Presentacio | Marc teoric | Contexte urba | Comparacio esp i fr | Historia galeries | Definicio galeria| Jerarquitzacio galeries | Treball de camp | Geografia sociocultural | Geografia sectors culturals | Geografia artistica | Geografia galeries | Marxants i espai | Conclusions | Bibliografia | Taules i grafics | Retorna a index

Tercera part

CONTEXT URBÀ I GEOGRAFIA DELS SECTORS CULTURALS

3.1 Geografia social i cultural de Barcelona

3.1.1 Configuració urbana barcelonina

L’estructura urbana de Barcelona respon a quatre etapes de desenvolupament. En primer lloc, el nucli primitiu edificat ja pels romans i que correspon amb la ciutat medieval, anomenat Barri Gòtic des de principis de segle. En segon lloc, cal considerar la resta del casc antic o recinte emmurallat que perdurà fins a l’enderrocament de les muralles el 1854: a l’esquerra (mirant cap al nord) del Barri Gòtic hi trobem el Born o Barri de la Ribera, que era de població preferentment menestral. I a la dreta de les Rambles (en el sentit contrari, és a dir, baixant cap al mar i mirant al sud) hi trobem el Raval, barri que era en gran part obrer, a la part baixa del qual es troba el "Barrio Chino". El tercer sector de la ciutat és l’Eixample construït segons el pla Cerdà del 1859 fora del recinte emmurallat, és una quadrícula d’illes la majoria construïdes entre el 1860 i el 1930. En quart lloc, el creixement de Barcelona arribà successivament als pobles i viles que l’envoltaven, els quals han condicionat l’aspecte del quart sector de la ciutat (la simetria del Pla Cerdà desapareix en contacte amb aquests nuclis). Finalment, amb el desenvolupament econòmic dels anys seixanta i l’arribada massiva d’immigrants porta a la construcció d’extenses i poblades barriades habitades principalment per treballadors que creixeran ràpidament i, en un principi, desorganitzadament.

Avui en dia el, segons l’últim Padró, nombre d’habitants de Barcelona es distribueix de la següent manera per districte:

QUADRE 34 – Habitants de Barcelona per districte (1996)

Font: Padró Municipal d’Habitants 1996. Departament d’Estadística. Ajuntament de Barcelona.

Pel que veiem, l’Eixample és el districte més gran per nombre d’habitants, amb quasi 250 mil persones censades, però el més petit en nombre de persones vivint-hi no baixa de 80 mil (Les Corts). I cal afegir-hi que la majoria supera el centenar llarg de milers d’habitants.

3.1.2 Geografia social de Barcelona

Com tota gran ciutat europea Barcelona a més d’una geografia urbana complexa determinada per les diferents fases de creixement que ha experimentat, també té una geografia social, és a dir, un repartiment desigual de les categories socials dins els seus barris, havent-hi per tant fronteres socials que divideixen la ciutat.

Segons l’Enquesta Metropolitana de Barcelona, una enquesta sobre hàbits i condicions de vida dels habitants de la Regió Metropolitana de Barcelona, més fiable i de data més recent que el cens (l’Enquesta es realitza cada cinc anys, i en canvi l’últim cens és del 1991) les categories sòcio-professionals es reparteixen així:

QUADRE 35 – Categoria socioprofessional per districtes a Barcelona 1995 (1)

Font: Enquesta Metropolitana de Barcelona 1995

(1)Observació: en negreta, la categoria socioprofessional més present amb el districte. En cursiva, el districte a on és més present cada categoria socioprofesional.

