Presentacio | Marc teoric | Contexte urba | Comparacio esp i fr | Historia galeries | Definicio galeria| Jerarquitzacio galeries | Treball de camp | Geografia sociocultural | Geografia sectors culturals | Geografia artistica | Geografia galeries | Marxants i espai | Conclusions | Bibliografia | Taules i grafics | Retorna a index

1.4 Historia de les galeries a Barcelona

1.4.1 Introducció

No hi ha cap estudi sobre l’historia de les galeries a Barcelona. I de fet, aquesta és llarga, ja que arrenca a finals del segle dinou. Existeix, això si, algun article de premsa, una referència en una enciclopèdia, algun llibre sobre una galeria o marxant històric o fins i tot alguna tesis doctoral sobre un període determinat. Però cap revisió sistemàtica, general i longitudinal de l’història dels marxants i la ciutat. Per tant, la nostra exposició es basarà amb aquest tipus de fonts i materials propis, el que donarà al capítol més una caràcter d’aproximació que un estudi concloent i ponderat.

Cal dir, d’entrada, que l’història de les galeries d’art està plena d’alts i baixos. A la fluctuació i canvis en el món artístic hem d’afegir-li els trencaments deguts a la història de la ciutat: ens referim als agitada història de Barcelona des de finals del XIX i principis del XX. I parlem, naturalment de la Guerra Civil i l’èxode de l’intel.lectualitat i la repressió posterior que marquen un abans i un després en el món de l’art. I de la llarga dictadura franquista i les seves conseqüències en tots els àmbits, també el cultural i l’artístic fins que es van fer notar fins ben entrats els anys vuitanta. No obstant això, com dèiem, la història del comerç de l’art a la capital catalana arrenca al Barri Gòtic allà al 1871.

1.4.2 Els inicis del galerisme barceloní

Parlar dels inicis del galerisme barceloní es parlar de la Sala Parés. La botiga fundada el 1840 per Joan Parés al número 5 del carrer Petritxol, ubicació que encara conserva, al cor del llavors centre comercial barceloní, el Barri Gòtic. Aquesta era a inicialment un establiment dedicat a la venda de materials de pintura, un origen molt similar a altres comerços d’art de l’època. Quan el negoci prosperà, el fill de l’amo, Joan Bautista Parés, va proposar una dissenyar una ampliació i reconvertí la botiga en galeria amb el nom, que encara conserva de Sala Parés. Fou la primera galeria d’art oberta a Barcelona, i de les primeres d’Espanya i d’Europa (cal pensar que al centre artístic de la època, Paris, "només" hi havia cent galeries). De fet, l’època coincidia, tal com estudien White (1991) amb la crisis del sistema acadèmic i amb el sorgiment d’una nova organització de la vida artística: el que s’ha anomenat el sistema marxant-crític.

La Sala Parès tindrà un paper molt rellevant durant els seus primers quaranta primers anys de vida un paper molt rellevant en la comercialització, difusió de l’art català i el desenvolupament d’un col·leccionisme local. La gran acollida del públic li va permetre el 1884 engrandir l’espai i construir una sala amb llum zenital, que es va inaugurar amb tota solemnitat davant les autoritats locals i estatals. Per altra banda, les tertúlies de la Sala Parés (amb la participació de pintors tant carismàtics en l’escena artística local com Brull, Masriera, Nonell o Meifrén) centrava la vida artística barcelonina. El conegut pintor modernista Ramon Casas va ser un dels puntals de la casa. I el 1901 va exposar juntament amb aquest, i per primera vegada, un jove pintor que firmava Pablo Picasso. Les exposicions més constants foren les de Santiago Rusiñol i l’escultor Clarasó.

No obstant, la Sala Parès, que havia protagonitzat moments tant àlgids de la vida artística de Barcelona va començar a decaure amb els anys. Cap a 1915 la Sala Parès ja no era el que havia estat a pesar dels esforços de marxant Parès per revitalitzar-la i les exposicions es convertien en "blanco de las satiras y befas de los jóvenes, una tras otra, iban acreditando para la vieja sala el renombre de arte pompier y desmedulado". Al 1925, Parès va desistir i va decidir traspassar el seu negoci a Joan Antón Maragall, els descendents dels qual encara en són encara avui els propietaris.

