Presentacio | Marc teoric | Contexte urba | Comparacio esp i fr | Historia galeries | Definicio galeria| Jerarquitzacio galeries | Treball de camp | Geografia sociocultural | Geografia sectors culturals | Geografia artistica | Geografia galeries | Marxants i espai | Conclusions | Bibliografia | Taules i grafics | Retorna a index

3.3 Geografia de les institucions artístiques

3.3.1 Les institucions artístiques a Barcelona

Barcelona compta amb un entramat d’institucions artístiques complex però relativament jove: als anys seixanta i setanta ja es va posar la base del circuit artístic però la majoria daten de la tornada a la democràcia fins l’actualitat. En aquest hi participa tant el sector públic, com el privat o com l’anomenat tercer sector. I formen un conjunt divers tant per les seves especialitzacions en diverses facetes de la creació com pels diferents nivells d’importància (internacional, nacional, local o de barri). A continuació podem veure una llista de les d’institucions classificades segons la titularitat i el tipus d’institució que són i el tipus d’art que exposen:

QUADRE 43 – Nombre institucions artístiques de Barcelona segons tipus (1999)

Fonts: fonts pròpies

Deixant de banda el centenar llarg de sales d’exposicions que existeixen a la zona metropolitana de Barcelona, dintre el terme municipal de Barcelona trobem quasi una trentena d’institucions dedicades a l’exposició de l’art modern i contemporani. En el capítol de museus, institucions amb col·lecció d’art pròpia, trobem el Museu Thyssen (que exposa pintura i escultura de l’edat mitjana fins a pintura moderna), la Fundació Tapies (amb obres de tots els períodes de l’artista), la Fundació Joan Miró (selecció de la obra de l’artista del 14 al 78 del segle XX), el Museu d’Art Contemporani de Barcelona (amb una col·lecció que arrenca després de la Segona Guerra Mundial), el Museu Nacional d’Art de Catalunya (que té una col·lecció molt important d’art romànic i gòtic però que també hi trobem obres modernes, fins on comença la del MACBA, i que compta amb un Departament de fotografia que té obra històrica i actual) i, finalment, el Museu Picasso (que destaca per la seves obres del període de formació de l’artista, l’època blava i rosa però també per obres de la seva darrera etapa).

Pel que fa als centres d’art, institucions que reben i produeixen exposicions però que no tenen col·lecció pròpia, n’hi ha tres a Barcelona pertanyent a les tres administracions culturals actives a la ciutat: el Centre d’Art Santa Mònica de la Generalitat de Catalunya (dedicat sobretot als artistes catalans), el Centre de Cultura Contemporània de la Diputació de Barcelona (que produeix i acull mostres sobre la ciutat, la cultura i l’art contemporani) i la Sala d’Exposicions de La Virreina (que programa exposicions d’art i fotografia contemporània).

Dintre l’apartat de centres d’art, però pel que fa als de titularitat privada o promoguts pel tercer sector, trobem els centres culturals de les grans fundacions. Aquests tenen una lògica sensiblement diferent, el que justifica que els classifiquem a part. En primer lloc, podem citar, el Centre Cultural de la Fundació Caixa Catalunya que està a la famosa Pedrera de Gaudí (de fet, això ja forma part de la seva activitat cultural i expositiva) i acull o organitza exposicions d’art modern d’artistes ja consagrats. En segon lloc, hem de parlar del Centre Cultural de la Fundació "la Caixa" que ha apostat fort per l’art contemporani del que ensenya o produeix activament mostres. I per últim, a un nivell diferent i més modest, tenim Metrònom, una petita fundació privada (promoguda i gestionada pel col·leccionista Rafael Tous) que exposa art contemporani i organitza activitats lligades a la creació contemporània més actual. I si els dos centres precedents, estarien més aviats vinculats a la empresa privada –els dos pertanyen a les dues caixes més importants a nivell català- aquest últim estaria a mig camí entre una fundació del tercer sector, un espai d’art jove públic (ja que rep cada any subvencions de l’ICUB).

I ja passant concretament als Espais d’Art Jove, definiríem aquests com aquells que, sigui dintre una gran institució o per compte propi, exposen art jove i emergent. És el cas de la Capella (de l’Ajuntament), l’Espai 13 que està integrat físicament i orgànicament a la Fundació Miró, la Sala d’Art Jove de la Generalitat de Catalunya, o la Sala Montcada de la Fundació "la Caixa", un espai de referència per l’art emergent barceloní.

