Presentacio | Marc teoric | Contexte urba | Comparacio esp i fr | Historia galeries | Definicio galeria| Jerarquitzacio galeries | Treball de camp | Geografia sociocultural | Geografia sectors culturals | Geografia artistica | Geografia galeries | Marxants i espai | Conclusions | Bibliografia | Taules i grafics | Retorna a index |
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
|
4.2 Territori urbà, zones de galeries i estratègies professionals 4.2.1 Introducció L’espai, com la resta de coses de la vida, no són igual de problemàtiques per a tothom. Un galerista que hereta una galeria, una clientela, un prestigi no reflexiona gaire sobre el tema de la localització que un jove galerista al que, a l’hora de crear i tirar endavant se li plantegen una sèrie d’interrogants i alternatives: entre elles la localització. D’entrada, perquè ha de ser coherent amb les seves pretensions i els altres aspectes del seu projecte (com bé saben els especialistes de gestió empresarial i marketing). I en segon lloc, perquè si s’equivoca de zona li pot costar car. Un nou marxant no pot situar-se d’entrada en la zona central (si no és que no té un capital considerable per invertir, el que no sol ser el més usual). Ha d’escollir una zona més barata. Però quina? Ha de ser un tipus de zona especial que combini lloguers barats i que alhora no sigui massa marginal. Hi ha molts marxants que han malviscut una llarga temporada fins que han pogut traslladar-se o al cap d’un any d’obrir les portes han abandonat la professió o han passat al mercat secundari i fan de "courtiers". Tampoc serà igual de problemàtic el fet de la ubicació per un galerista dominant i que les coses li van bé que per un galerista que està en crisi o se sent perifèric. I encara menys per un marxant que vol promocionar-se. Essent això cert, cal afegir-hi que la majoria de galeristes (els dominants més els menys importants) consideren els diversos espais on hi ha galeries i avaluen les diferents característiques. Això és símptoma de que comparteixen un mateix espai professional però que alhora hi ha graus de separació que són alhora físiques, professionals i simbòliques. 4.2.2 Proximitat entre galeries Ara bé, al instal·lar-se tots els marxants (menys els que com deia han rebut un espai en herència) s’han plantejat a l’hora d’instal·lar-se la proximitat o llunyania d’altres galeries. Fins i tot les que estan actualment aïllades. Veiem sinó el què afirma una marxant d’art tradicional de l’Eixample: "No, aquí sí que ha habido galerías, no estoy de acuerdo. Las galerías de Consell de Cent estan més concentradas pero la mayoría son modernas. Son de pintura moderna. Entonces el que quiera comprar pintura clásica o figurativa tiene que venir hacia aquí. (...) Antes había todo un recorrido de galerías, la Augusta Llorens, Jaime,...Eran muy antiguas, hace cinco o dos o tres años que cerraron. (...) Esta era la zona, el recorrido de las galerías más figurativas. Entrevista número 5 / Eixample dret És a dir, l’estat actual ens pot enganyar i la localització pot arrossegar certa inèrcia del passat. També es pot veure en la importància donada a què s’estableixi un recorregut de galeries que, com comenta una marxant, permeti "fer el carrer" en el bon sentit de la paraula. I que l’emplaçament i l’art que s’exposa correspongui amb el de les altres galeries de la zona (el client sap que una zona, Passeig de Gràcia és per l’art figuratiu i Consell de Cent per l’art modern, en paraules d’aquesta galerista). L’entrada a una zona amb altres galeries, en contra del sentit comú, no és considerat com a perniciós. No es considera una competència sinó com una competició positiva pel desenvolupament del comerç artístic: aquest és un tòpic en el que insisteixen molts marxants. "Era ideal estar a un puesto on estava un dels nuclis de galeries de Barcelona." Entrevista 1 / Consell de Cent A vegades fins i tot l’entrada al carrer es pot veure com una entrada a la comunitat de marxant, quasi com un ritus de pas. "Ara fa 15 anys que estic aquí, sempre he tingut moments més dolços i més difícils. El moment més dolç va ser quan vaig entrar aquí. Era un moment fantàstic. Es trobaven en plena activitat les galeries com Gaspar, Metras, Dau al Set i Joan Prats." Entrevista 10 / Consell de Cent I com dèiem l’entrada no només beneficiaria a qui entra sinó també a les galeries que hi són ja: "Jo crec que ens va anar molt bé a tots que entrés. Per part seva perquè es revitalitzava el carrer, i per part meva fa molta il·lusió entrar al carrer on hi ha autèntiques persones consagrades dins el món de l’art (...)." Entrevista 10 / Consell de Cent Ara bé, el fet d’estar a una zona no és una qüestió que depengui només de la voluntat del marxant. Hi ha barreres, barreres materials que poden ser insalvables i on actua la sort, ... o la mala fortuna dels altres. "També jo dic sempre que les crisis són un gran moment pels negocis. Si no hi hagués una crisi no haguéssim pogut comprar aquesta galeria. Aquests [es refereix a la galeria anterior] no haguessin petat, entens?" Entrevista 0 / Consell de Cent La limitació de locals a les zones a on es concentren les galeries explica els freqüents casos de "reutilització" de locals així que aquests queden buits. En aquest sentit, es pot parlar d’una pressió immobiliària, quasi d’una "llista d’espera". "Comences a mirar local, però tampoc amb masses ànsies fins que va coincidir que vam trobar aquest local que està bé. I la situació és molt bona per una galeria. És un carrer ple de galeries i estem just al mig, és un local. I llavors vam haver de córrer per comprar-lo perquè hi havia molta gent buscant locals en aquest carrer." Entrevista 4 / Consell de Cent
I el fet que vagin buscats indica que els lloguers també van alts, cosa que és la segona barrera d’entrada als carrers de galeries. "(...) tot és molt relatiu, la zona del Born en aquests moments no pinta molt a la ciutat, la zona del MACBA tampoc, la majoria de galeries desitjarien anar a Consell de Cent i no ho poden fer perquè el metre quadrat està caríssim." Entrevista 0 / Consell de Cent El nombre de locals a una zona limitaria la població de les galeries i el preu dels lloguers dificultaria l’accés a la zona (o la competició pels mateixos amb altres tipus de comerços). Aquest fet ajuda als marxants a establir una barrera d’entrada a la professió dintre una professió que precisament no en té (a diferencia d’altres professions no es necessita ni uns estudis concrets ni un permis corporatiu). I a crear el que segons Raymonde Moulin (81) seria una de les principals funcions dels marxants: limitar el nombre d’obres al mercat i alhesores crear un oligopoli a fi de poder efectuar la valorització sobre un producte, l’art, en potència abundant i il.limitat. No obstant, si bé és veritat que hi ha moltes galeries que estan interessades al centre galerístic, Consell de Cent, i de fet (com veurem més endavant) moltes ho fan, això no totes vulguin fer-ho. Aquestes paraules d’un marxant que hem citat potser és la declaració imbuïda per un sociocentrisme del qui ha aconseguit "entrar" i vol valoritzar aquesta conquesta. 