Joan Antón Maragall i Noble (Barcelona 1902-1993), fill de Joan Maragall, (o sigui, pertanyent a una renombrada família burgesa de Barcelona, a la qual també pertany Pasqual Maragall, ex-alcalde de Barcelona) van donar un impuls a la galeria obrint-la a artistes joves i assegurarà la seva continuïtat fins al present. El 1987, a més, any en la que entra l’actual director, Joan Anton Maragall fill (President actual, a més, del selecte Cercle del Liceu) reorientarà la galeria i realitzarà una reforma per construir un segon nivell a la sala. El que permetrà incorporar nous artistes tot conservant la línia de pintura històrica. La seva línia marcarà la evolució sense ruptures de tots els figurativimes i, de fet, la història de la sala (amb els seus alts i baixos) serà també la història del figurativisme (en totes les evolucions i neos que es vulgui) a la nostra ciutat.

1.4.3 Principis del segle XX: la modernitat arriba a Barcelona

Però tornem a principis de segle XX, quan la modernitat arribarà a Barcelona de la mà d’un marxant mític: Josep Dalmau (Manresa, 1867-Barcelona 1937). Originari de Manresa, aquest marxant simbolitzarà el risc i l’aventura per l’art a Barcelona com ho va representar Kahnweiler per Paris (Assouline, 88).Resideix a Paris cinc anys (del 1900 al 1905) i de tornada, Dalmau obre una galeria el 1906 (un any abans que l’esmentat marxant parisenc) al carrer del Pi, al Barri Gòtic. Serà però sobretot en la que inaugurà a Portaferrissa 18 ( al Gòtic també) el 1910, o la que va obrir a Passeig de Gràcia (Eixample) al 1923 i que mantingué fins el 1930, (any en que esdevingué director artístic de la Llibreria Catalónia) quan aquest marxant introduirà l’art cubista, l’art provinent del centre artístic mundial, Paris. Exposarà per primera vegada Miró i serà el marxant i amic de grans dels artistes de avantguarda. Tal com recorden encara avui en dia els marxants d’art barcelonins, Dalmau va portar molts dels artistes que després han estat cabdals per a la història de l’art modern. No obstant, la majoria de les teles van haver de tornar al seu origen ja que el col·leccionisme català era molt conservador.

Pel que fa a la qüestió geogràfica, cal ressaltar que Dalmau mostra una tendència que després serà general en el galerisme barceloní consistent en deixar el Barri Gòtic, l’antiga zona comercial, i instal·lar-se a l’Eixample, la nova zona de residència burgesa i que començava a ser nucli de comerços de luxe nova i moderna per la època. I també inaugura a Barcelona un paradigma de carrera, el modern, segons el qual a mesura que es va progressant en el la carrera professional s’abandonen les zones antigues, barates i "bohèmies" per instal·lar-se en les zones més respectables, cares i burgeses.

1.4.4 Sorgiment d’un primer nucli de galeries a la ciutat

Als anys trenta ja veurem tot un nucli de galeries a la zona. Segons Parcerisas (1991) "anys trenta ja funcionaven moltes altres galeries a Barcelona". Segons aquesta crítica d’art, potser una de les més destacades va ser Syra (Passeig de Gràcia 43) fundada al 1931 per Montserrat Isern. També era oberta la Pinacoteca (Passeig de Gràcia 34) que encara avui continua, o la Sala Catalonia, la Sala Esteve, la Sala Busquets (també a Passeig de Gràcia 98). Com veiem, als anys trenta ja trobem un nucli galerístic a Barcelona, aquesta vegada concentrat però en el nucli del comerç burgès.