Per altra banda, no podem oblidar la xarxa de petits museus municipals especialitzats en un període o en un suport artístic: el Museu Barbier-Mueller d’Art Precolombí, el Museu Frederic Marès (amb una col·lecció dedicada principalment a l’escultura), el Museu de les Arts Decoratives, el Museu de la Ceràmica i el Museu Tèxtil i de l’Indumentària.

I finalment, hem de destacar una sèrie de centres cívics especialitzats en l’art contemporani, agrupats la majoria a la coordinadora Art contemporani + a prop que es troben més descentralitzats pels districtes barcelonins i que intenten, com diu el nom de la organització, acostar l’art més actual als ciutadans. Destaquen l’Espai de Fotografia Francesc Català-Roca i l’Espai Fotogràfic Can Basté (dedicats a la fotografia), Can Felipa. Centre Cívic del Poblenou (mostra art emergent, sobretot de la colònia de joves artistes residents o amb taller al barri), El Patí Llimona (encara que no pertany a la coordinadora, exposar art jove), el Convent de Sant Agustí i, finalment, el Centre Cívic Sant Andreu (dedicats també a l’art contemporani).

3.3.2 Cartografia de les grans institucions artístiques barcelonines

Fer una cartografia de les grans institucions artístiques (deixant de banda els centres cívics, el que comentarem més endavant) de la ciutat ens servirà per veure quina distribució tenen per zones, si hi ha nuclis significatius dedicats a aquesta activitat i, finalment, avaluar quin contingut simbòlic té cada zona. Seguint amb la nostra hipòtesis creiem que hi ha una estructura de significats que marca unes zones dedicades a un tipus d’art i unes altres a un tipus d’art diferent. Després això ens servirà per analitzar, més endavant, si les galeries tenen en compte la presència d’una institució –i quin tipus d’institució a la zona- i si aquest és un factor important pels marxants o per un determinat tipus de marxant a la hora de situar-se dins la geografia de la ciutat. I si busquen efectivament la proximitat, establint una cartografia de les diferents institucions artístiques podrem veure quin tipus d’associació simbòlica es produeix.

Per començar direm que Barcelona, com moltes altres ciutats europees hi ha una gran zona d’equipaments culturals: en el nostre cas es tracta de Sants-Montjuïc (una zona ja edificada per activitats culturals per l’Exposició Universal de Barcelona de l’any ¿ i avui seu de la Fira de Barcelona) on es troben el MNAC i també dos teatres públics. Més amunt, al costat de les instal·lacions olímpiques hi trobem la Fundació Miró (en una zona ajardinada, seguint l’esquema modern de disseny dels museus). Aquest centre cultural, al estar allunyat del casc urbà, no afecta al món galerístic que sempre ha estat, almenys a Barcelona, dins el teixit dels carrers residencials o comercials de la ciutat.

En segon lloc, al nord de la ciutat, al costat de la Diagonal i en un emplaçament veí de les facultats i seus empresarials, hi trobem el Palau de Pedralbes, seu del Museu de Ceràmica i el d’Arts Decoratives, que estan de costat al mateix edifici. A la zona alta també hi trobem el Museu Thyssen. Aquest pol museístic tampoc creiem que exerceixi una influencia important en la ubicació de les galeries encara que dota simbòlicament aquest sector de la ciutat (essent aquests museus d’arts més aviat tradicionals).

Molt més important és la presència al carrer Aragó entre Rambla Catalunya i Passeig de Gràcia de la Fundació en una antic edifici modernista. Entre les mateixes illes de cases però dos carrers més al sud trobem precisament el nucli principal de galeries de Barcelona. Una crítica d’art escrivia al 1991 que, "la tradicional zona de galeries de l’Eixample i Consell de Cent ara, reforçada amb la presència de la Fundació Tàpies (...). O sigui, aquesta institució museística, col·locant-se al costat de la zona tradicional de galeries l’ha beneficiat. En aquest cas, a més, es dona una afinitat estètica i simbòlica, la seva instal·lació allà no es fruit de l’atzar. En primer lloc, la zona de Consell de Cent va arrencar als anys seixanta, exposant Picasso, Miró, i el mateix Tapies, convertint-se així en el carrer de l’art modern. Al mateix carrer hi havia una galeria que es deia Dau al Set, el grup on va començar la seva carrera el mateix Tapies i altres artistes avui consagrats i, allà hi ha una galeria del germà del fill de Tàpies, anomenada Edicions T–Galeria Toni Tapies. I en segon lloc, Consell de Cent és la zona dominant del galerisme barceloní des dels anys seixanta i, Tapies, com sabem, ocupa una posició dominant en l’escena artística catalana des d’aquells anys que no han pogut desbancar ni la corrent conceptual dels anys setanta ni tampoc pel que sembla el retorn a la pintura protagonitzat per figures com Miquel Barceló. Segons Manuel Borja-Vilell (ex director de la Fundació Tapies i actual director del MACBA) referint-se a Antoni Tapies "la seva presència impertorbable en el centre de l’art català des del anys cinquanta fins als nostres dies, la seva condició de model a seguir o a superar (...)".En definitiva, l’institució de l’artista central s’instal·la al costat del centre del mercat barceloní, centralitat que la institució contribueix a prolongar i de la que es beneficien mútuament.