3.8.3 Estar en contacte L’agrupació de galeries pot ser beneficiosa per la suma de prestigi que s’efectua. Però no sempre el contacte simbòlic és beneficiós quan el prestigi és massa desigual. "És que aquesta era una zona tradicional de l’antiquariat. Ara sí, és veritat, hi ha altres galeries o antiquaris pel carrer...però amb un nivell bastant baix. A nosaltres ja ens agradaria que hi hagués més galeries, millors...però ara aquesta zona ha caigut una mica." Entrevista 7 / Barri Gòtic A vegades el veïnatge amb altre galeries pot ser vist com una amenaça al propi prestigi. A una altra galeria del Barri Gòtic aquesta percepció pot anar fins a la negació de l’estatut professional als altres comerços d’art propers. Ja que se’ls veu com uns free riders del propi prestigi i del prestigi que s’ha aconseguit transmetre al lloc. "El que passa és que com que es la galeria més antiga de Barcelona, d’alguna manera s’associa el carrer Petritxol amb un carrer de galeries (...). Jo diria que de galeries galeries al carrer Petritxol només n’hi ha dues (es refereix a les dues que dirigeix i que estan ubicades a aquest carrer). Hi ha un espai molt ben posat dedicat a la obra gràfica original. I hi ha un espai "multi-proposit" que s’ha obert darrerament." Entrevista 11 / Barri Gòtic 3.8.4 L’insuficiència de la hipòtesis econòmica simple Malgrat aquestes excepcions podem dir que és una creença generalitzada que la proximitat aporta més beneficis que inconvenients i que hi ha una zona central, Consell de Cent, a la que molts voldrien estar. Podem explicar això per raons econòmiques "PR – I vas notar un canvi fort amb el canvi de situació? R – Si. Una barbaritat. O sigui, aleshores vaig entendre perquè la gent paga les monstruositats que la gent paga per determinants locals o localitzacions. O sigui, perquè un local a la Illa val el que val, o al Maremàgnum per exemple (dos grans centres comercials de la ciutat). O sigui, realment canvia. El Passatge Mercader (el seu antic local) està a tres illes de cases més enllà, a quatre, (de la zona de Consell de Cent). Però no té res a veure. Entrevista 12 / Consell de Cent O sigui, que una situació o una altra, com passa en el comerç en general, fa variar molt les vendes. Això explicaria el perquè malgrat les traves materials (espai disponible i preu dels lloguers) moltes galeries es troben concentrades. I el explicarie el perquè les que no poden estar en el centre, es situen pels voltants en petits nuclis. Encara que això, com hem vist, no sempre tingui resultat. Ara bé, perquè no totes les galeries es troben en el mateix lloc o als voltants? Segons l’exposat anteriorment seria irracional colocar-se en una zona allunyada del centre del mercat de l’art. I tanmateix, a Barcelona hi ha vaires zones de galeries i no pas una de sola. La pregunta no ha quedat encara resolta. Una hipotesis econòmica simple, en consequencia, no arriba a explicar la complexitat de la questió del la localització dels marxants d’art. Les paraules anteriors d’un marxant ens donen alguna pista: estar a prop del centre no és el mateix que estar al centre. Tal vegada, alguns marxants prefereixen estar lluny que estar "a prop de". Ja que aquesta situació els col·loca en un estat de marginació. Davant aquesta situació, els marxants busquen altres tipus de recursos, de públic pel seu projecte. O poden també cercar de donar la volta a la jerarquia de les galeries. Un donar la volta que forma part d’una lluita simbòlica per la definició de quina és una bona zona i quina no per al mercat de l’art. En aquesta discussió sobre els bons emplaçaments el galerista utilitza, com veurem a continuació, arguments simbòlics, biogràfics o fins i cartogràfics.
3.8.5 Les raons de no ser-hi En primer lloc cal dir que no podem suposar que tothom reconeix el centre com a tal. A la centralitat generada, legitimada i acceptada dins el món artístic se li poden objectar "centralitats d’altres tipus" "Aquest carrer és una zona adequada, és el centre geogràfic de Barcelona. Si agafem la Diagonal i el Carrer Balmes i fiquem el dit al mig del mapa (...) vol dir que és equidistant entre el senyor que ve de Pedralbes, el senyor que ve de Horta, o el que ve de Sants. Està al centre i és important. No és el mateix instal·lar una galeria a Horta, que no n’hi ha, ni una a la Vila Olímpica." Entrevista 15 / Sarrià-Sant Gervasi Com veiem aquí es fa servir una argumentació geogràfica per a argumentar la seva centralitat. Ara bé, això no vol dir en primer lloc, que no tingui en compte el seu allunyament del centre, motiu pel qual ha desenvolupat una legitimació. I en segon lloc, quasi cap galeria que tingui un paper en el mercat no es troba absolutament aïllada en barris perifèrics (Horta i Vila Olímpica ho serien). En efecte, la seva galeria d’art no està en un barri atípic, sinó que a dues cantonades hi ha una altra galeria. Aquest marxant, com molts d’altres, esmenta el tema de la situació de la galeria. Però abans d’entrar en aquest tema veurem altres explicacions del per què instal·lar-se en altres zones, a banda del centre. A la pregunta de per què es va instal·lar al Born (Ciutat Vella) una marxant respon: "Perquè soc nascuda molt a prop d’aquí, a la Via Laietana, Plaça de l’Àngel, ha estat el meu barri durant els vint primers anys de la meva vida. He tingut una nostàlgia tremenda del barri, una carència (...) El barri es va degradar moltíssim desgraciadament, i la meva família va decidir optar per un altre barri (...) quan vaig tenir l’oportunitat de muntar una cosa meva vaig decidir que la muntaria aquí baix independentment de com estigués el barri o el què fos." Entrevista 6 / Born En aquests cas la marxant explica la situació per causes biogràfiques, s’explicita un arrelament al territori molt fort, fins al punt de ser aparentment insensible a les pressions econòmiques o comercials. Als principis dels anys noranta, en plena crisi econòmica i del mercat, i quan les galeries desapareixen del Born ella mateixa reconeix: "Sí vaig pensar varies vegades en marxar, perquè tenia una sèrie d’artistes que patien la depressió i l’ "achacaven" a aquesta situació. –Tu passes per Consell de Cent. Al Born no es baixa. Només a prendre una copa o a sopar. I llavors et deien: -Si estiguessis a un altre lloc... I et feies plantejaments de canviar. Però jo com que no tinc esperit de galerista (...) considero que estic en un lloc accessible (...) en un barri fantàstic, per mi el millor de Barcelona, per què he de canviar?" Entrevista 6 / Born En temps de crisi la situació esdevé problemàtica. I més si es tracta d’una zona en decadència. En aquest cas fins i tot els artistes pregonen la galerista per canviar. Però la justificació es basa en una reanimació i un cert "patriotisme de barri". Una argumentació semblant es rep d’una jove marxant d’art instal·lada a una altra zona del mateix barri, al fer-li la mateixa pregunta: "No sé, és més personal. M’imagino que passa en la majoria dels casos. Tampoc va ser una decisió directament