1.4.5 Els anys quaranta: la pervivència del galerisme

Arriba la Guerra Civil i el seu final suposarà un desastre per a nivell polític i humà per a les classes populars i la major part de la intel·lectualitat barcelonina. L’exili i la repressió convertiran a la ciutat en un desert intel·lectual que costarà molt de tornar a fer viure. No obstant, l’any 44 sobrevivien a Barcelona unes dinou galeries segons es desprèn d’un quadre històric sobre els locals d’oci i la cultura a la ciutat. Pel que fa a la seva posició en la geografia de la ciutat, trobem que tres estan situades a la part antiga de la ciutat (Sala Velázquez, Sala Parés i Arte-Galerías Costa), totes tres al Gòtic i cap al Raval o al Born. La majoria es trobaven situades a l’Eixample dret, amb una notable concentració al Passeig de Gràcia. La Galeria Syra, la Sala Pons Llobet, la Sala Busquets, La Pinacoteca Galeries Argos, la Galeria Faianç Català i la Sala Vinçon es trobaven a aquest carrer encara que a diverses alçades. Dues més, la Sala Rovira i la Galeria Rigodón, es trobaven al carrer paral·lel, Rambla Catalunya. I una ja es situava al Consell de Cent, la Sala Gaspar, de la que parlarem a continuació. Més avall de la Gran via es trobaven la Pictoria i La Casa del Libro que exposaven art.

Però més destacable és ja la presència d’alguna galeria d’art a la zona alta de la ciutat al voltant de la Diagonal (la nova zona de residència burgesa i comerç de luxe). Es tracta de les Galerias Españolas, i la Libreria Mediterrania (encara a l’Eixample però a l’entorn de la Diagonal) i de la Galeria Augusta.

1.4.6 Els anys cinquanta: el renaixement del galerisme

Passats els temps més durs de la postguerra i del règim feixista arriba una progressiva reactivació de l’economia i relaxació de la repressió que permetrà un cert renaixement de la societat civil catalana. Tornen a nàixer les activitats intel·lectuals, entre elles la creació artística (Dau al Set es comença a publicarà als anys cinquanta) i el comerç de l’art. Segons Parcerisas, en aquests anys es produeixen moments memorables pel món de l’art barceloní com la fundació de la galeria El Jardí, dirigida per Àngel Marsà o la reorientació de la Sala Gaspar.

Tal com narra Milagros Torres en la seva tesis doctoral en Joan Gaspar Xabalader obre un comerç de marcs al carrer Alt de Sant Pere (a la Ciutat Vella) el 1907, ubicació que abandonarà el 1909 per l’Eixample. Gaspar serà el primer a obrir una botiga relacionada amb l’art al Consell de Cent (al número 323, concretament) del que parlarem repetidament més endavant. Al 1929, amb la marxa dels socis i la incorporació al negoci del seu fill, Miquel Gaspar i Peronella i, el cosí, Joan Gaspar Peronella, el negoci començarà un canvi. Els anys cinquanta, sota l’influència de Dau al Set i altres membres del món de l’art barceloní, la sala cambia d’orientació i s’orientarà a la promoció i difusió de l’art de avantguarda. La Sala Gaspar exposarà el 1956 a Picasso, donarà l’oportunitat de fer una exposició comercial per primera vegada a Tapies, i el 57 també mostrarà obra de Joan Miró. Tal com destaca Parcerisas la Sala Gaspar té el mèrit d’haver exposat en moments difícils a Picasso d’haver estat el "fil de contacte" que continuava unint l’artista amb la ciutat de la seva joventut. L’any 1961, una exposició de Picasso tindrà tant bona acollida que el públic arribava fins a la cantonada del carrer Balmes.

1.4.7 Els anys seixanta: extensió i concentració del galerisme barceloní

Els seixanta són anys d’obertura de l’economia espanyola (que no del règim) i es produeix el que després s’ha anomenat "desarrollismo" que canviarà profundament Catalunya. En aquests anys, el nombre de galeries creix molt i el seu nombre ja no té res a veure amb el de la postguerra: de 19 a l’any 1944 es passa, segons les dades disponibles, a unes 37 a l’any 62.