Naturalment però, a l’Eixample, un districte gran i divers de Barcelona, hi ha altres institucions artístiques com el Centre Cultural de Caixa Catalunya a La Pedrera, el Centre Cultural de "la Caixa", també a un edifici modernista. Cal afegir, a més, que el centre de l’Eixample, és una zona amb un ric patrimoni arquitectònic modernista, el que constitueix per si una atracció artística que atrau milers els visitants i turistes. Trobar-se dins aquest circuit turístic sembla que és essencial pels museus.

També té un ric patrimoni arquitectònic el Barri Gòtic. Al costat de la Catedral hi ha el Museu Frederic Marès. I també hi pertany administrativament el Palau de la Virreina, encara que està a la Rambla i al cantó del Raval. Però no posseeix cap gran institució museística. En canvi, el Born s’hi va instal·lar l’any 62 al número 15 del carrer Montcada. Al que s’hi van incorporar posteriorment el Museu d’Art Precolombí (al número 12), el Museu d’Art Tèxtil i de l’Indumentària (núm. 12) i la Sala Montcada de la Fundació "la Caixa", espai d’art jove (al 14). O sigui, que hi ha tot un complex museístic a tocar en el mateix carrer, el que constitueix un element d’atracció pels marxants d’art. A una altra part del barri, prop de l’antic Mercat del Born, hi trobem el Metrònom, una fundació d’art emergent, que "tingué un paper dinamitzador de la zona del Born (...) on s’han instal·lat moltes de les noves galeries de Barcelona". És a dir, la zona ha quedat connotada com zona artística, i el que és més significatiu, d’art contemporani i jove. El que ha propiciat l’establiment de galeries que buscaven aquesta sinèrgia de públic que arrosseguen les institucions i el contacte simbòlic.

Un capítol a part necessitaria per explicar de forma completa el fenomen del Raval. No obstant, aquí farem una breu descripció de com es passa d’una zona considerada marginal, anomenada "el Chino" (o com ho feia l’administració, Distrito V) a considerar-la com un barri cultural o potencialment cultural anomenada (recuperant la històrica denominació) el Raval. Avui en dia, aquest barri compta (si deixem de banda La Virreina i el Centre d’Art Santa Mònica, que estan ubicats a la Rambla i, no dins el barri) amb la sala d’art jove, La Capella i, sobretot, amb el complex museístic de la Casa de la Caritat que el formen el CCCB i el MACBA i, més recentment, el 1999, el Foment de les Arts Decoratives.

I cal descriure amb una mica de deteniment la gènesis i el contingut d’aquesta del projecte de transformació cultural del barri per poder entendre el resultat de procés i l’aparició de galeries en la zona.

3.3.3 El Raval com barri artístic i l’"efecte MACBA"

La invenció del Raval com a barri artístic una data de concepció i de naixement. La primera és quan es va decidir construir un gran equipament al barri i, la segona, és la obertura del Museu d’Art Contemporani de Barcelona (MACBA). Molt s’ha escrit sobre aquest tema, sobretot escrits del moment, i encara que seria molt interessant fer una anàlisi de la gènesis i de les polèmiques del museu, escapa a l’objecte d’aquest treball. No obstant si que intentarem situar a trets generals el context i recollir a través de la premsa les intencions explicites dels seus primers promotors, per tal de, després avaluar la significació de l’aparició d’un nucli de galeries al barri.