empresarial. És un barri que porto quatre anys vivint aquí (...) però entre el Raval i el Born, visquent aquí al Born, com visc (...) no, no em vaig buscar res més encara que de vegades em plantejo que empresarialment seria molt millor estar a Consell de Cent. No en tinc gaires ganes, així de fàcil. Igual no soc un gran exemple... I mentre aquí pugui anar venent..." Entrevista 13 / Born S’al·ludeix també a la relativa "irracionalitat" de la decisió, a un distanciament de l’economia, a que no s’és un bon marxant,... No obstant, com veurem tot seguit, aquesta actitud no es tant irracional. Sinó que la seva és una racionalitat parcialment diferent. Els marxants d’aquestes zones alternatives al centre tenen un altre tipus de funcionament i aprofiten un altre tipus de recursos que les de Consell de Cent. El que s’observa d’entrada és un altre tipus de relació amb l’espai. Ja que, com afirmen alguns galeristes, viuen al barri o tenen un apartament a sobre la galeria. El què no passa a per exemple a les galeries de l’Eixample, on espai de residència, espai de treball està separat. En aquests barris emergents com el Born o el Raval hi ha una barreja d’àmbits de vida que es correspon amb els compradors potencials del barri. Els joves professionals que han comprat una casa antiga rehabilitada (un "loft" com està de moda dir-ne ara), viuen allà perquè els hi agrada residir allà a on compren o hi ha els bars que freqüenten. 4.2.6 L’associació amb l’institució artística Un altre fenòmen que s’observa en aquests barris emergents és que es treu profit de l’associació artística i el públic que atreu aquestes institucions. "El carrer Montcada és el carrer historicament perfecte per montar una galeria perquè ja n’hi havia d’altres. I també perquè hi havia el Museu Picasso, el Barbier-Mueller i el Museu Textil. I d’atra banda, el barri m’encanta. Entrevista 13 / Born A l’altra banda de la Ciutat Vella, al Raval, aprop dels equipaments museístics de la Casa de la Caritat (CCCB i MACBA) un marxant afirma: "Les galeries d’art contemporani han d’estar a on està el museu d’art contemporani (...) el què passi amb el MACBA està totalment lligat al què passi amb l’art contemporani a Barcelona i a Catalunya (...) No em dona la gana anar a Consell de Cent. No m’hi sento identificat (...) Consell de Cent és ara un carrer d’antiquari. Modern però antiquari. No hi ha propostes actuals (...)." Entrevista 8 / Raval
Ell formula la decisió com una qüestió de principis: "han d’estar allà". I es fa servir un argument nou: la proximitat amb la institució museística que representa la contemporaneïtat. En aquest sentit, es busca el contacte simbòlic amb la institució legitimadora de l’art contemporani, el que alhora legitima i dona un suport a la hora d’exhibir propostes estécament arriscades. Estar al costat del museu d’art contemporani es veu com un mecanisme per tal de defensar-se de l’incomprensió o les crítiques que se sol fer a aquest tipus d’art. Per contra es rebutja estar al costat de les altres galeries, no només de les figuratives sinó també les d'avantguarda consagrada. Allò que actualment segons aquest marxant representa el carrer Consell de Cent. I que l’entrevistat qualifica d’ "antiquaris de la modernitat". La voluntat d’associació amb la institució artística va aparellada amb la assumpció de la idea de renovació constant de l’art, de l’innovació permanent. I el rebuig a exposar art pel públic directament. A fer diners sense lluitar. Sempre em diuen que si vols fer diners has de vendre això, pintura catalana tradicional. Però jo com que vaig de "rebel"... Entrevista 8 / Raval Després dels principis, però, vénen les queixes, generalitzades entre els galeristes del Raval, de que la situació està molt malament, que la gent no compra. I ho atribueixen –i en això hi estarien quasi tots els marxants de Barcelona d’acord- a la debilitat del consum d’obres d’art i al conservadorisme de la classe dominant en general i dels col·leccionistes en particular. "Jo crec que la burgesia catalana és molt conservadora, no a nivell estètic sinó a nivell social. També ho és la "senyora bé" que va per Passeig de Gràcia, Consell de Cent, Calvo Sotelo [actualment Gran Via de les Corts Catalanes] li costa molt baixar. Al col·leccionista "pijorro" català li costa molt baixar. Et diuen: -Aquesta plaça està bruta, per què no vas a Consell de Cent, no veus que això mai pujarà? Per què t’agrada tant aquest barri?" Entrevista 9 / Raval La qüestió estètica es barreja en aquest cas amb la qüestió social. L’amor pel Raval és també un distanciament tant del gust burgès com de l’espai burgès. El galerista en qüestió va estar compromès políticament durant la Transició a la democràcia. "Perquè la galeria, per exemple, jo crec que de totes les galeries que estan obertes a Espanya que els hi varen posar una bomba durant el franquisme la meva és la única que queda, totes s’han anat tancant. Però clar en aquella època una galeria era un punt de resistència, algo més que vendre quadres." Entrevista 9 / Raval Cercar la distància amb el públic burgés no és no obstant, oblidar que viuen "allà dalt", tot el contrari. I que ells són necessaris per sobreviure. En consequencia, la decisió de "no baixar" - dels compradors d’art- a la zona antiga de la ciutat, condiciona fortament la realitat l’estratègia de localització dels marxhants. 3.8.7 A on viuen ells, a on em posiciono jo No obstant, la qüestió d’on viuen els coleccionistes no és tant simmple. Les dades estadístiques (veure capitol 3.1) ens diuen que a la Part alta la renda és més alta, que hi ha més d’empresaris i professionals i que hi ha més afició per la música clàssica i el jazz, per exemple. Però ser ric, professional i culte no vol dir automàticament que comprin quadres, i que d’altres que no encaixen amb aquest perfil no ho facin. És cert, que les seus de les empreses i de les administracions i les zones de comerç de luxe són a la Zona alta i a l’Eixample. Però axiò no vol dir que els coleccionistes no puguin anar a passajar i comprar a altres bandes. No tenim informacions sobre els hàbits i les percepcions dels compradors d’art a Barcelona. Per contra, podem descriure aquesta questió a partir de les percepcions dels marxants. Percepcions que poden ser exbiaixades. Però que constituieixen una questió molt vital per un marxant i que estan obligats a conèixer. N’hi ha alguns que ho tenen molt clar: "Habitualment totes les adreces [al mailing] són de la Diagonal amunt, i fins a Pedralbes. Aquest triangle fins a Passeig de Gràcia, el 90%. Estan dins aquest gran triangle que és un quart de Barcelona. Però també hi ha gent de Sagrada Família, Carrer Balmes,... Entrevista 15 / Sarrià-Sant Gervasi I per alguns marxants la situació dels compradors potencials és determinant a la hora de buscar un local: "Ens hem posat aquí perquè d’alguna manera hi viuen o hi treballen, hi ha moltes oficines, gent que per la seva formació tenen una afinitat a la cultura, a les obres d'art." Entrevista 14 / Sarrià-Sant Gervasi I n’hi ha, fins i tot, que per no perdre cap client amb mandra a baixar, i per superar, en les seves paraules, les "barreres mentals" a Barcelona ha decidit obrir una petita sucursal de la casa mare del Barri Gòtic a Sarrià-Sant Gervasi. N’hi ha en canvi que ho veuen diferent, el lloc ideal no és on viuen les capes amb alt poder adquisitiu sinó allà on tradicionalment és el centre del comerç de luxe. Segons una galerista situada al costat de l’eix del Passeig de Gràcia: "Una galeria de arte como una tienda tiene que estar en un lugar céntrico. Sino déjate de estar porque no hay asunto. Porque yo vivo mucho de los clientes que vienen y compran, pero también se vende mucho a personas que pasan y que lo ven. (...) Ese es muy mal sitio [es refereix a la zona alta] El cliente que quiere comprar tiene su galeria y tiene su itinerario y mira y...