Podem destacar dos elements d’aquest creixement. Primer, que les galeries s’escampen per molts carrers de la ciutat i que paradoxalment es forma un nucli de galeries. I segon, que el creixement també augmenta l’heterogeneïtat de les galeries, ja que moltes d’elles no són establiments professionals sinó activitats secundàries dins de llibreries, halls d’hotels o cases de mobles i decoració. El que indica per una banda, una debilitat professional relativa del sector i, per altra banda, la major demanda i extensió del consum a capes socials més amplies.

Pel que fa la situació geogràfica, aquesta ens indica un canvi en la geografia social i comercial de la ciutat. Als anys seixanta, tal com mostren les dades (veure quadre), la zona de l’Eixample es consolida com a zona principal de les galeries d’art (amb 24 establiments oberts). Però aquestes ja no es troben principalment a Passeig de Gràcia, sinó a zones més allunyades de la via principal de l’Eixample: Roselló, Provença, Rocafort. No obstant, cal dir que 7 de les 24 es troben encara a Passeig de Gràcia i dues al carrer paral·lel de Rambla Catalunya. Pel que fa la Ciutat Vella en trobem sis, totes al Barri Gòtic. La tendència més novedosa és la proliferació de sis galeries a la zona alta, quatre a la Diagonal i tres més amunt dins el districte de Sarrià-Sant Gervasi. Una zona que en aquells anys es consolida com a zona residencial de la classe alta i zona de comerç de luxe (que comença a fer la competència a Passeig de Gràcia).

QUADRE 11 – Distribució de galeries per districte 1962

Font: Milagros Torres, 1993 i elaboració pròpia

1.4.8 El sorgiment del nucli de l’art modern: Consell de Cent

No obstant, el creixement del mercat i ampliació geogràfica no ens ha de fer perdre de vista el fet més important de la dècada que és el sorgiment d’un nucli de galeries que defensen les avantguardes modernes i que formaran un nucli entorn el carrer Consell de Cent. Quin carrer és Consell de Cent? Situat a la part baixa de l’Eixample i transversal a Passeig de Gràcia, està connectat a la zona comercial de luxe però alhora està relativament apartat. Fet que produeix que no sigui un carrer de pas sinó que s’ha de voler-hi passar per alguna cosa. En aquest carrer, entre Passeig de Gràcia i Balmes serà el centre galerístic de Barcelona fins l’actualitat.

Però fins ara hem parlat de la configuració geogràfica i no del que significa. Després d’analitzar la programació d’exposicions de les galeries de Barcelona, Milagros Torres arriba a la conclusió que finalment, de totes elles només sis exposaven art d'avantguarda: la Galeria As (al carrer Provença), la Galeria Ten (a Sarrià-Sant Gervasi), la Galeria Gaspar (Consell de Cent), la René Metras (a Consell de Cent), la Galeria Belarte (també a Consell de Cent) i, la galeria Isma (a Sarrià-Sant Gervasi. És a dir, que de les sis galeries avantguardistes, dues es trobaven a la zona alta, quatre a l’Eixample, de les quals tres a Consell de Cent. I també és un indicador de l’importància de la concentració de galeries el fet que de totes aquestes només en sobrevisqui la Galeria René Metras, que està al nucli de galeries, Consell de Cent.

Però val la pena descriure amb una mica de deteniment el sorgiment del centre galerístic des dels anys seixanta a l’actualitat. Com hem dit, la família Gaspar s’hi instal·la el 1909 i, a partir de la reorientació de la sala els anys cinquanta serà un punt d’animació avantguardista. Però la galeria Gaspar estava sola encara, quan sorgeix el nucli? Serà l’octubre y el novembre del 1962 que obriran les seves portes la Galeria Belarte y la Galeria René Metras. Les tres galeries estaven a pocs números de distància: la sala Gaspar es trobava al número 323, la René Metras al 331 i la Belarte, més allunyada, una altra illa de cases, a la cantonada amb Passeig de Gràcia, al número 353. La Galeria Belarte va estar al carrer fins juny del 65 quan es va traslladar a Muntaner per desaparèixer a finals de la temporada del 66. La inauguració de la galeria de René Metras, (artista i marxant, Saint Étienne 1926 – Barcelona 1984), va tenir molt ressò a l’escena cultural barcelonina. Un periodista escrivia que "El señor Metras en su galería blanca y moderníssima piensa enarbolar la bandera del arte más avanzado". La premsa destacava el fet de la presentació de la galeria, el blanc de museu, d’acord amb la concepció expositiva moderna de moda a fora del nostra país. I també es fixa en el "nou" (a la ciutat, no tant "ailleurs") comportament de les galeries de buscar la proximitat i de no buscar el monopoli local, com diu Moulin (1981), dedicant-se com ho fan a un "producte semblant" i a un mateix segment de consumidors. Seguint amb el mateix article: "Unas nuevas galerías en la calle Consejo de Ciento. Casi contiguas a la Sala Gaspar, que hasta ahora era el baluarte de las nuevas tendencias. –Van ustedes a entablar competencia? –le pregunto al señor René Metras, director de la flamante galería. –De ningún modo. La vitalidad artística barcelonesa es suficiente para varias galerías - me contesta".