la idea del museu d’art contemporani ressorgeix als anys 80s (hi havia hagut un intent de constituir-ne un als anys seixanta dirigit per Alexandre Cirici). En aquests anys la política cultural a l’Estat espanyol es torna molt més patrimonial i s’inicia la construcció de grans equipaments "nacionals", amb la voluntat d’equiparar-se als estàndards europeus. En el cas de Catalunya també passa així i, la qüestió de la necessitat de "grans treballs" culturals obté un raonable consens. El problema potser és determinar que vol dir "nacionals" en una ciutat que se sent capital però no ho és: d’aquí la polèmica de si el museu s’ha d’anomenar "de Catalunya" o "de Barcelona" i que continua en la definició del que ha de representar la col·lecció i l’ambició que ha de tenir. Discussions que continuaran un cop el museu obert i que generaran la sensació de que el museu no és el que hauria de ser, "que no arrenca". Sensació que, com veurem després, es mescla amb la de la creació del barri cultural com veurem després.

Però com dèiem la nominació de Barcelona pels Jocs Olímpics del 92 crea la coneguda passió constructora i cultural a la ciutat: és el moment de realitzar els vells projectes i, un any després de la nominació, el Juliol del 87, es presenta a la premsa l’arquitecte Richard Meier (que ha firmat un protocol comprometent-se a dissenyar l’edifici) definint les característiques i els objectius del projecte del museu d’art contemporani. Un article de premsa destaca en titular que (Meier) Prevé un edificio contextual, que actúe en la zona como el Pompidou sobre el Marais. I en una entrevista a la pregunta del periodista -¿Que puede suponer para Barcelona este Museu? Responde que Es un centro muy importante para la ciudad. Quizá represente para Barcelona una transformación similar a la que el Centro Pompidou supuso para el barrio del Marais, en Paris (...) Pero la posibilidad de renovar un barrio tan definitivo a partir de un edificio me resulta muy atractiva. Ya veremos que ocurre. Ahora es el momento de sembrar . O en un altre diari s’ afirma: Meier compara lo que espera que suceda en la zona del Raval con lo acaecido en el barrio parisino del Marais "donde" explica el arquitecto, "el Centro Pompidou se convirtió en el catalizador de lo que sucedia en el Marais, una zona urbanística i socialmente tan deprimida como pueda serlo la que hay en torno a la Casa de la Caritat; ahora el Marais es una zona excelente para vivir, para pasear, para ir de compras, para pasear...y esto no había sido previsto de antemano por los arquitectos, simplemente sucede que el Marais era una zona llena de posibilidades y el Centro Pompidou las ha activado. Yo creo que la casa de la caridad tiene posibilidades semejantes, a escala distinta. L’arquitecte es presenta davant la societat com a reformador i profeta de la regeneració urbana (en un paper molt de moda) i fa clarament el paral·lelisme el Marais i el paper del Beaubourg en la creació d’un barri cultural, encara que en aquesta cas, a diferencia del barri parisenc, es tracta de la creació d’un barri cultural, com diu Lorente (1997), totalment des de dalt i amb un recolzament de l’administració. Meier reconeix que l’edifici en si mateix no crea el dinamisme cultural del barri sinó que només l’activa o el potència i deixa anar el dubte sobre si el Raval el té o no.

Però Meier no era el sol de pensar-ho, ni tampoc el únic responsable d’actuar en aquest sentit. Com hem dit la construcció social d’un barri cultural necessita la participació de molts diversos estrats socials: del paper de les noves capes mitjanes ja n’hem parlat i, a un altre nivell, els actors culturals i, en aquest cas de barri creat del no-res, de les élites socials i polítiques. Tots participen aportant el que sap fer (o el seu capital específic en llenguatge bourdinià) i seria difícil dir que és el que té el paper actiu i qui el passiu, si el món de la cultura es comparsa del polític o a l’inrevés. Es tracta d’una aliança, símbol d’uns temps de apropament entre l’esfera política i artística, tal com es va poder veure en la presentació en societat del projecte de la Casa de la Caritat (nom amb el que es designava el que encara no tenia un nom definit, el MACBA i el CCCB). A la roda de premsa del 9-4-88 hi va participar diversos tècnics de cultura, un artista i un crític d’art.

El subtítol de la notícia informant-ne repetia el missatge de l’arquitecte nord-americà: Un gran equipament vol rehabilitar el barri del Raval. I dins l’article apareixia que (...) aquest equipament vol significar per al Raval el que el Beaubourg va significar d’atractiu per als barris del Marais i Châtelet. La revitalització de certs barris barcelonins i l’exiamplament de la ciutat pel que fa als nuclis d’activitat cultural sembla ser una de les característiques que distingeixen els projectes de futur. La operació s’inscriu dins de una política urbanística i cultural més àmplia.