(...) Las galerías tienen que ser céntricas y aquí estamos en el cogollo de la capital y eso es importantísimo." Entrevista 5 / Eixample O un altre jove galerista de Consell de Cent: "Però la tipologia [dels seus compradors] és aquesta. Trenta, trenta-cinc, quaranta anys. Molta professió liberal. Allà, advocats, gestors. Treballen a Passeig de Gràcia, tots són els meus clients (...) Tu pots dir: És que és molt maco fer una galeria al Raval, sí! Però és que com a comerç el que és bo és Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia." Entrevista 0 / Consell de Cent En els dos casos hi ha un raonament que indica molt poca distància amb l’economia i una quasi assimilació de la galeria al comerç en general. En els dos casos es fa referència al públic que és exterior al món de l’art (que passeja) o que no busca complicacions (fa l’itinerari) o que va a la galeria que està més a prop. Contra aquesta lògica de la facilitat els galeristes de les zones "joves" o "emergents" (Born, Raval, Gràcia) reivindiquen la lògica de l’esforç que implica la distància, el desplaçament, el descobriment d’una zona nova: "La gent està acostumada a anar a Consell de Cent. I quan va a Consell de Cent es compra un croissant a Rambla Catalunya, o un pintallavis, o unes ulleres, o un vestit. I això aquí no pot fer-ho (...) La gent no estava acostumada a baixar al barri de la Ribera a passejar, no? Aquí podia fer coses més suggerents. Podien entrar a Santa Maria del Mar, que és l’església més bonica que té Barcelona sens dubte. Podia passejar per carrerons meravellosos, descobrir botigues antigues precioses. Però clar, la gent no estava acostumada i els carrers li semblaven poc acollidors." Entrevista 6 / Born La visita de la galeria s’associa a la visita d’un barri però no a la compra en general. Una visita que demana un cert esperit ascètic, de recerca o fins i tot d’ "aventura". Altres també reivindiquen directament el fet que els seus visitants són més esforçats que els de les altres galeries. "És més voluntariós el que ve aquí. Té més ganes de seguir-ho perquè clar, el que ve aquí, va a Consell de Cent i al Raval, o sigui que té més feina." Entrevista 2 / Gràcia
3.8.8 Un ecosistema favorable
Però per una galeria no només hi ha el factor d’on viu, es mou o és viable fer anar el comprador de la zona alta. Per les galeries que no poden o no volen dependre d’aquest tipus de consumidor hi ha altres factors que els animen a situar-se en un lloc o un altre: pot jugar un paper, com hem vist, una preferència personal. O la proximitat amb institucions artístiques. Però també es pot tenir en compte la presència d’artistes, un altre tipus de fets que conformen una mena de ecosistema que possibilita sobreviure i crèixer. Es tracta de la presència d’artistes, de gent "engagé" amb la cultura, de lloguers barats, d’altres tipus de coleccionistes o dels turistes. A. La "mà d’obra": els artistes Pel que fa als artistes, la seva ubicació no sembla importar als marxants d’art a la hora de valorar un lloc. Tots insisteixen en l’abundància a Barcelona d’artites. I xifren en milers les sol·licituds rebudes en un any de joves artistes. Segons un marxant de Consell de Cent, si es vol un artista jove per a la galeria: "Vas en un bar del Born i dius?- Hi ha algun artista? I et surten cinc tios... et faig una broma però, vull dir que n’hi ha molts. És una cosa fàcil, no?" Entrevista 0 / Consell de Cent A més, pel que fa a les galeries liders que exposen artistes internacionals, aquests artistes venent de molt lluny, dels centres artístics mundials. Però a Barcelona, per la seva imatge de vila artística, ciutat de creació, ciutat "amunsante" o "cool", etc, hi ha molts artistes disposats a deplaçar-se o e enviar obres per a fer una exposició. "Ens en beneficiem molt d’això (de l’imatge de Barcelona a l’exterior). Quan jo me’n vaig a demanar una exposició a artistes que tenen agendes molt plenes...Jo aconsegueixo tenir certes exposicions perquè els hi agrada exposar a Barcelona. Perquè Barcelona les diverteix. I com que, gràcies a Deu, les nostres galeries no són gaire grans, no han de fer gaire esforç per omplir-les i pensar de fer vint i cinc quadres." Entrevista 12 / Consell de Cent A diferencia d’altres sectors culturals com la indústria discogràfica o de animació (Scott, 90 i 99) la situació de la "mà d’obra" no és determinant. Els artistes viatgen sense problemes als "seus llocs de treball". Tanmateix, la presència dels artistes és un factor a tenir en compte a les zones a on es concentren: "(...)segurament tots viuen entre el Raval, Ciutat Vella i Gràcia, claríssimament, potser és el nostre tipus d’artistes però vaja qualsevol galeria que li preguntis, una estadítica que estaria bé de fer... Ciutat Vella incloent Barceloneta que n’hi ha bastants, i Gràcia. Altres tenen l’estudi al Poblenou..però no són gaires..." Entrevista 13 / Born Aquesta proximitat facilita la recerca d’artistes, la visita del taller, el transport d’obres i pot portar a relacions de més complicitat amb els artistes. És una mena de recurs, un factor de recolsament: "Nosaltes creiem, les dues, amb la relació entre l’artista i el marxant. Es comença al meteix temps, i seguim una mateixa carrera. Ens recolsem mutuament, a nivell generacional (...) Tenim una bona relació amb els artistes i volem que això continui. No solsament nosaltres amb ells sinó també entre tots els artistes, entre ells mateixos. Diguem que som un grup que funciona." Entrevista 13 / Born B. Una altra manera de funcionar Si bé, el més fonamental per a una galeria segueix essent els compradors, hi ha altres maneres de funcionar. Altres estratègies per no dependre dels coleccionistes de la Zona altra i dels efectes sobre la consideració del lloc que s’elegeix per localitzar-se. A la pregunta de per què van obrir a Gràcia un marxant respon: "Hi ha varis aspectes aquí, un és l’econòmic. Però comencem pel d’ideologia. En el moment que ho vam muntar hi havia dues o tres opcions. Una fora al Born. Però el Born ja s’havia vist que no... Hi havia hagut unes quinze galeries però algunes havien anat tancant. Era previsible que anés a menys. El MACBA estava de pujada, però l’ambient allà estava per formar. I en canvi aquí a Gràcia ja vénen atrets pel