El que per l’articulista és interpretat des d’un raonament econòmic clàssic o de sentit comú, establir-se al costat és fer competència, és només l’importació d’un model existent a Paris i a altres grans ciutats des de feia quasi un segle. Les galeries es concentren a un carrer específic sense que això sembli afectar-les negativament sinó tot al contrari. És cert que a Barcelona hi havia hagut ja una petita concentració de galeries, al Passeig de Gràcia. Però això no cridava l’atenció ja que es trobaven en una carrer molt ample i barrejades entre altres comerços de luxe, i la seva oferta era més heterogènia, més enfocada a una demanda amplia com ho és l’art més tradicional que no pas el públic reduït i localitzat socialment de l’art d’avantguarda. En canvi, Consell de Cent és un carrer normal de l’Eixample, relativament apartat de les rutes de pas de la ciutat com hem dit, i dues galeries al mateix tram del carrer semblava als observadors de la època exòtic sinó l’inici d’una lluita darwinista. En definitiva, el sorgiment d’un, encara que petit, nucli de galeries avantguardistes significa l’arribada tardana de la modernitat al mercat de l’art barceloní, d’una autonomització social i geogràfica alhora.

Efectivament, la galeria Metras exposarà a artistes del grup de Dau al Set, promourà l’informalisme matèric, recolzarà joves pintors dels anys seixanta i portarà a Barcelona artistes de renom internacional. Per destacar-ne alguns, el 65 exposarà a Yves Klein, Michaux, al 66 Lichenstein i Warhol, el 67 Fontana, al 68 Max Ernst i Dalí, al 69 Vassarely, Saura i Arp, i molts d’altres. No obstant, una de les exposicions més importants és la que realitzarà juntament amb tres galeries de Consell de Cent "Homenatge de Barcelona a Joan Miró" que tindrà una gran repercussió a la ciutat.

Així podem dir que Consell de Cent guanyarà prestigi i quedarà associat a l’art contemporani dels anys seixanta i principis dels setanta.

1.4.9 L’art nou posa un peu a la Ciutat Vella

Per altra banda, hem de dir que a aquests anys no tots els fets rellevats passen a Consell de Cent. L’any seixanta s’inicien les obres del futur museu Picasso, que s’inaugura tres anys després al carrer Montcada. Dos anys després, s’instal·la al mateix carrer Montcada, a escassos quaranta metres en el palau de la família Cervelló, la Galeria Maeght de Barcelona. Dirigida per Aimé Maeght (Lilla 1906 – Sant Pau de Vença 1981), que ha estat marxant de Chagall, Calder, Bazaine, Chillida i, els artistes catalans, Miró i Tàpies, la Galeria Maeght de Barcelona és germana de l’altra galeria oberta per aquest marxant l’any 45 a la rue du Bac, a la Rive Gauche de galeries.

Des de la fundació, la galeria es dedicarà a principalment a exposar artistes internacionals, en gran part francesos, i a fer grans mostres d’artistes catalans reconeguts. Per altra banda, serà la precursora d’una tendència a tornar a Ciutat Vella i la pionera a establir-se en un barri, el Born, on no hi havia hagut mai cap galeria d’art i que va estar força degradat fins que als anys vuitanta, es va posar de moda com a barri cultural, com comentarem més endavant.