I s’opera a partir d’una patrimonialització de certs elements del barri. Tal com recull l’article es proposa rehabilitar altres edificis com el Mercat de la Boqueria, la Plaça Castella, l’Antic Hospital de la Santa Creu, la Plaça Sant Agustí i la Plaça Sant Josep el que afegiria valor simbòlic al barri. El projecte de rehabilitació del barri tindrà molts altres elements i episodis, essent un dels més importants l’obertura de la Rambla del Raval, un projecte a la Hausmann.

No obstant, en la reordenació i rehabilitació urbanística no només hi participen els arquitectes o l’administració: altres institucions públiques o privades també amb l’afegit de que hi aporten la seva activitat al barri i constitueixen un grup de pressió per a l’administració en els esforços de rehabilitació. Hem de destacar el trasllat del Foment de les Arts Decoratives (FAD) a la Plaça dels Àngels, la instal·lació de la seu d’Edicions 62 o de la Facultat Blanquerna de la Universitat Ramon Llull, o futura construcció de la Facultat d’Història de la Universitat de Barcelona a tocar del MACBA.

L’acció de les élites culturals, partint de les possibilitats urbanístiques i simbòliques del barri van crear una marc relativament favorables i les expectatives de la creació d’un barri cultural. Va ser un missatge com hem vist repetidament exposat i adreçat sobretot al que se sol anomenar com la "gent de les arts i la cultura". El Raval però, pel tipus de institució que s’hi instal·lava, un museu d’art contemporani (i per la manca de tradició i oferta cultural d’altres sectors en el barri) quedava connotat sobretot com un barri de les artístic i els agents del sector de les arts plàstiques també ho van veure així, que allò els concernia. No obstant, les desenes de milers de visites que reben les exposicions de La Capella o el CCCB, o els centenars de milers del MACBA, tant se val, no creen de per si una dinàmica artística al barri. No seria el primer cas d’un equipament cultural que pretén regenerar un barri i l’únic que aconsegueix fer és donar alguns beneficis als quioscos de postals i els bars de l’entorn. Cap barri pot ser considerat cultural sinó s’hi instal·la una dinàmica cultural pròpia i autòctona, en la que els actors del camp cultural hi tinguin un paper com a agents actius. Ara doncs és el moment d’examinar aquest procés que encara és obert. Però aquesta és una qüestió que examinarem més endavant, partint del context general del mercat de l’art a Barcelona.

3.3.4 Tipus de zones artístiques i culturals

Per resumir tota la informació que hem anat tractant al capítol hem construït dues taules: una sobre el nombre i tipus d’institució per zona i, una altre quadre comparatiu del nombre teatres, cines i institucions artístiques per zona també.

El primer, ens indica, com hem vist, que les grans institucions estan concentrades a quatre districtes dels deu amb el que es divideix Barcelona. I que, si bé hi ha tres grans museus tant a Sarrià-Sant Gervasi com a Sants-Montjuïc, aquests no compten amb altres tipus d’institucions (excepte l’Espai 13, inclòs a la F. Miró) del tipus museu petit o sala d’art jove. En canvi, l’Eixample, amb cinc centres artístics, compta amb una heterogeneïtat, com passa amb altres camps culturals. A continuació cal destacar Ciutat Vella és el districte més dens (13 institucions), amb tres zones diferenciades: hi apareix el Raval amb tres institucions (dues grans i una d’art jove), el barri gòtic, amb dos centres d’art (que no obstant estan ubicats fora el barri i un centre cívic artístic) i, el Born, que amb sis institucions de tot tipus forma la zona de Barcelona més densa i amb una oferta més variada artísticament. Finalment remarcarem que hi ha tres districtes, a més dels tres centrals que hem esmentat, que tenen només centres cívics artístics. Aquests, tenen la missió d’apropar l’art a zones perifèriques artísticament o a públics no avesats a l’art contemporani (ja hem comentat que la coordinadora que els uneix és diu Art + a prop). Però alhora també són producte i donen cabuda dintre seu les activitats i mostres que organitzen els artistes residents a la zona. O sigui, que tot i tenir una orientació de democratització cultural (difusió de la cultura a tots els estrats socials i zones geogràfiques) en realitat també fomenten la democràcia cultural (que tots els creadors tinguin cabuda dins l’escena creativa i pública.