cine, atrets pel teatre. Hi viu molta gent de cultura. Aquí el públic en tenim molt i és molt maco." Entrevista 2 / Gràcia Una galeria jove que no pot o no vol entrar a Consell de Cent té varies alternatives. Si rebutja a més les opcions de Sarrià i el Barri Gòtic com a barris que no tenen una imatge "moderna" aleshores resta com possibilitats el Born, el Raval i també Gràcia. El marxant que hem citat ha valorat abants d’escollir entre aquestes zones, l’estat del barri (si està en alça o de baixa) i l’ "ambient del barri". En aquest cas s’ha triat Gràcia perquè, tal com ell analitza, hi ha un ambient social favorable: hi ha teatres alternatius, cinemes de qualitat que atrauen un públic amant de la cultura "culta". I atrau la gent de la cultura que, per l’imatge del barri, busquen un apartament al barri. Però hi ha també consideracions de tipus econòmiques: "El públic que tenim aquí, per la línia que volíem portar, és adequat. El fet de posar-te, per exemple, a Consell de Cent significa que tens moltes més possibilitats de vendre. Però això vol dir moltes més despeses. Vol dir no poder exposar, per nosaltres. Vol dir no poder moltes coses de les que voldríem exposar però que no tindria sentit exposar. Un artista que a nosaltres ens agradi exposar però que encara que venguem l’exposició tres vegades hi segueixes perdent diners, que és el que passaria normalment, aleshores no tindria sentit. Aleshores vam decidir posar-nos allà on hi ha la gent que li interessava la cultura." Entrevista 2 / Gràcia
O sigui, en comptes de situar-se en una zona per maximitzar les vendes, com que l’art que vols vendre no té una cotització molt alta i el marge restant no seria suficient, és millor col·locar-se en una altra zona on es pugui minimitzar els costos. Un lloc de lloguers baixos. Per exemple a Gràcia pots trobar un local comercial per unes 125.000 pts al mes. I en canvi, a Consell de Cent, un local "pignon sur rue" (a peu de carrer) no baixa de les 500.000 pts. És a dir, quatre vegades més que a Gràcia. Això vol dir, que una galeria de Gràcia té, en principi, menys constriccions econòmiques a la hora d’exposar el que ella vol. Es pot exposar gent més jove, estils menys consolidats o més arriscats, que tenen una cota menor. El citat marxant de fet reivindica aquest fet com un grau més gran de llibertat professional. En definitiva, instal.lar-se en una zona emergent no obeeix solsament a preferències o raonaments irracionals o no econòmics dels "marxants bohemis" sinó que també respon a una estratègia professional d’aquest. C. Altres tipus de clients Al mateix temps, el marxant busca un ecosistema adequat: un ambient cultural, un públic potencial i possibles compradors. "(...) l’únic fallo va ser que pensàvem que aquest públic aconseguiríem vendre-li alguna cosa i no ho hem aconseguit. Aquest públic té 30 o 40 anys, segueix molt la cultura, va a totes les obres de teatre, va al cine, està al corrent dels llibres, està al corrent de les exposicions i li agraden molt. Però no tenen la necessitat de tenir una obra penjada a casa. O sigui, pengen un pòster o l’obra d’un amic, que tothom té amics dins d’aquest ambient." Entrevista 2 / Gràcia A Barcelona en efecte, com en d’altres capitals, hi ha una societat complexa en la qual hi ha aparegut una nova capa mitjana lligada a les professions de la cultura o el coneixement o actualment les "noves teconologies" que formen aquest món públic que ha permès el sorgiment de fenòmens artístics, de mercat i immobiliaris dels barris artístics. El SoHo i el Marais en són un bon exemple, però actualment n’hi ha molts d’altes, Temple Bar a Dublin, Ticinese a Milà, etc. Aquest és el públic que tenen o que confien tenir. Encara que Barcelona sembla massa petit o amb poc hàbit de compra d’obra d’art per crear fenòmens de la magnitud d’aquests barris artístics. Ara bé, no totes les experiències són tant negatives en aquest sentit: "PR – Has dit que en el vostre tipus de client hi ha gent del barri? R- Hi ha gent del barri, hi ha gent estrangera, o no, que viuen aquí des de fa poc, coneguts. També en aquest barri hi ha un teixit social únic. I ens coneixem tots. I... hi ha gent que està comprant pis a la cantonada. I no són clients de tota la setmana però tampoc cap galeria els té. Però que va comprant, que estan informats. Jo crec que un trenta per cent del nostre mailing està al districte 003 (el districte postal del Born). I són gent que va passant i que estan per aquí. I que de tant en tant compra (...) la majoria són empresaris independents, que porten temes d’internet, advocats, consultors...I viuen al barri (...)". Entrevista 13 / Born Al Born sembla que això ha funcionat d’alguna manera. A més aquella zona també es beneficia de l’entrada de turistes. D. El turisme com un possible recurs Al Born, com deiem, atrets pel Museu Picasso (que al 1998 va tenir 1.000.368 visitants, essent el més visitat de Barcelona), o pel patrimoni històric, hi ha molts turists pels seus carrers. "Molts turistes venen a visitar el museu, i molts d’altres venen a visitar l’esglèsia de Santa Maria del Mar. Venen també a passejar-se. Prop d’aquí, han obert moltes tendes de diseny, d’objectes de decoració. I compren. Sobretot els Americans. Ho troben tot molt barat." Entrevista 12 / Born Les zones turístiques de la ciutat o aquelles que són properes (el citat Born, el Barri Gòtic i Consell de Cent, per exemple, que està a prop de la Pedrera de Gaudí i de la Fundació Tàpies) està rebent cada cop més turisme de "qualitat" (és a dir, que gasten molt). Per exemple, el 1999 Barcelona va rebre l’entrada de 546.023 passatgers de creuers, un tipus de turista amb alt poder adquisitiu i que els marxants d’art intenten captar a través de la publicitat dirigida a ells. Això és cada vegada més important per moltes galeries d’aquestes zones. I això explica la subsistència d’algunes de les galeries d’aquestes zones. Però actualment altres zones com la del Raval no són, almenys ara per ara, dintre el circuit turístic de masses. Hem de pensar que el MACBA al 1998 només va aconseguir atraure 289.035 visitants. Una xifra modesta si la comparem amb el milió de visites del Picasso. En aquest cas la situació és molt més difícil, tal i com reconeixen els galeristes entrevistats. Sense aquest recurs, allà, alguns galeristes ja han abandonat i altres aguanten a penes. Una de les sortides pot ser assistir a moltes fires estrangeres com fa un marxant de la zona. Però la situació es planteja com una inversió a llarg plaç, una resistència per principis. "Resistent també es defineix [un marxant] del carrer Doctor Dou, que considera que un procés com el que viu el Raval és molt lent. Hi ha hagut desercions, és cert, i potser n’hi haurà més, però pensa que el barri acabarà funcionant. De moment, continua sobrevivint(...)perquè l’àrea es consolidi és crucial que el MACBA funcioni (...)" Declaracions d’un marxant del Raval al Diari Avui 30-5-99 Però si la siutació est així de crítica, perquè les marxants no cambien de barri? Perquè s’han instal.lat en una zona així d’arriscada?