1.4.10 Anys setanta: consolidació i contestació

Els anys setanta, fins la crisi econòmica que va afectar a la economia mundial, va significar una etapa de gran creixement pel mercat de l’art i va ser el moment de l’entrada de molts marxants al món de l’art barceloní. Les galeries s’escampen per tots els carrers de l’Eixample i la zona alta. I per altra banda, significa la densificació i consolidació del nucli de Consell de Cent. A l’any 76 obre per exemple la Galeria Joan Prats (a Rambla Catalunya, a l’alçada de Consell de Cent) que encara avui resta oberta i és de les més importants de la ciutat. També obre la Galeria Ciento, encara que aquesta va desaparèixer fa uns anys. I cal parlar de la galeria Dau al Set, fundada el 1973, del col·leccionista i marxant d’art Salvador Riera (desapareguda amb la mort del seu fundador l’any 96) que inaugurà amb una exposició de Tapies i alternà les exposicions de avantguarda clàssica catalana amb exposicions d’artistes i moviments històrics.

Els anys setanta però són també els de la contestació del comerç de l’art. Són temps agitats políticament i socialment i a Catalunya es viu l’irrupció de moviments artístics lligats als llenguatges conceptuals que contesten el sistema comercial des de postures radicals. Un exemple és el Grup de Treball, el qual fins i tot arriba a atacar directament les galeries tot fent un mapa de les galeries madrilenyes i fent una enquesta sobre el mode de funcionament d’aquestes.

Aquest moviment artístic, lligat als moviments contraculturals i d’extrema esquerra, és singularment descentralitzat i moltes de les exposicions passen a l’àrea metropolitana o altres ciutats catalanes, en espais no usuals d’exhibició artística. A Barcelona, aquest moviment també té impacte i repercuteix en la línia o la creació de noves galeries d’art. És el cas de la Sala Lleonart (Carrer de la Palla, 6, Barri Gòtic), la Sala Vinçon (Passeig de Gràcia, 96, Eixample), la Galeria G (Casanova, 264, Eixample), la Galeria Aquitania (Avda. Sarrià, 31, Sarrià-Sant Gervasi). O sigui que es tracta de un tipus de galeries fora dels circuits habituals d’art avantguardista, que no arrela ni penetra en les galeries de Consell de Cent, que continuen exposant l’art modern i no perden el en cap cas el domini com a centre del comerç de l’art contemporani. Tampoc els artistes conceptuals no guanyen la partida als artistes moderns (Tàpies, enfrontat amb ells, segueix sent la figura dominant en l’art català) i és ara als anys noranta que se’ls torna a reivindicar i que són revaloritzats (per exemple, entre les noves adquisicions del 2.000 del director del MACBA, Manel Borja Villel, bona part corresponen a artistes conceptuals com per exemple l’esmentat Grup de Treball).

1.4.11 Anys vuitanta: el mercat "bull" i es mou

Els anys vuitanta arrenquen amb una crisi econòmica heretada de finals de l’anterior dècada, amb una transició política encara per acabar. Són moments d’impasse pel món galerístic i, de fet, poques marxants s’atreveixen a obrir un establiment en aquest període.

Els aires canvien radicalment a partir de la segona meitat de la dècada, quan es produeix una consolidació del sistema polític, una recuperació econòmica i un canvi de mentalitat ideològica, en el que el consum d’art deixa de ser mal vista per passar a ser valorat com un signe de promoció i prestigi social. És l’època de la cultura del "pelotazo" entre la nova classe dirigent i capes mitjanes altes. Aquesta situació espanyola coincideix amb un marc internacional d’eufòria del mercat de l’art, amb records a les subhastes d’art.

Existeixen poques dades sobre aquest període, però tots els observadors del món artístic coincideixen a dir que hi ha un gran alça del consum d’art que porta a la creació de moltes galeries i al canvi de model del marxant d’art a la ciutat, que esdevé més oportunista i especulador. El problema en el medi és que després de l’eufòria va venir el cataclisme, del que en queden pocs supervivents i, per tant, queden pocs testimonis en actiu protagonistes del fenomen i el que queden no prefereixen una amnèsia o declaracions de tipus moral sobre "no es pot repetir una cosa com aquella".