QUADRE 44 – Tipus d’institucions per zona (1999)

Font: Fonts pròpies

En segon lloc, i també a mode de conclusió d’aquest apartat veurem i compararem el nombre d’institucions i llocs de difusió del teatre i el cine per districte. Ja sabem que estem ajuntant elements de diversos camps artístics. I que els cines són tots privats, en el cas dels teatres això es reparteix i n’hi ha un quants (com hem comentat més amunt) de públics i que, finalment, no hi ha cap institució artística privada (si bé algunes són dependents de fundacions d’empreses privades) el que porta a un funcionament molt diferent en cada sector, que es veu reflexat en les ubicacions que busquen.

No obstant el que hem dit, podem extreure dues conclusions si comparem les ubicacions en cada camp: en primer lloc, trobem una gran centralització de l’oferta cultural. Hi ha un parell de districtes amb una àmplia oferta cultural (Ciutat Vella i Eixample); unes zones amb una oferta mitjana (Sants-Montjuïc, Sarrià-Sant Gervasi i Gràcia). I, l’altre meitat de Barcelona, que es gairebé un desert cultural (Les Corts, Horta-Guinardò, Nou Barris, Sant Andreu i Sant Martí.

En segon lloc, cal dir que tant si es tracta de cine, com de teatre com les institucions artístiques, totes estan igualment centralitzades (encara que el cine arribi una mica més als barris), encara que un depengui més de l’iniciativa pública o privada. Ara bé, dit això hi ha barris que l’oferta és exclusivament pública (Sants-Montjuïc) i altres sigui completament fruit de l’iniciativa privada (Gràcia).

En tercer lloc, també podem veure diferencies en al tipus d’oferta cultural per districtes. Deixant de banda els cinc districtes que no tenen pràcticament més oferta que un cine o un centre cívic actiu artísticament, podem veure que mentre a Ciutat Vella o l’Eixample hi ha una oferta en els tres sectors, hi ha barris que estant especialitzats: Sants-Montjuïc no té cine encara que compta amb molts teatres i museus i, Gràcia no té institucions museístiques encara que té molts cines i teatres.

QUADRE 45 – Nombre de cines, teatres i institucions artístiques per districte

Font: Anuari Estadístic Municipal i fonts pròpies

3.4 Els artistes a Barcelona: geografia de les zones d’artistes

3.4.1 Introducció

En aquest capítol volem aproximar-nos a la realitat geogràfica de la població d’artistes visuals de Barcelona, veure la seva distribució per zones i detectar possibles concentracions (clusters), per finalment, veure si es pot parlar de "barris artístics". Element que reprendrem al capítol final per veure si hi una correlació d’on viuen els artistes i a on s’instal·len les galeries d’art i, en aquest cas, quin tipus de galeries se senten més atretes per la proximitat amb els creadors.

La població artística ha estat tradicionalment concentrada a les grans metròpolis, fet que ha estat llargament narrat per la historia de l’art. S’ha narrat la seva concentració a finals del XIX i principis del XX a certs barris de Paris (Milner, 88) i, després el sorgiment d’una comunitat d’artistes a un antic barri industrial que es faria famós com a barri artístic i del comerç de l’art, el SoHo (Simpson, 81).

En tot cas està encara en discussió les causes d’aquesta concentració, si són sobretot econòmiques i professionals (Menger, 93), o bé, quin significat té per als creadors el seu emplaçament geogràfic en el marc nacional i si és més important això que les causes purament econòmiques (Mangset, 98). Com ens mostren Castelnuovo i Ginzburg (79), els artistes poden ser molt innovadors també a la perifèria i utilitzar l’allunyament com a estratègia dins la seva carrera artística.

3.4.2 Zones d’artistes a Barcelona

Però deixant de banda aquesta discussió i tornant al nostre terreny d’estudi hem de dir que Barcelona com a gran ciutat no és una excepció i compta amb una nombrosa població d’artistes. En aquest sentit, Barcelona exerceix un "efecte gravitatori" (utilizant l’expressió de Menger) pels artistes de Catalunya, les regions properes i fins i tot, a nivell internacional. En efecte podem trobar nombrosos artistes d’arreu d’Europa o Amèrica que hi viuen o que hi tenen un taller. Cal dir que molts d’ells s’agrupen en zones concretes i és usual en el sector nombrar com a nuclis d’artistes el Born, el Raval, Gràcia o darrerament la Barceloneta. En aquest sentit és destacable l’influencia que ha exercit els models de residència que provenen d’altres metròpolis en el comportament dels artistes que viuen a Barcelona.