4.2.9 Galeries i creació de barris artístics
La creació del Born com a barri artístic es va voler veure com la importació del model Soho d’organització del mercat artístic. "De cop es va pensar que el Born seria un barri com el Soho de N.Y. El cert és que des del 1987 que jo obro fins als norantes es va obrir fins a quinze galeries- I llavors clar, durant uns anys es va viure una eufòria fantàstica". Entrevista 6 / Born En canvi, el sorgiment de galeries al Raval s’ha interpretat des del principi com un Marais barceloní (veure apartat d’Història de les galeries de Barcelona). Això ha significat que, a diferència del Born que va ser com el Soho fruit de la iniciativa privada, el Raval artístic sempre s’ha vist fruit de la iniciativa pública, lligat a les institucions museístiques (veure capítol 3.3.3). En aquest sentit, les galeries del Raval sempre han demanat l’ajuda de les administracions. Una actitud d’acord amb una tendència de la política cultural a partir dels vuitanta (Moulin, 1992: 116) la socialització del risc artístic. "Cano [un marxant del Raval] recorda que l’opció d’alguns galeristes d’instal·lar-se al Raval va respondre a una "oferta per part de les administracions de transformar el Raval en una àrea cultural". Segons Cano, però, aquesta oferta no ha anat acompanyada d’una rehabilitació del barri cosa que fa incompatible que l’àrea esdevingui culturalment viva (...) Nosaltres ja hem complert la nostra funció. Hem fet una gran inversió privada per venir aquí. Ara són les administracions les que han de complir la seva part." Diari Avui, 30-5-99 En el cas del Raval, la seva transformació en nucli cultural s’entén com un pacte, una col·laboració o fins i tot un contracte no escrit entre la iniciativa privada i pública. Almenys dins un cert sector de marxants ho van entendre així. El Raval és una zona que ofereria una altre tipus d’avantatges i oportunitats i, com altres zones emergents, lloguers a bon preu. PR- Has pensat mai de baixar al Raval? R- Deu meu, si! Hi penso cada dia. Hi penso cada fi de mes quan la factura del lloguer arriba. No té cap lògica. Tu em diras quina lògica té ser a Consell de Cent amb Rambla Catalunya? Perquè? Podriem tenir un local allà si fossim quarante, o quinze...Ens recolsariem els uns amb els altres. I tindriem els mateixos visitants. I pel mateix preu, cinc vegades més d’espai. Entrevista 12 / Consell de Cent El fenòmen del Raval té, per tant, un interés evident pels marxants. Com tota creació d’un barri artístic ofereix oportunitats de tenir millors condicions, un lloguer més barat, més espais lliures, locals més grans, etc. Però totes aquestes possibilitats són percebudes per qui té més interès a que les coses canviin. És a dir, sobretot per les persones que volen entrar a la professió. O pels marxants que ja han entrat no fa molt i que volen progressar ràpidament. O aquells que volen arribar a l’élite i no restar al grup mitjà. Malgrat que per aconseguir-ho hagin de de soportar el risc d’instal.lar-se en un barri en procés de rehabilitació urbana i social. Per tot això, i per altres afinitats ideològiques, els joves són els més interessats en aquest tipus de projectes. Però els joves no tenen, per la mateix fet de ser-ho, molt poder d’influència dintre de la professió. Aquest jove marxant de Consell de Cent analitza mentrestant com podria funcionar el Raval, o el perquè no arriba a arrencar comme il faut: "Però perquè poguem arribar a aquesta situació i això ja ho he comentat amb gent, amb l’alcalde, vaja, el que no es pot pretendre és aconseguir que es mobilitzi el centre, el foco cultural Barcelona, centre en el nostre sector galerístic vaja, no cultural en general, moure’l a una altra zona sense un recolzament seriós, seriós, seriós per part de les administracions. O sigui, no val a dir "anem a arreglar els carrers, posarem més Guàrdia Urbana". Que tampoc la van posar al Born, o "farem el que sigui". No. Per tal de que hi hagi un canvi de centre, del pes de les galeries i demés, és important, crec jo, conscienciar als grans. O sigui, el què ha passat a NY, i que no és la primera vegada que passa, el trasllat a Chelsea, abans el va tenir el Soho. Què fa? El primer és convèncer els grans." Entrevista 12 / Consell de Cent O sigui, per aquest marxant la qüestió no és solsament que l’administració ajudi a crear una entorn favorable (reforma urbanística, neteja, seguretat ciutadana) a fi de que els coleccionistes puguin anar a passajar-se tranquil.lament per aquells carrers. Es tracta de que facin una intervenció "ciblée" al cor del món dels marxants. Una intervenció demanada com una socialització del risc que comporta el fet de cambiar a una zona en procés de regeneració urbana. En definitiva, aquest marxant evalua la situació del barri a partir d’un criteri intern de la professió: ell afirma que a diferencia del SoHo o el Chelsea els grans marxants no han cambiat de localització. Però continuem amb les paraules d’aquest marxant: "Si tu vols que et funcioni el Raval, asseu-te un dia amb els grans, amb el Taché, Prats, etc. (...) – "Oiga, vagin vostès a aquesta zona. Els farem una excepció d’impostos durant dos anys. Al final els impostos no són res, tres-centes mil pessetes, però és el gest. I aleshores quan se te’n van tots els grans, tots els altres van cap allà. Així reactives una zona. Però el què no pots fer és el que va passar aquí. (...) hi ha grans galeristes que tenen un peu posat al Raval. Però el seu local de Rambla Catalunya, de Consell de Cent no el deixaran mai. Això mai funcionarà. Perquè sempre es sabrà que l’altre espai és el segon espai." Entrevista 12 / Consell de Cent De fet, té una idea molt clara de perquè el Raval no funciona: els altres marxants cambiaran només si els grans, el marxants més prestigiosos cambien abants. Però els dominants, els grans, que pel fet de ser-ho estan satisfets amb la seva posició econòmica i professional, tendiran a no estar interessats a cambiar. Poden obrir una sucursal per aprofitar la vitalitat de les noves zones i "rejovenir-se" l’imatge. I, si hi ha un trasllat massiu, no quedar fora de joc. És el que van fer, per altra banda, alguns marxants dominants en el cas del Born. Es tracta doncs, d’una estratègia conservadora. Com trencar aquest cercle viciós que impedeix els canvis de zona? Segons aquest jove marxant hauria de ser l’admnistració qui hauria de reaccionar per trencar aquesta dinàmica i aconseguir el recolsament dels marxants en els seu projecte de rehabilitar el Raval. Però s’equivoca al pensar que els canvis de barri han funcionat amb l’ajuda institucional. Al Marais i a la Bastille, l’iniciativa pública "solsament" va posar el Museu o l’Opera. I al SoHo o a Chelsea, va ser l’iniciativa privada dels artists o els marxants els que van reactivar els barris (veure capítol 1.2.3). Els marxants barcelonins dominants no s’han pas mogut. Han adoptat una actitud pasiva, fins i tot hostil a la creació del barri. A diferencia de Nova York, els Castelli de la ciutat no són tant emprenedors. Però tampoc hem de pensar que els marxants nova-yorquesos van cambiar per plaer. Han cambiat del SoHo a Chelsea per escapar a la massificació que espantava els seus clients. O com Ileanna Sonnabend, els dominants s’han vist a elegir entre cambiar o quedar aïllada del mercat. Els models d’organització de l’espai artístic han arribat a Barcelona. És la globalització, que el cas del mercat de l’art fa anys que va començar. Però Barcelona té un mercat de l’art menys dinàmic i és una vila més conservadora. Per tant, no es tracta només d’una questió d’actitud d’aquests marxants sinó del context del món artístic. I de la seva clientela també. Però hi ha altres factors en el món dels marxants que provoquen una major o menor estabilitat de les zones. És la questió del rol dels joves marxants, de la estructura de les carreres i l’efecte que té en els canvis de zona del mercat de l’art. És el que pot trencar el cercle viciós que hem esmentat. 