Però el que si podem dir és que la zona tradicional de galeries es veu reforçada amb l’entrada del marxant Carles Taché, la Galeria Àmbit, la Galeria Barcelona (a Plaça Letamendi, prop de Consell de Cent) i la Galeria Edicions T, del fill de Antoni Tàpies i la Génesis, encara que aquesta darrera avui ja no existeix.

També apareix un nucli a la zona alta de la ciutat, per sobre de la Diagonal, i que té com a eix la Plaça Gregori Taumaturg i el carrer Ganduixer, on es produí l’obertura de noves galeries i la conversió d’antiquaris a galeristes d’art contemporani. Allà s’hi trobaven la Galeria Fernando Alcolea, Arteunido, la d’Alejandro Sales, la Sala Grec i la Sardà i Sardà. De totes aquestes només aquesta última ha tancat encara que la Alejandro Sales s’ha traslladat al carrer Julian Romea, també a la zona alta. També a la zona alta però dintre el barri de Gràcia sorgeixen algunes galeries al calor de l’ambient cultural de la zona: la galeria Athenea, la dirigida per Ángels de la Mota.

Però el més característic dels anys vuitanta del món galerístic barceloní es que bull i també es mou. És a dir, que sorgeix un nou nucli de galeries, allà fins on aleshores només hi havia la galeria Maeght: és el boom del Born. Al voltant del antic mercat del Born, apareixen la Galeria Berini (la pionera en instal·lar-se en aquella zona), la Benet i Costa, Artual, Arts & Cracs, Lino Sylverstein (que era una sucursal de la galeria de la zona alta, Fernando Alcolea). Galeries que aposten, amb més nivell, per un art jove i internacional. Per exemple, a la Galeria Berini s’exposa per primera vegada a Barcelona una de les figures artístiques dels vuitanta, Basquiat. En aquells moments es va arribar a comparar el Born amb el SoHo novaiorquès ja que el barri bullia de vida, artística, comercial i immobiliària. Però després de la eufòria va venir uns profunda crisis a principis dels norantes i aquestes galeries que van apostar per una art i una zona de risc van desaparèixer totes menys una, la dirigida per la marxant Toni Berini.

No obstant, no podem entendre el boom dels vuitanta sense veure que no tot va dependre de la iniciativa privada. També són anys d’institucionalització de l’art i Barcelona no es va quedar enrere en aquest procés. Els vuitanta són anys en els que la iniciativa pública augmenta el finançament i promoció les grans infrastructures de l’art barceloní (el Museu Picasso i Fundació Miró), els petits museus municipals i es posen en marxa les grans Fundacions ("la Caixa" i Caixa Catalunya) i, s’inaugura la Fundació Tàpies, etc. Aquest impuls institucional, públic o del tercer sector, augmenta l’atenció pública envers l’art barceloní tant a nivell local com internacional, del que se’ns dubte el galerisme també se’n beneficia.

1.4.12 Un història que continua

Quan s’enceten els anys norantes es produeix una gran crisi en el mercat de l’art i en el galerisme barceloní costarà molts anys remuntar. Moltes galeries tanquen o veuen molt reduïda la seva capacitat econòmica, i aquest fet coincideix amb la clara superació del Madrid a Barcelona pel que fa a la centralitat artística (veure capítol dedicat al Mercat de les arts plàstiques a Espanya). La capital catalana entrarà aleshores en un període de pessimisme que perdurarà fins l’actualitat. No obstant, no podem dir que el món galerístic hagi restat inactiu. Al revés: durant els norantes es creen galeries a totes les zones artístiques de la ciutat: Consell de Cent i resta de l’Eixample, zona alta, Gràcia, Barri Gòtic i Born. I, a partir de l’any 95, quan s’inaugura el museu d’art contemporani de la ciutat, sorgeix una nova zona artística a la ciutat: el Raval. Però de tot això ja ho analitzarem més endavant.