Hem de reconèixer que a la hora d’abordar empíricament el fenomen i, anar més enllà del que se sol comentar en el sector, disposem de poques fonts d’informació. No hi ha estudis sobre els artistes a Barcelona ni tampoc per suposat sobre el lloc de residència dels artistes. Les guies professionals pateixen d’una manca greu d’actualització i les associacions d’artistes són poc representatives.

Intentarem però aproximar-nos a aquesta qüestió tot fent us d’informacions que dona el sector mateix a través d’esdeveniments com els Tallers Oberts (dels que parlarem més endavant) o informacions aparegudes a la premsa. En els mitjans de comunicació apareixen notícies sobre artistes: Ciutat Vella, Gràcia i Poblenou.

3.4.3 El intent de SoHo barceloní: Poblenou

Un exemple de la influència del model SoHo, una comunitat d’artistes en un antiga zona industrial, és el fenòmens del Poblenou. Antiga zona de fàbriques relativament a prop del centre de Barcelona, va entrar en decadència arran de la crisi industrial dels anys setantes. La zona va ser remodelada amb la construcció de la Vila Olímpica als Jocs del 92 i al mateix moment van començar a aparèixer colònies d’artistes en els locals industrials desocupats. És el cas de Piramidón, el Submarí, Palo Alto, Winchester School, Can Font i altres. La idea era, tal com ha passat a altres llocs, aprofitar grans espais buits adequats per a la creació artística i de baix lloguer, per a la instal·lació de tallers i vivendes per artistes. No obstant, el fet material no ve deslligat d’una certa idea estètica de la recuperació estètica simbòlica d’espais degradats, l’anomenada "arqueologia industrial" (Simpson, 81, Lorente 97,). Veiem que diu una pàgina web sobre els tallers del Poblenou:

Aquest procés s’ha vista en certa manera culminat per a la instal·lació allà d’Hangar, un centre que lloga tallers a artistes, laboratori multimèdia i espai de presentació de projectes artístics, gestionat per l’Associació d’Artistes Visuals de Catalunya (AAVC) i subvencionat per l’Institut de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona. És significatiu que Hangar realitzi intercanvis amb altres centres artístics de Marsella, ciutat que ha destacat per la seva vitalitat a la hora de reutilitzar com a tallers d’artistes antigues instal·lacions industrials.

La "moguda" artística de la zona ha tingut també una traducció en el centre cívic del barri que s’ha transformat en un centre especialitzat en art emergent i, que sovint exposa el treball d’aquesta colònia d’artistes així com el dels artistes marsellesos amb els quals es realitza un intercanvi des d’Hangar.

Al Poblenou es venen realitzant des del 93 el que se'n diu Tallers Oberts del Poblenou, (en coordinació amb els Tallers Oberts de Ciutat Vella dels quals parlarem més endavant) on els espais de creació s’obren durant un cap de setmana i dona vida artística a la zona. No obstant, sembla que l’especulació urbanística i els plans de remodelació de l’Ajuntament (que preveuen la construcció d’habitatges, l’allargament de la Diagonal –el que s’anomena la Diagonal Mar- i, la promoció de la zona com a nucli d’empreses d’alta tecnologia) ha posat en crisis certs tallers d’artistes de la zona que han hagut de marxar. Per exemple, sembla que un d’ells, el Submarí, tal com deia un titular periodístic, "ha fet aigües". I a diferencia del SoHo novaiorquès, Poblenou no ha atret cap galeria comercial ni cap institució artística.

3.4.4 Una illa a la zona alta: Gràcia

Un cas bastant diferent és Gràcia: l’antiga vila independent acull des de fa temps una població no determinada però important d’artistes. La diferencia, segons informacions del sector, seria que a Gràcia fa més temps que hi ha artistes i que aquests pertanyen a una generació més adulta, barcelonina i consagrada que els artistes que s’instal·len a Ciutat Vella o Poblenou. Hem parlat ja de l’oferta de cinema europeu i teatre alternatiu que té el barri i els professionals de la cultura que hi viuen, el que dona al barri un ambient propici i atractiu pels artistes. És a dir, que a diferencia de Poblenou no és un barri proletari i industrial sinó que, no obstant és encara el més popular de la zona alta de la ciutat, és un barri de marcat contingut intel·lectual i cultural.