Com veiem, a l’any 1995 s’observen diferències significatives: començant per la zona alta, Sarrià Sant Gervasi és la zona amb més gran presència de CSP altes i mitjanes, seguit de Les Corts i l’Eixample. En segon lloc podem trobar les antigues viles de Gràcia i Sarrià en les que predominen les capes mitjanes (amb presència, però, major a Sants de les capes mitjanes baixes). També podem identificar un tercer grup de districtes que si bé hi ha una heterogeneïtat social, veiem un predomini de les classes mitjanes baixes i classe treballadora. I finalment hem de classificar en un quart tipus Ciutat Vella, que presenta una menor presència de totes les CSP respecte la mitjana global, menys pel què fa als autònoms i treballadors de serveis, que representen un 38,2% del total.

El canvi de composició social entre districtes es tradueix, com era d’esperar, en nivells mitjos de renda diferents entre aquests. En el següent quadre podem observar que, l’índex de capacitat econòmica familiar situa Sarrià-Sant Gervasi al capdamunt (149,3) i Ciutat Vella a l’últim (65,4). Les Corts (133,1), l’Eixample estan al tram alt (111’0), i Gràcia (99’4) també encara que a certa distància. I que hi ha un tram mig que, agrupant cinc districtes, va de Horta-Guinardó (94,6) a Nou Barris (83,5). Destaca doncs, que hi ha un gran grup mitjà però que la distància entre el districte amb un índex molt gran i el més baix, Sarrià-Sant Gervasi i Ciutat Vella, és molt gran (més del doble) i, tots dos estan a molta distància del grup mitjà.

QUADRE 36 – Índex de Capacitat Econòmica Familiar per districtes (1998)

Font: Departament Estadística. Ajuntament de Barcelona

I com era d’esperar, el nivell de renda per districte es correspon amb el preu dels lloguers per districte (encara que sigui difícil establir quina és la causa i quin l’efecte) ens acaba de dibuixar les diferencies socials i econòmiques per barri que serà interessants recordar quan s’analitzi la qüestió geogràfica del sector artístic.

QUADRE 37 – Mitjana dels lloguers per districte (1999)

Font: Cambra de la Propietat Urbana de Barcelona, 1999

Encara que aquests índexs fan la mitjana de totes les famílies o habitatges d’un districte, que necessàriament són molt heterogenis, ens permet fer observacions que després seran rellevats per observar el consum cultural per districte, la oferta cultural d’aquests i, finalment relacionar-ho amb l’ubicació de les galeries d’art i evaluar l’entorn social en el que estan.

3.1.3 Breu descripció dels consums culturals per districte

Pel què fa a veure breument el consum cultural dels barcelonins respecte al seu lloc de residència, aquest el podem estudiar segons les preferències musicals que han declarat a aquesta mateixa enquesta. Hem escollit la música, ja que és dels consums culturals més extensos, consta dels estils més variats en el seu contingut cultural i ús social i que, per tant, permetrà que s’expressin les diferències. Les dades ens indiquen les següent: Sarrià- Sant Gervasi és el districte on més afició hi ha per la música clàssica, Les Corts per les noves tendències i l’òpera, l’Eixample pel jazz, Gràcia per la cançó catalana, Sants pel rock, Sant Martí per la música pop, Nou Barris per la cançó espanyola i la música folklòrica i Ciutat Vella per la sarsuela, essent aquest districte on hi ha més gent que declara no escoltar música.

QUADRE 38 – Gèneres musicals preferits per districtes de Barcelona (1)

Font: Enquesta Metropolitana de Barcelona 1995

(1)Observació: en negreta, la categoria socioprofessional més present amb el districte. En cursiva, el districte a on és més present cada categoria socioprofesional.

Veiem doncs una diferenciació entre districtes que encara que en termes marginals és petita, és molt significativa i que ve condicionada per una sèrie de variables demogràfiques, d’origen nacional, i socials. Cal però ressaltar que els gustos musicals vénen ordenats de manera exacta segons l’escala social: els gustos més legítims o culturalment més reconeguts es situen preferentment a les zones de CSP altes i al inrevés, els gustos més populars o considerats fàcils es troben més sovint als barris de CSP més baixa, en una graduació significativa en tota l’escala.