Presentacio | Marc teoric | Contexte urba | Comparacio esp i fr | Historia galeries | Definicio galeria| Jerarquitzacio galeries | Treball de camp | Geografia sociocultural | Geografia sectors culturals | Geografia artistica | Geografia galeries | Marxants i espai | Conclusions | Bibliografia | Taules i grafics | Retorna a index

Capítol segon

METODOLOGIA I TREBALL DE CAMP

2.1 La definició de les galeries d’art

2.1.1 La construcció de la llista

En la construcció de la llista s’ha seguit el criteri proposat per Raymonde Moulin (1992: 266) pel cas de l’estudi dels artistes: La principale règle a été choisir ces sources dans de zones différentes du champ artistique afin que la base du sondage repose, à défaut d’une definitions sociologique, sur la somme des définitions sociales de l’artiste, telles qu’elles fonctionnent concurremment ou parallèlement dans la société française.

El treball de recol·lecció de dades s’ha desenvolupat des de Juliol del 1999 fins Desembre d’aquest mateix any, tot recopilant les diferents llistes de galeries i comparant-les sistemàticament entre elles per veure el nivell de concidència o discordància, pel que se’n deriva una avaluació del valor de la llista segons el nombre d’errors que contenia en les informacions, el nivell d’actualització i el criteri més o menys restrictiu a la hora d’englobar o no galeries en situacions ambigües (inclusió de negocis mixtes –llibreries, botigues de marcs, etc-, associacions, sales no comercials o altres).

S’han anat localitzant els casos dubtosos (els que només apareixien en una sola llista) i s’han fet comprovacions telefòniques, habitualment amb resultat negatiu. Quan no es contestava reiteradament en horaris normals d’obertura de les galeries, apareixia un missatge de la companyia telefònica de que el número era erroni, el qui responia no coneixia la tal galeria o que l’interlocutor afirmava la seva desaparició es procedia a treure de la llista la galeria.

En el procés que ha anat fins a l’obtenció de la llista definitiva, es poden distingir, encara que temporalment hagin pogut coincidir dues fases: la primera una fase de suma i, la segona la purga.

A. La suma de llistes

Per començar tot el procés s’ha escollit la llista que més confiança mereixia i més elements contenia, la que ha estat elaborada pel Servei d’Estadística de l’Ajuntament de Barcelona i que es pot consultar actualitzadament a la seva pàgina web oficial. En segon lloc es va comparar amb les llista que proporcionaven els directoris d’art espanyols, Arteguía i guia Lapiz, tots dos del 1999. Alhora es va comparar aquestes llistes amb les que oferien les dues associacions de galeries presents a Barcelona. La majoritària, el Gremi de Galeries d’Art de Catalunya (amb 80 associats a la ciutat) i la d’Art Barcelona (amb una quinzena de membre a aquella data). La majoria de galeries d’Art Barcelona apareixien en la del Gremi ja que fa dos anys van decidir entrar-hi en grup.

Les diferents llistes consultades i les fonts on es van trobar són les següents:

QUADRE 12 – Organisme, tipus de llista i font sobre les galeries de Barcelona

Font: elaboració pròpia

Aquestes llistes del sector són més fiables, pel que s’ha pogut veure al final, que les llistes dels directoris ja que per ser present a les llistes de les associacions cal ser acceptat per la direcció de l’associació, pagar una quota cada any (de 25.000 pts) i, per tant, les galeries no existents o els establiments sense activitat de venda d’art no hi són. En canvi, els directoris privats, activitat secundària de revistes d’art com Revista Arteguía o Revista Lapiz, funcionen amb una altra lògica: la de l’acumulació. Per ser-hi present no cal pagar i el cost per a la revista d’afegir una nova galeria és només el cost que representa aquell espai en la publicació. I en canvi, el actualitzar la llista, eliminar les desaparegudes o corregir els errors exigeix un esforç (cost en hores i trucades) que aquestes publicacions, lamentablement no sempre fan. A partir d’aquestes consideracions es va passar a la segona fase de la elaboració de la llista, la purga.