Per citar tres casos direm que a Gràcia hi viu el director de cine Bigas Luna, l’il·lustrador Arnal Ballester o el pintor Xano Armenter, que s’ha instal·lat al barri fa poc provinent del seu "tour" per Nova York i Califòrnia. Un article dedicat a ell comenta així la seva vinguda a Gràcia:

Com veiem, el barri té una imatge de zona singular, cosmopolita, amb una oferta cultural de qualitat que atreu als artistes i altres capes socials sensibles a aquests "estil de vida". Un aspecte que també, com veurem més endavant, també tenen en compte les galeries a la hora de valorar una zona.

3.4.5 La Ciutat Vella

Tot un altre capítol necessitaríem per descriure la colònia d’artistes residents a la Ciutat Vella. Tota aquesta zona, com hem dit abans, compta amb tres zones molt diferenciades, el Barri Gòtic, el Born i el Raval, totes tres amb gran personalitat i atractiu pel seu ambient i al patrimoni urbà, històric i artístic.

El Barri Gòtic va ser el lloc a on s’hi va desenvolupar els primers moviments de la pintura barcelonina. Al carrer Petritxol, a on hi ha la galeria d’art més antiga de Barcelona, s’hi reunia la bohèmia artística. Encara que avui en dia, el Gòtic és una zona invadida pels locals comercials o d’oci, el que no deixa molts espais lliures per als tallers d’artistes. El Born com ja hem comentat, s’hi van instal·lar moltes institucions artístiques i es va posar de moda a finals dels anys vuitanta, i s’hi van instal·lar galeries, restaurants, tendes de moda i alguns artistes i gent de la cultura s’hi van instal·lar. No obstant, la crisis econòmica que va acabar amb gran part de les joves galeries d’art contemporani com l’especulació i l’alça dels lloguers han acabat per convertir el Born en una zona a la baixa artísticament. Finalment, ja hem parlat del fenòmens del Raval com a barri artístic, un barri, que una manifestació artística definia sense embuts com a zona de creació (La ciutat de les paraules, abril 2000). L’evolució però de la població d’artistes d’aquestes zones la podem registrar indirectament a través de la organització dels Tallers Oberts de la Ciutat Vella.

Aquesta inciativa, a imitació d’altres ciutats va sorgir al 1993, però el 98 es va interrompre. El 99, en un canvi d’organitzadors, que passa d’una associació a estar portat per un comitè d’una institució (Associació d’Activitats Artesanes i Investigació Plàstica del Foment de les Arts Decoratives) s’ha reorganitzat i potenciat la iniciativa.

Els Tallers Oberts de Ciutat Vella, es desenvolupen en els tres barris del districte. I el que volem destacar és que al llarg d’aquestes tres edicions el pes de cada barri, que s’expressa en el nombre de tallers oberts al públic, ha variat sensiblement. Pel que fa als Tallers Oberts de les edicions de que disposem informació, del 96, 99 i 2.000, el repartiment de tallers per barris és el següent:

QUADRE 46 – Repartiment dels tallers per barri en els Tallers Oberts 1996, 1999 i 2000

Font: Organització dels Tallers Oberts de Ciutat Vella, www.tallersoberts.es.org, 2.000

Pel que fa en termes absoluts veiem un increment notable del número de tallers participants (quasi es doblen) entre el 96 i el 99, i un lleuger creixement en relació a l’any posterior, el 2.000. El que pot ser producte d’una millor organització però també segurament d’un creixement de la població d’artistes en aquests barris. Només hi ha un descens del nombre de tallers oberts al barri Gòtic i al contrari el Born creix bastant. Però és el Raval el que passa a tenir més tallers oberts, passant del 33% al 96, al 2.000 representar més del 50% del total.

Es tracta, cal reconèixer-ho de xifres molt modestes que no arriben al centenar. I repetim que aquest és un indicador indirecte que no pot escapar a l’efecte d’una millor o pitjor organització ni al caràcter selectiu que té tot esdeveniment com aquest. No obstant, podem observar una tendència creixent a formar nuclis d’artistes, molt concentrats en certs carrers (15 dels tallers del Raval estaven situats al carrer Riereta) el que respon a una certa recerca de creació de comunitat i ambient artístic i de la que en són còmplices els bars i restaurants del carrer que exposen el seu art. El Raval doncs, encara que a petita escala, és un barri d’artistes. El que el converteix en un barri potencialment (encara que sigui encara una realitat ja que falta la part de difusió i comerç de l’art que també tenia el SoHo o el Marais) en un barri artístic.