels galeristes, sobretot pels marxants joves que necessiten trobar recursos per sobreviure en una professió als inicis amb molts riscos.

A la darrera part de la recerca hem descobert un fet paradoxal, que els galeries són molt concentrades en certs carrers singulars de la ciutat i alhora disperses per tota la geografia urbana. I, relacionant els indicadors jeràrquics que hem construït amb la posició geogràfica, hem descobert també que hi ha una forta relació entre que una galeria estigui aïllada i que sigui poc important. I al contrari, entre estar al centre galerístic i estar al grup d’élite del galerisme. Hem també constat la relació no automàtica però si remarcable entre les sub-zones i el tipus d’art que s’exposa: zona alta i art figuratiu contemporani, Eixample dret i art figuratiu tradicional, Eixample central i art modern, Barri Gòtic i art figuratiu històric, i sub-centres emergents i art contemporani. Fet que dota d’un contingut simbòlic i estètic cada zona de la ciutat. Finalment, hem descrit l’existència d’una jerarquia de zones: un centre absolut (Consell de Cent), i altres centres secundaris entre els quals hi pot haver-hi una competència simbòlica i econòmica per la primacia.

En el capítol final, hem començat per fer determinar els termes exactes de la relació entre els marxants i l’espai urbà i analitzar les causes d’aquesta relació. Per començar hem assenyalat l’importancia que els marxants donen al fet d’estar a una zona de galeries. I les virtuts que té estar al centre dominant del galerisme d’una ciutat. Hem trobat explicacions econòmiques del fenomen de la concentració(la dispersió de la demanda i la focalització d’aquesta en un punt) i de l’interès que té pels galeristes la concentració (control de la demanda i monopolització de l’oferta). Però segons el nostre punt de vista, aquesta hipòtesis respon només a un cantó de la realitat (la existència d’un centre dominant) però no a l’altra costat d’aquesta realitat (l’existència de sub-centres en competència). En conseqüència, hem cercat explicacions de que els marxants no siguin tots concentrats en un punt i de les condicions que fan possibles l’existència d’aquests centres malgrat els condicionants econòmics i professionals que hem esmentat.

La multipolaritat geogràfica s’explica també per qüestions materials, de manca d’espai disponible al centre, pels seus lloguers massa alts per les galeries que comencen. Però a nivell discursiu es justifica l’elecció dels sub-centres per raons biogràfiques (lligams sentimentals amb els espais, afinitats de gust i estil de vida), o d’ordre ideològic o estètic (de compromís amb l’art emergent i contemporani). Però sota aquests arguments aparentment irracionals des del punt de vista econòmic (arguments que són presentats com tals, com anti o a-empresarials pels marxants mateixos) hi ha una recerca d’ "ecosistemes" adaptats a un projecte de galeria necessàriament diferent d’aquell de les galeries del centre dominant. Les galeries joves no es poden refiar de les compres dels grans col·leccionistes, ja que aquests, a més, no solen anar o rebutgen pels barris emergents. No obstant, per sobreviure, un barri emergent permet al jove marxant que no es pot instal·lar al centre, desenvolupar un projecte de galeria que busca minimitzar els costos abans que maximitzar els beneficis. O sigui, pot tenir lloguers baixos, pot exposar artistes de cotització baixa i vendre "barat" per tal de captar un nou públic, etc. Davant la dificultat de més o menys gran de atraure els col·leccionistes de Consell de Cent, pot intentar buscar clients entre les noves capes mitjanes que moltes vegades passen han convertit aquestes zones en el seu lloc d’oci i compra o que fins i tot s’instal·len a viure en aquests barris. També poden recolzar-se amb la solidaritat amb els artistes del barri. I, per últim, poden intentar aprofitar la proximitat de les institucions culturals i artístiques, del patrimoni històric que atreu turistes per tal de tenir altres tipus de clients.

Hem també analitzat els assajos de creació de barris artístics com per exemple el Born i el seu significat pel món galerístic. I també hem vist com l’irrupció d’una gran institució artística ha canviat el panorama galerístic barceloní amb la creació d’un nou barri artístic. Però dins l’ impasse d’aquest barri hem pogut constatar la dificultat a variar la jerarquia actual de zones de galeries (la dominació des de fa quaranta anys de Consell de Cent) i les forces conservadores dintre el món galerístic barceloní. A diferencia d’altres centres artístics (Nova York, Paris, i més recentment, Londres) les galeries dominants de Barcelona no estan pas interessades (o no s’han vist obligades pel context) a canviar de barri. I com hem demostrat aquesta estabilitat està relacionada amb la estabilitat de la jerarquia artístiques (Tapies per exemple segueix essent el artista dominant), i el conservadorisme social de la ciutat, el que mostra la pervivència dels esquemes moderns tardans, que es tradueixen en la geografia social, simbòlica i de la sectors artístics de la ciutat. Encara que aquests esquemes estan en crisis i en competència constant amb les tendències postmodernes com mostren els casos del Born i el Raval.

A propòsit del Raval, hem observat els canvis i la direcció que prenen els trasllats de localització dels marxants, símptoma clar de la estructura de carrera dels joves marxants. Aquest fet, és la autèntica clau de volta de la relació entre l’espai i el marxant, i les conseqüències que té sobre els canvis urbans i la creació dels barris artístics. A Barcelona és encara vigent la estructura de carrera "moderna": els joves marxants promouen la seva carrera canviant cap a les zones dominants del mercat. I amb això reforcen la jerarquia del galerisme local (i els estils artístics que hi van implícits). I, excepte una minoria, no han adoptat el comportament "postmodern" segons el qual, l’important és l’anticipació, el risc d’apostar per les zones (i l’art) emergent, que seran les que substituiran l’antiga zona dominant.

Avui en dia, el panorama artístic barceloní revela una ciutat jerarquitzada a nivell simbòlic, fragmentada encara en els esquemes modernes: zona alta, baixos fons, classe alta, classe baixa, art consagrat, art bohemi, etc. A la vegada però existeixen símptomes de canvi vers les tendències més avantguardistes, que venen animats pel prestigi de Barcelona a nivell internacional (com mostren la presència d’artistes estrangers als barris emergents, el turisme cultural en creixement, etc) i que podrien posar-la dins el mapa global de les ciutats artístiques. Els barris emergents serien, en aquest cas, els nodes que connectarien amb aquesta xarxa mundial.