B. Purga de la llista

Aquest procés té l’objectiu de passar d’una llista en brut fins una llista de la que, raonablement, amb un marge d’error petit i controlat, es pugui confiar en que correspon amb un retrat de la realitat galerística a la ciutat. I fonamentalment, consisteix en dues operacions. 1/ Localitzar i eliminar les galeries (una professió molt poc sòlida, efímera amb una gran mortalitat) que no tenen una existència continuada o que ja no existeixen. I 2/ separar les galeries de les sales d’exposicions comercials. A partir de les operacions ja comentades de trucades a les galeries, informacions aparegudes a la premsa o consulta a experts s’han eliminat les desaparegudes i descartat les que no eren pròpiament galeries .Encara que a vegades els actors del sector estan interessats en mantenir l’ambigüitat sobre si és sala comercial o no comercial i anomenen espai d’art, sala d’art el que és una galeria comercial o, també et pots trobar sales d’exposició que tenen una activitat comercial (il·legal de fet) més o menys pública.

Al final d’aquestes operacions es va comprovar que la llista de l’Ajuntament contenia nombrosos errors degut, segurament, a que havia estat construïda anys abans i les actualitzacions només havien afegit però no retirat totes les galeries desaparegudes. Però el més gran nombre d’errors el contenien els directoris, encara que en un sentit diferent: Arteguía incloïa moltes galeries desaparegudes molts anys abans (fins i tot dècades) i el nombre de galeries no existents arribava quasi a la meitat. I Lapiz barrejava galeries amb sales d’exposicions no comercials (tot i que té un apartat dedicat exclusivament a sales d’exposicions no comercials) en una proporció d’un terç del global de la seva llista.

C. Resultat final i actualització

De la llista inicial de l’Ajuntament, de 117 galeries, es va passar a manejar unes 250 aproximadament. I d’aquestes, un cop fetes les comprovacions, a unes 180. La llista es pot veure detallada per nom de classificació, nom complet, adreça, telèfon, districte i zona (veure ANNEX, 2). Més tard la llista es va anar actualitzant amb les noves creacions de galeries, canvis de nom, o trasllats de domicili (el món professional de galeries és molt bastant dinàmic a Barcelona) que apareixien a la pàgina web de l’Ajuntament, dels butlletins que imprimeix mensualment el GGAC i de les notícies que anaven apareixent a la premsa diària o especialitzada sobre la obertura de nous espais comercials d’art a la ciutat. El resultat, a Desembre del 99 eren unes 190 galeries.

Com hem dit, a través de les diverses fonts es va anar guardant sistemàticament les informacions necessàries pel treball de camp com l’adreça, el telèfon, el districte i la zona i, si apareixia, el nom del director/a o directors/es de la galeria d’art.

2.1.2 Establiment dels límits de la població

Un cop amb la llista de galeries a la mà, ens hem adonat de la gran heterogeneïtat de comerços i professionals de l’art que englobava: comerços de marcs, galeries de nivell internacional, marxants sense local públic, tendes d’obra gràfica, llibreries-galeria, café-galeria, etc. A més, com és ben sabut dins els sector no totes les galeries són acceptades com a tal. Sense que calgui adoptar el punt de vista de la part dominant del sector ni el d’un altre segment, es feia evident que calia adoptar un criteri clar, global i raonat, que s’ajustés al nostre objectiu d’estudiar les galeries de Barcelona.

Així doncs, seguint una altra vegada l’exemple del treball de Moulin (1992) pels artistes plàstics, s’ha examinat la qüestió a partir dels dos binomis que segons aquesta autora estructuren les professions artístiques i entre els quals cal elegir. Els dos binomis (encara que com diu la esmentada sociòloga de l’art, són més aviat continuums) són: art-oficis artístics, professionals-amateurs.