4.2.10 Trajectòria dels marxants, organització i jerarquia del mercat Com hem vist en l’esquema modern els trasllats dels marxants obeeixen a una lògica ascendent a les seves carreres i a una voluntat d’aproximar-se als llocs més consagrants del mercat de l’art. Caricaturitzant podriem dir: el marxant elegeix i promociona uns artistes, els artistes de la galeria guanyen prestigi, ell guanya més diners, ell pot cambiar de barri i consagrar-se. En canvi, en l’esquema "postmodern" dels barris artístics, els marxants es traslladen de zona per estar a la "vague", a la "cresta de la ola". Però no canvien de posició al canviar de zona. Sinó que es mouen per estar al centre del mercat i no quedar marginals. La jerarquia no estaria tant en la zona que s’ocupa com en la capacitat d’anticipació dels moviments (territorials i estètics) i en la capacitat, potser, que es té al barri de sobresortir per sobre dels altres. El model posmodern comporta unes jerarquies menys estables. Ja que com en tot canvi social, els canvis de zones dona oportunitats als més agosarats de guanyar posicions i fa restar enrera els qui no l’han previst. Al mercat barceloní, com veurem, hi ha hagut moviments que segueixen diverses lògiques: QUADRE 47 – Moviments recents de galeries a Barcelona
Font: elaboració pròpia Hem pogut censar onze canvis canvis de domicili entre els marxants barcelonins. Com hem dit, els trasllats responen a diverses lògiques i estratègies dels marxants d’art i es desenvolupen a diferents zones. Començant per dalt de la geografia barcelonina veiem que hi han galeries properes a la Zona Alta com la Saavedra, l’Arnau o la Sales que s’han mogut: les dues primeres han anat vers el cor de l’Eixample. I l’última cap a una part de la diagonal més cèntrica. I també la Galeria Castellví va passar del costat de la Diagonal (cantó de l’Eixample) fins a Consell de Cent. Una trajectòria igual però uns anys després va seguir el marxant Llucià Homs. I la Galeria Senda va saltar quatre illes de cases fins a arribar al centre del mercat de l’art, Consell de Cent. Per altra banda, des de l’altra punta de la ciutat, n’hi ha una que va saltar del Barri Gòtic fins a l’Eixample, la Tres Punts. I la Serrahim que va passar del Raval a Consell de Cent, cas que comentarem més extensament per la seva rellevància. Tots aquests moviments responenet al típic esquema de carrera professional "modern": s’inicia amb un local allunyat del centre del comerç, s’intenta guanyar capacitat econòmica i prestigi i, si això s’aconsegueix, hom es pot traslladar a una zona més central. El que possibilita i simbolitza l’èxit professional. En el cas dels quatre joves marxants que han passat a Consell de Cent, avui en dia tenen una bona reputació segons els nostes indicadors. Al mateix temps, cal destacar el fet que cap galeria de la zona alta o l’Eixample no ha fet el salt cap al sud, a Ciutat Vella. En segon lloc, podem veure el moviment que hem qualificat de tipus "postmodern", en el qual unes galeries d’art emergent (Cano i Poy) passen de la zona del Born o zones properes (Barri Gòtic) a la zona del Raval l’any 1995, el de la inauguració del MACBA. Es tracta d’un moviment pioner (que és el primer a arribar a la zona). Poy realitza una inversió tant arriscada que al cap d’un any ha de tancar amb unes pèrdues considerables. Aquí el fet a subratllar és que el desplaçament segueix la lògica de l’anticipació (estètica i del mercat), i es dóna entre zones emergents. Cap galeria de l’Eixample es desplaça cap a baix. (S’interpreta baixar com "baixar en l’escala de la jerarquia"?) Pujar cap amunt, en canvi, és el moviment més típic encara que pot correspondre a fenòmens diferents. En primer lloc podem comentar el cas d’un antiquari dels importants que va decidir ara fa uns anys sortir de la zona tradicional, el barri més antic de Barcelona, el Barri Gòtic, i pujar al cor del mercat de l’art contemporani, a Consell de Cent. Hem esmentat el cas de Tres punts i Serrahima. Una cosa que podria semblar contradictòria que el carrer està associat des dels anys seixanta a l’art modern. El diari barceloní conservador fa una interpretació ben diferent i interessant: "Un refuerzo al arte clásico en la calle del arte nuevo. Manuel Barbié, inaugura una nueva sala. El mundo del arte sufre constantes altibajos (...) La Consell de Cent de Barcelona, a partir de los años setenta, se constituyó en la espina dorsal del galerismo barcelonés –que no pudieron desbancar los nuevos centros del Born y el Raval, tan celebrados por los amantes e incondicionales de la movida-modernidad de nuestra ciudad. Pero en el transcurso de los años ha tenido sus menos y sus más. Ultimamente pasó por sus menos. Pero parece retornar a su esplendor. Ahora para cerrar la temporada, se inaugura (...) la nueva galería de Manuel Barbié." La Vanguardia, 11-6-00 El crític d’art defensa la tesi que no hi ha contradicció entre antiguitats i art contemporani, sinó que al revés, es reforcen mútuament. Una tesi que fa vint anys hagués estat fortament discutida. I també no deixa passar l’ocasió per atacar als partidaris de les zones emergents i reivindicar la primacia de la zona tradicional. Celebra un retorn a l’ordre, que no és aquell de la modernitat (encara que això no s’assenyali) sinó aquell d’una mondernitat mercantilitzada o aquell del mercat triomfant. El fenomen del canvi d’estil i heterogeneïtat és vist també per un marxant de la zona alta, però en aquest cas serveix per desacreditar la zona d’art modern i desactivar l’oposició "art modern/art figuratiu", "zona alta/Consell de Cent": "Hi ha un centre de galeries al Consell de Cent, sí. Perquè és el carrer de galeries. Però ha sofert un gran canvi. Abans era el carrer de les galeries d'avantguarda i ara és el carrer de les galeries de reraguarda (...) els que Gothsland, el Mayoral, que és reraguarda també, el Barbié és antiquari. I aquests són els poderosos. Abans era un carrer de avantguarda i ara si vols hi ha una barreja (...) Entrevista 15 / Sarrià-Sant-Gervasi Aquesta barreja que hagués pogut crear altres temps una desacreditació no ha estat atacada públicament (els marxants del Raval, és cert, ho remarquen) el que dóna una idea del canvi dins el món de les arts plàstiques i de la debilitació de les regles modernes de l’art. Arribats a aquesta constatació de la jerarquia de zones, serà interessant aprofondir en el cas de una galeria que instal.lada al Raval va pujar a Consell de Cent, per tal de comprendre l’impasse del Raval en relació a l’estratègia i l’estructura de carrera dels joves marxants. Es tracta d’una galeria que es declarava compromesa amb el Raval i de fet la seva exposició inaugural es va dedicar al barri: "Al Raval hi érem per la història del MACBA. Se suposava que allà funcionaria bé una galeria. Era un moment que se n’estaven obrint moltes, allà. Era un barri molt maco, ens agradava molt (...) el que passa és que després es va veure que no funcionava a nivell de visites, de públic ni a nivell de vendes (..) llavors pensàvem que la zona del MACBA i la zona de galeries tindrien una expansió i que arribaria fins aquell carrer. Era com una inversió a llarg termini." Entrevista 4 / Consell de Cent I encara que es concebia com un projecte arrelat al barri, compromès amb el procés de rehabilitació i als seus artistes, a llarg termini, al cap d’un any van veure que s’havien equivocat. S’havien instal.lat massa lluny del nucli de galeries del Raval, ja que pensaven que la rehabilitació del barri seria més ampli. I van decidir canviar, a Consell de Cent. Aquest canvi d’ubicació radical, d’un carrer per rehabilitar al centre galerístic els ha canviat el públic, s’ha resituat d’una altra manera dins el mercat. Ha canviat el tipus de públic, allà baix[al Raval] hi havia gent molt jove, molts estudiants, de quaranta cap a baix. Aquí ve gent més gran, de 50 a 60 anys i gent amb pinta de tenir més diners, més possibilitats (...) Home, per la gent potser té més credibilitat una galeria que està aquí que una que està a baix. No sé explicar-te però és una sensació que em dóna, gent que entra, col·leccionistes i així, gent que està acostumada a anar a veure galeries. El fet d’estar a Consell de Cent és com un pes per la tradició del carrer, que no tenen allà baix. Suposo que ens consideraven com alternatius, i fèiem coses rares. I aquí no, aquí fem coses series, encara que és el mateix! És una sensació personal meva, amb la gent que ve aquí, el què comenta i així. Entrevista 4 / Consell de Cent El canvi de lloc ha canviat el públic de la galeria, ha augmentat els potencials compradors. Però també ha canviat la consideració que es dóna a l’art que exposa. A Consell de Cent es beneficien d’un prestigi (en paraules de Bourdieu això seria el capital simbolic) acumulat que dóna seguretat al comprador sobre el valor de l’obra d’art. Un element que no tenien al Raval on el prestigi encara estava per formar. Amb el canvi de lloc, el marxant d’aquesta galeria diu que per la seva part res més ha canviat. No tothom és de la mateixa opinió. El què és segur és que els ha aproximat a uns i els ha allunyat d’altres. Segons un sector del món de l’art el canvi ha suposat un canvi de línia i ha estat motivat per raons econòmiques. El canvi no ha estat fàcil, i els que s’han quedat l’han criticat. "De fet hi ha gent que ens ha dit que hem traïcionat el Raval. Que havíem d’haver aguantat allà. Perquè tenen una idea molt romàntica. Que és real! És veritat. Allò és més maco. Però és molt utòpic! (...) S’ha de buscar la possibilitat que tot continuï. No és trair la idea del Raval. Però hi ha gent que ens ho ha dit així. Que els hem deixat, que no sé què, però..." Entrevista 4 / Consell de Cent Després de la inauguració del MACBA i la desaparició de les emblemàtiques Sala Gaspar i Dau al Set la zona de Consell de Cent semblava amenaçada com a eix central de la ciutat. No obstant, al 1999 va coincidir que tres galeries es van traslladar al tram del carrer provinents de diverses zones de la ciutat. És un procés d’evolució professional. Tal com surt a un article dedicat a "Los treintañeros de Consell de Cent": "Su presencia en Consell de Cent significa "la consolidación porque casi todos hemos tenido espacios en otras zonas y, tras experimentar nos hemos trasladado aquí". La Vanguardia, 14-11-99 I aquesta nova generació de galeristes, que s’ha traslladat al carrer central per consolidar-se professionalment, han contribuït d’aquesta manera, segons creu el diari esmentat, a reproduir la jerarquia de zones: "La presencia creciente de jóvenes galeristas en la céntrica avenida que, con altibajos, ha sido des de los sesenta la espina dorsal del galerismo barcelonés, es el símbolo de la consolidación de un cambio generacional en el galerismo barcelonés. Igualmente parece representar un relativo fracaso de las zonas que parecían llamadas a sustituir a la veterana calle: el Born y el entorno del MACBA.. La Vanguardia, 14-11-99 No obstant, com hem dit hi ha varies versions de la realitat del món artístic avui en dia. Cal pensar que el MACBA ha estat i és objecte de recurrents polèmiques on hi ha implicats molts punts de vista ideològics, que estan alhora relacionats amb l’ideologia i els interessos professionals. Segons un galerista del Raval: (...) jo tinc col·legues a Consell de Cent que diuen que això [el MACBA] acabarà sent una clínica, o un dispensari. I posaran el museu al barri que li pertoca, on hi ha una alta burgesia, on hi ha .... Aquest argument me l’han dit. Entrevista 9 / Raval 4.2.11 Per acabar En definitiva ens trobem a Barcelona amb tot univers de galeries i zones, on cada lloc té unes característiques econòmiques, socials i simbòliques diferents, que els marxants tenen en compte i juguen amb aquestes per desenvolupar el seu projecte professional. La situació condiciona però no determina. I a més és elegida. Ara bé, l’elecció implica unes afinitats i uns rebuigs, un situar-se respecte al mercat artístic. I implica saber aprofitar uns recursos que ofereix una posició determinada: lloguers, turisme, solidaritat entre marxants, etc. Finalment, es pot assenyalar que, com en tots els terrenys socials, la posició està relacionada amb l’opinió. I per això, almenys aquesta és la "utilitat" que buscava el present estudi, moltes de les discussions en el món de l’art poden ser enteses si s’observa a on està situat cadascú, i les implicacions que això comporta. Ja que fins i tot per una professió tant individual i individualista això compta: "(...)a mi el Salvador Riera [un marxant molt carismàtic de Barcelona] em va dir, - Mira, el punt fa l’home. L’home és difícil que faci el punt. La zona ajuda a desenvolupar el treball. Sinó se’t pot fer molt difícil (...)." Entrevista 10 / Consell de Cent
|
||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||||
| Presentacio | Marc teoric | Contexte urba | Comparacio esp i fr | Historia galeries | Definicio galeria| Jerarquitzacio galeries | Treball de camp | Geografia sociocultural | Geografia sectors culturals | Geografia artistica | Geografia galeries | Marxants i espai | Conclusions | Bibliografia | Taules i grafics | Retorna a index |