A. Professionals o amateurs

En aquest cas s’ha optat per la mateix criteri que Moulin (opus cit), no establir un criteri molt rígid per a distingir entre professionals o amateurs i ser més inclusiu que exclusiu. S’ha conservat a la llista tots els que mostraven tenir una activitat, encara que les galeries fossin obertes part-time o que el marxant desenvolupés una altre professió o encara que el seu reconeixement dins el sector fos molt baix. De fet, tal com explicarem en els següent capítol de la jerarquització de la població de galeries, s’ha inclòs totes aquelles galeries que tinguessin el mínim reconeixement del sector: totes aquelles que almenys fossin citades en una directori artístic o pertanyessin a alguna de les dues associacions de galeries.

Cal dir però que s’han eliminat aquells marxants que tot i aparèixer en una llista no tenen un establiment obert al públic (i només donen un telèfon per acordar rendez vous) ja que se’ls ha considerat marxants en el sentit català estricte de la paraula, el que en francès s’entén com a "courtier", ja que hem considerat de que es tractava d’una altre professió.

B. Art o oficis artístics

En la investigació de Moulin (opus cit) s’adoptava el criteri de només acceptar com a artista plàstic els que fan art amb majúscules i no els que treballen en oficis d’art, artesania, etc. La decisió va ser presa per tal de fer atenció al pes social i ideològic que té en la societat i en el món de les arts mateix la noció d’inutilitat, originalitat i no reproductibilitat de la obra d’art.

En canvi nosaltres hem adoptat un criteri una mica diferent. En aparença contrari però no contradictori en el fons. S’ha decidit conservar a la llista aquelles galeries que exposessin objectes i productes tradicionalment considerats com a oficis d’art com joieria, vidre, còmic, il·lustració, objectes de disseny. Però sempre i quan aquests objectes fossin concebuts i presentats socialment com objectes d’art. Concebuts com a objecte de admiració estètica, creació única (no reproduïble o en sèries limitades) i creació d’autor (signada o d’estil reconeixible). I que fossin presentades com una obra d’art (en una galeria que se’n anomena), en un espai d’exposició, amb la reivindicació de la autoría i el currículum del creador, etc. De fet, s’ha adoptat aquest criteri perquè avui en dia ja no són tant clares les "regles de l’art", els límits entre art i no art i la separació entre disciplines (Arturo Rodriguez Morató, 1999). No fa pas tant ningú hauria considerat una galeria un espai on s’exposés fotografia i en canvi ara es dona que les grans galeries passen d’exposar pintura a fotografia. En aquest sentit s’ha adequat la formulació de Moulin sobre la inutilitat, unicitat i originalitat a les evolucions més recents del món artístic.

Ara bé, s’ha exclòs totes les galeries que no complien amb aquest tres requisits: hem tret de la llista a les galeries que no venien objectes d’art sinó objectes de decoració (presentades sense més, sense autor, sense garantia de singularitat i...a un preu diferent), o les que venen cromos, obra gràfica sense garantia, pòsters o records per turistes. També s’ha exclòs les cases de subhasta que generalment no venien pintura sinó objectes de decoració, mobles antics, etc.

C. Resultat de l’establiment de límits

Finalment, després d’aplicar els dos criteris hem obtingut una llista operativa de 140 galeries. Dintre aquest hi continua havent-hi, com veurem més endavant, una gran heterogeneïtat de galeries. A la llista hi conviuen galeries-antiquari amb galeries d’art contemporani, galeries que fan exposicions amb galeries que només tenen fons d’art, galeries, galeries amb projecció internacional amb galeries "de barri". No obstant, hem volgut incloure-les totes ja que elles es consideren galeries i son reconegudes, encara que amb desiguals nivells de consens, com a tals. Aquesta llista ens ha permès passar a la fase següent de la recerca en la que hem descrit, analitzat i jerarquitzat la població de galeries d’art de Barcelona.